dissabte, 27 d’octubre del 2018

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, al darrer acte de la Tardor Literària 2018



La darrera obra de la Tardor Literària va ser L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i va tenir lloc el dijous 25 d’octubre. La presentació va anar a càrrec d’Emília Illamola, que va començar l’acte, com és habitual, fent una petita biografia de l’autor. Baixaulí va néixer a Sueca (la Ribera Baixa, País Valencià) i és escriptor i pintor, llicenciat en Belles Arts. Ha publicat diverses obres però la que més ha estat premiada és justament L’home manuscrit: Premi Mallorca (2006), de la Crítica (2006), Qwerty (2008), Salambó (2008), etc. Es tracta, per tant, d’un llibre de llarg recorregut que, al cap de més de 10 anys, encara es conserva a les llibreries i entre el públic, i fins i tot se’n fan edicions de butxaca.
La presentadora de l’acte va confessar que li va costar entrar en la lectura de l’obra però que ho va anar superant adonant-se que n’havia de fer una lectura lenta, tot reflexionant mentre es va llegint. A la pregunta sobre d’on havia sortit la idea original, Baixauli va explicar que tot li venia d’una imatge que se li repetia obsessivament: una casa antiga als afores de la ciutat, una casa abandonada i en ruïnes, però amb les parets plenes de textos. Per cert que la casa, Villa Carmen, encara existeix, ara reformada. I tant com la imatge, els interrogants: qui i per què. Qui havia escrit tot allò a la paret i per què ho havia fet. La impressió que li va quedar és que algú volia fer balanç, volia fer net, i d’aquí la gènesi del llibre.
En efecte, el llibre ens parla d’un personatge que vol fer net, algú fracassat que ha triat sempre el camí equivocat i que ara, confrontant-se a si mateix, decideix reescriure la seva vida per tenir un alter ego que li reinventi el passat adoptant decisions correctes i, fins i tot, li decideixi un futur imaginat.
Formalment, el llibre conté algunes referències que poden haver passat desaparcebudes, com ara, les de la Bíblia (per exemple, orígens, com el Gènesi) i barreja distintes veus narratives i estils per arribar a una obra que es podria definir com d’acció mental interior, ja que tot passa al cap del personatge. Per a Baixauli, allò que es pensa, que es somia, també és realitat.
Així com també és realitat en forma d’homenatge l’Escriptor que surt a les primeres pàgines. Es tracta de Josep Palàcios, un escriptor ocult, com Salinger, que no fa cap concessió a la galeria, que no concedeix entrevistes ni té vida social literària. Abans d’editar l’obra, Baixauli va demanar a Palàcios l’opinió sobre el fragment que podia interpretar-se com una al·lusió personal. Palàcios li va contestar que no hi tragués ni una coma...
Quant a la llengua, l’autor va declarar-se clarament fabrià i amb no gaire color local, excepte alguns valencianismes inevitables (formes verbals i lèxic), tot i no haver mai rebut classes de llengua catalana i ser autodidacte a base de moltes lectures, sobretot traduccions. Tornant al tema de la fantasia i del realisme, Baixauli va afirmar que tot era realisme pur, ja siguin les imatges inquietants (fotografies fetes per ell mateix), els llocs i fets descrits (Mèxic, per exemple, i altres ciutats) i la barreja de moltes parts, ja que així és la vida, complexa per definició, com complexa ha de ser l’estructura del que havia escrit. Tanmateix, la complexitat estructural no ha de deixar que la lectura no sigui plaent i això s’aconsegueix a base de reescriure molt i fer-ne versions fins assolir l’objectiu, segons l’autor.
Així com de la primera part Baixauli tenia un esquema i un camí dissenyat, la resta del llibre només existia en forma d’imatges i va seguir a cegues en l’escriptura. El resultat va ser una obra complexa, no comercial, però de la qual s’han fet, paradoxalment, vuit edicions i ha guanyat nombrosos premis. L’explicació creu que passa perquè va ser escrita en completa llibertat, sense pressions d’editors, sent honest amb què volia explicar i com. I el resultat personal, un canvi en la seva vida: va deixar de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava.
Anant més al fons del llibre, Baixauli va afirmar que el tema era l’oblit i la memòria, així com la passió per deixar una empremta en el món, fent una mirada al passat que planteja una incertesa. Com diu un dels personatges: imaginar o recordar, heus ací el dilema.
Pel que fa al final, a Illamola li va semblar positiu i esperançat, tot i ser obert i molt interpretable. De fet, el mateix llibre ho diu en boca del personatge: m’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats’). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria.
Sobre el títol, Baixauli va explicar que el primer que tenia era Etcètera, després No, i que finalment va quedar amb L’home manuscrit, títol que l’editor va considerar més convenient i que, de fet, diu molt més del llibre. Ja per acabar, l’autor va anunciar que té una novel·la acabada, que espera al calaix, i que era un goig que una obra de fa més de 12 anys encara estigui viva. Després d’unes paraules de cloenda de la Tardor Literària a càrrec d’Enric Subinyà, Baixauli va signar diversos exemplars del seu llibre a alguns lectors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada