Stefan Zweig i El món d’ahir, tercera de les jornades de la Tardor Literària

Dijous 18 d’octubre va ser el torn d’Stefan Zweig, el gran autor austríac, a la Tardor Literària. L’acte va ser presentat per Llorenç Soldevila, que va destacar el fet inèdit que per primera vegada es parlava en el marc de la Tardor d’un autor foraster i mort. El motiu d’aquesta excepció era retre homenatge a la figura de Joan Fontcoberta (Argentona 1938-Barcelona 2018), el catedràtic de Traducció de la UAB, un dels traductors més importants de l’alemany al català (Mann, Kafka, Engels, Heine, Hoffman, Zweig...), traspassat el febrer d’enguany.

A manca de l’autor, l’acte va anar a càrrec de David Fontanals, de la Universitat de Barcelona, que actualment està acabant la seva tesi doctoral sobre Zweig i El món d’ahir. El seu discurs, acompanyat de projecció d’imatges al·lusives, reflectia algunes de les tesis del seu estudi i portava per títol Lectures de El món d’ahir, d’Stefan Zweig (1881-1942): utopia i empatia a la fi del món?  

Per a Fontanals, l’homenatge era pertinent i s’ajustava al fet que Zweig hagués exercit també de traductor en els seus inicis així com també que gràcies a Fontcoberta es té la sort de comptar amb tota l’obra de Zweig ja traduïda al català, en bona part també gràcies al feina editorial de Jaume Vallcorba, d’Edicions Crema.

Quant a Zweig, Fontanals va repassar breument la seva biografia: era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època. La solvència econòmica de la seva família li va permetre de conrear la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d'Alemanya en la Gran Guerra (1914-1918). Després del període més fecund quant a literatura i davant l’auge del nazisme a Alemanya, es va exiliar primer al Regne Unit i després al Brasil. A la ciutat de Petròpolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura. La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944 i es considerada un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

Reprenent la connexió entre Fontanals i Zweig, la traducció era considerada per l’austríac com un mitjà imprescindible per entendre la llengua pròpia i per fer-se un estil personal. Les seves obres, en conseqüència, tenen una qualitat particular que les fa de bon traduir a diverses llengües, afirmació de Fontanals, que les ha llegides en francès, anglès i, naturalment, en alemany.

La figura de Zweig i algunes de les seves frases, idees i sentències més conegudes han aparegut i continuen apareixent en boca de polítics i als mitjans quan es parla d´Europa i l’europeisme. La tasca de Zweig com a mediador entre cultures defensant una unitat supranacional espiritual europea abans de la segona Guerra Mundial és present cada dos per tres. Fontanals va voler destacar un dels seus lemes més europeista: admireu-vos els uns als altres.

Per contra, Zweig ha rebut crítiques severes per la seva posició apoliticista des del seu elitisme aristocràtic, sovint amb certa dosi d’ingenuïtat. Així, Hanna Arendt, jueva i filòsofa alemanya, va ser la més crítica amb la postura indefinida i no declaradament combativa de Zweig contra el nazisme i la inexistència de compromís amb la causa jueva. Algunes de les actuacions de l’escriptor austríac semblen incomprensibles, com ara la seva col·laboració amb Strauss, president aleshores de la Reichsmusikkammer, nomenat per Joseph Goebbels, el ministre de la Informació popular i Propaganda del Tercer Reich d'Adolf Hitler. No és estrany, doncs, que Zweig sigui un autor peculiar difícil d’encasellar i d'etiquetar, ni de dretes ni d’esquerres, conservador però molt amant de la llibertat, etc.

Anomenar Memòries (d’un europeu) El món d’ahir és, fins a cert punt, inexacte quant a la idea que es té d’unes memòries vinculades a un personatge: poc sabem a través del text de la vida personal i privada de l’escriptor, si no és que ha estat una vida excepcional com si hagués viscut més d’una vida; per a Zweig i segons ell, tres. És més una mirada al passat des del present de l’exili, una mirada fins a cert punt nostàlgica a la recerca d’una millora.

En aquest darrer sentit, la tesi de Fontanals és que és possible llegir l’obra de Zweig com a una utopia, no entesa en el sentit habitual, sinó en la recerca d’un refugi en el passat, d’una arcàdia, d’una època d’or que se situaria a la Viena de fi de segle tan ben descrita al primer capítol, quan era la capital indiscutible de la cultura europea, juntament amb París. I entenent aquesta utopia com una alternativa futura, com una interpel·lació als lectors des del seu darrer exili de Brasil, país que considerava una terra promesa impossible a Europa el 1941. En aquest sentit, va escriure aquell any el llibre Brasil: una terra del futur, un any abans de suïcidar-se.

Ja per acabar, segons Fontanals, valdria la pena fer una darrera lectura de les paraules inicials i finals del discurs moral i ètic, no polític, modest en si, que s’entreveu a El món d’ahir:

Mai no m’ha atribuït tanta importància que m’hagi sentit temptat a contar a d’altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació -esdeveniments, catàstrofes i proves-, abans que trobés prou coratge per començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. (...)

El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.