dilluns, 1 d’octubre de 2018

Els estranys, primera obra de la Tardor Literària d’Argentona 2018


El dijous 27 de setembre va començar la divuitena edició de la Tardor Literària d’Argentona, a la Biblioteca Municipal, amb unes paraules d’Enric Subiñà, president del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell. Després de donar la benvinguda i esmentar com la Mostra ja té un gruix important després de divuit edicions i una setantena d’autors que han vingut a parlar de les seves creacions literàries, es va referir al fet que en l’edició d’enguany no hi ha tema comú i sí una novetat: per primera vegada l’autor d’una de les obres és mort. Es tracta d’Stefan Zweig amb El món d’ahir, obra traduïda per Joan Fontcoberta, argentoní i catedràtic de traducció, traspassat el febrer d’enguany i a qui, d’aquesta manera, es ret homenatge.
La presentació de Els estranys i la conducció de l’acte va anar a càrrec de Glòria Farrés, que va començar fent una mínima biografia de Raül Garrigasait, escriptor, traductor, poeta i editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, per després destacar que la novel·la havia merescut dos premis molt importants: el premi Òmnium i el premi Llibreter, ambdós atorgats a obra publicada.
Ja centrats en la novel·la, Farrés va destacar que li semblava que un dels temes importants que s’hi tocava era la modernitat i com arriba als pobles, com les noves idees entren a través d’un enfrontament entre el món del passat i el del futur, en aquest cas a través d'un jove prussià que arriba a Solsona l'any 1837 en plena Primera Guerra Carlina i s'hi estableix fins a l'ocupació liberal. Com s’ha destacat, l'obra explora com el protagonista s'entreté durant dies tocant el piano i així estableix una relació amb un metge i amant de la música. Entre la comèdia i el drama, la novel·la es fixa en personatges marginals i analitza la incomprensió que senten els protagonistes respecte el que passa al seu voltant. Així, la novel·la persegueix "la perplexitat" en la mirada d'un estranger i l'autor posa en contacte el món romàntic de l'home prussià amb la Solsona d'on és Garrigasait. Quant a la música, aquesta esdevé un element molt important en constituir-se en el nexe d’unió entre el prussià i el metge, el llenguatge que ambdós poden entendre en un primer moment en què la incomunicació lingüística del prussià és més evident, l’element que inicia l’amistat i que acaba simbòlicament quan cau el piano i mor el metge. Precisament, una de les qualitats de la novel·la és la descripció de la música a través d’imatges per crear sensacions, literàriament molt ben trobades, segons Farrés.
Un aspecte a destacar és el marc dels fets, la mitrada i remota Solsona, descrita inicialment a partir d’unes coordenades geogràfiques que donen pas a uns quants topònims de significat particular per a l’escriptor, uns escenaris que conserven encara el record dels carlins, per exemple en la memòria popular sobre Tristany.
Parlant de personatges, el més complex de la novel·la és sens dubte el metge Miquel Foraster, de cognom expressament intencionat, un personatge no estrictament carlí i que tocaria que fos liberal ja que ha estudiat fora, toca Beethoven, té una professió lliure, emet judicis realment poc ortodoxos (per exemple, quan diu “els catòlics tenim l’avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salvar les formes”), etc, en una ciutat molt carlina.
A la pregunta de per què justament un prussià, Garrigasait va explicar que es devia a l’anècdota d’haver estar llegint les memòries vertaderes de Lichnowsky quan estava interessat en la literatura romàntica alemanya coetània de l’època dels primers carlins i el miratge que tenien alguns escriptors del nord sobre el sud. En aquest sentit, va voler fer-los un bany de realitat situant un personatge prussià, metòdic i ordenat, en un país, en una política i en una ciutat tan provinciana i desmanegada com devia ser la Solsona i tot plegat durant el primer terç del segle XIX.
A partir d’una intervenció del públic, Garrigasait va parlar de l’estil literari de la novel·la, de com tenia força registres diferents, des del més pompós castellà carpetovetònic, al culte, al poètic, al col·loquial dialectal, etc. i de com combinava les frases llargues per crear sensacions (un exemple llegit en veu alta és la descripció ben sensorial d’un àpat de rovellons) i les curtes per als fragments més clarament narratius.
Quan se li va demanar com es podria resumir la seva novel·la pensant en possibles lectors de batxillerat, l’autor va expressar-se dient que Els estranys era la història d’una amistat en temps convulsos, de com dues persones amb visions diferents del món acaben sent amigues enmig de circumstàncies ben violentes, i que tot l’argument de la novel·la no és res més que la preparació d’una execució o d’una mort.
Pel que fa a Joan Perucho i Les històries naturals, autor esmentat ja al primer capítol, Garrigasait va explicar que li havia servit de referent però que la línia narrativa no era semblant. En tot cas, trobava que s’havia inspirat més en Marian Vayreda a Records de la darrera carlinada, un autor que alternava literatura i pintura i que va acabar sent més escriptor que no pintor, descrivint i narrant com un artista plàstic.
També se li va preguntar si abans de començar ja tenia tota la novel·la al cap, a la qual cosa va dir que sí, que just quan estava fent la tesi doctoral ja tenia ganes d’escriure després alguna cosa ben diferent, en aquest cas una història de carlins a Solsona. I justament de carlins perquè les guerres carlines representaven l’explosió davant la modernitat que es volia imposar, la resistència al canvi, la lluita entre el passat i el futur, els dolors del part d’una nova era històrica en la qual el poder passava de l’Església a l’Estat.
Finalment, es va anunciar el nou llibre de Raül Garrigasait, El fugitiu que se’n va, un assaig sobre Santiago Rusiñol, el personatge clau de la modernitat, que es presentarà el proper dimecres a Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada