Tardor Literària 2020

 

El camí dels esbarzers, darrera obra de la Tardor Literària 2019

Montse Rodon va ser l’encarregada de presentar l’autora de la darrera de les obres de la Tardor Literària 2019, El camí dels esbarzers, Alba Dalmau. L’Alba és una joveníssima escriptora llicenciada en Comunicació audiovisual i màster de Creació literària, professora de Laboratori de Lletres, una escola d’escriptura de Barcelona, que fins ara ha publicat diverses ficcions, totes elles premiades.

Els tres anys que es va passar a Nova York i va viatjar pels Estats Units es troben en l’origen de El camí dels esbarzers, un conjunt de 25 relats curts ambientats a Sandville (USA), amb personatges que es troben i es retroben. Dalmau va comparar el llibre amb una capsa de bombons on n’hi ha alguns que són dolços i d’altres que estan enverinats.

La presentadora va voler destacar especialment l’escriptura precisa i elegant de l’obra, amb molta descripció i no gaires enllaços entre els diversos fets, amb el·lipsis narratives de diversa durada. L’autora va explicar que potser tot això tenia a veure amb el fet que ella provenia de la comunicació audiovisual més que dels estudis literaris. El fet de no poder controlar amb total llibertat els diferents interventors d’una pel·lícula, per exemple les limitacions imposades per un productor, l’apropiació dels personatges per part dels actors i les actrius, la van portar a traslladar les imatges que tenia al cap a l’escriptura i no a la pantalla.

De fet, la gènesi de El camí dels esbarzers es troba en el projecte d’un fotògraf, Israel Ariñó, i la seva sèrie de quinze fotografies anomenades Terra incognita (https://vimeo.com/92459091). Veient-ne les imatges, Dalmau es va proposar el repte d’escriure un conte per a cada fotografia i en va projectar algunes per al públic assistent. En aquest sentit també, es va destacar la gran importància que té el sentit de la vista en les narracions: hi apareixen fotògrafs, personatges cecs, punts de vista diversos, etc., entenent els ulls com si fos una càmera en moltes ocasions.

Quant al punt de vista, es va destacar que només dos dels relats eren en primera persona i la resta amb narrador omniscient. Dalmau va aclarir que el seu projecte inicial es va transformar per esdevenir una novel·la amb contes relligats a posteriori, mirant d’encaixar tots els detalls i personatges i ampliant les unitats narratives fins a vint-i-cinc. Dalmau va explicar també que expressament deixava alguns dels contes amb un final semiobert perquè el lector se sentís intel·ligent i els acabés al seu gust.

Preguntada sobre les influències literàries, l’autora va confessar que venien sobretot de la narrativa americana del segle vint, J.D. Salinger, William Faulkner i Raymond Carver, especialment, adscrits a dues tendències estilístiques: el gòtic sureny per a les atmosferes i el realisme brut per als personatges.

Sobre el títol, Dalmau va explicar que li agradava la sonoritat de la paraula esbarzers, que tenia un sentit metafòric, una planta que fa un fruit dolç però que et pot punxar si en busques el fruit, i que el camí era el que lligava totes les històries i era un equivalent a la vida, tot ambientat en un ambient rural de l’Amèrica profunda. Els títols dels contes, a més, sempre eren una frase que apareixia al conte, exercint allò que l’autora va denominar canibalisme literari. Per a ella, era important que hi hagués poques referències temporals amb la finalitat que pogués ser llegit per tothom sobre un poble universal però amb caràcter. Només apareixen algunes dades que ens situen en moments concrets: les músiques, els vestits, un programa de televisió, esments a la guerra de Corea, per exemple.

El públic va manifestar la sensació de nul·la esperança que transmetien els contes: no hi ha il·lusió, els personatges són endogàmics, estan aturats, cap se’n surt, es mouen en un ambient de decadència que feia recordar els relats de Miguel Delibes descrivint els pobles castellans pobres de la postguerra espanyola. En resposta a aquesta apreciació, Dalmau va voler distingir el jo literari i el jo real considerant que ella es creia súperpositiva i optimista però que en fer literatura optava per crear situacions dramàtiques i personatges difícils ja que, al lector, li agrada més llegir sobre fets i persones més miserables que no ell mateix, sovint, però, amb un punt positiu al rerefons.

Encara sobre els personatges, l’autora creia que els personatges havien de ser creïbles ja que un personatge que sempre és bo o sempre és dolent no és real. Fins i tot personatges a priori dolents, com ara el Humbert Humbert de Lolita, escrita per Vladimir Nabokov, un personatge pedòfil, té aspectes positius que fan que el puguis odiar i estimar alhora.

Finalment i pensant en el futur literari, Alba Dalmau va revelar que el seu nou projecte és una novel·la que tindrà moltes influències de l’òpera i de l’art contemporani i que serà molt diferent a El camí dels esbarzers, i que ella realment s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, traslladant les imatges a paraules, tot i que posar-s’hi era el que més li costava.

La vigília, segona de les obres de la Tardor Literària 2019

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar la segona de les obres de la Tardor Literària 2019, La vigília, de Marc Artigau. La primera cosa que va dir va ser que era un honor presentar un Premi Josep Pla, un dramaturg que escrivia ficcions en diferents formats. Artigau és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, autor teatral però també de poesia. Ha escrit amb Jordi Basté novel·la negra ambientada a Barcelona, micronarracions per a la ràdio (RAC1, cada dia a les 07:20) i narrativa fins i tot per a joves lectors (Els perseguidors de paraules). Ha estat premiat en força ocasions, la més important, el premi Josep Pla de 2019.

Ja entrant en matèria, Artigau va explicar que se sentia fascinat pel poder de la ficció a partir d’una anècdota. Així, molts dels fets que apareixen a La vigília tenen el seu origen en anècdotes concretes que la memòria transforma i, en aquest sentit, la memòria no deixa de ser un tipus de ficció. L’obra presenta una aparença de nines russes, de contes dins de contes, plena de jocs lingüístics, com ara l’alfabet girat que ordena els capítols, anagrames, palíndroms, poemes intercalats, etc. i amb una estructura circular quant al primer i el darrer capítols. De fet, el primer capítol és com un pròleg que l’autor tenia escrit de feia temps i no sabia en principi com continuar; la continuació, va manifestar Artigau, li va durar tres o quatre anys. I quant a l’estructura, l’autor va declarar que per a ell és molt important, així com la sintonia que hi ha d’haver entre forma i contingut per a qualsevol obra.

Preguntat sobre la intriga i el suspens que es generen en començar el llibre, l’autor va manifestar que volia crear expectatives al lector per tal d’atrapar-lo en el fil de la narració. Expectatives, però, correctes, no tramposes ni exagerades com les que alguns escriptors fan quan acaben un capítol i deixen el lector penjat.

A la novel·la apareixen moments i fets no realistes que, curiosament, alguns lectors han dit que els havien passat de veritat, per exemple perdre’s per un bosc i sortir-ne transformat.

Quant a les motivacions de la seva literatura, Artigau va explicar que ell escrivia pensant en ell mateix, en què li agradaria llegir, però també pensant en el públic que el llegiria, que en el fons sempre escrivia de si mateix i provant que la literatura tenia sentit en contraposició a la vida en general, que no en tenia.

Després d’explicar diverses anècdotes quant a la concessió del Premi Josep Pla, amb polèmica política inclosa, Artigau va aclarir que les dues novel·les que havia escrit amb Jordi Basté (Un home cau i Els coloms de la Boqueria) eren realment a quatre mans, no més difícils d’escriure però que demanaven molta generositat, semblant a la que havia d’aportar quan creava obres de teatre i ho feia d’una manera participativa i col·laborativa amb els actors i actrius.

Pel que fa referència al títol, la novel·la es titula La vigilia en un doble sentit. D’una banda, la idea de vigília com a vigilància, l’acció de vigilar; i per l’altra, el moment previ a un fet desencadenant, un moment d’una certa felicitat dels personatges abans que l’acció es desenvolupi i els arrossegui.

Ja finalment, Artigau va explicar que podia viure d’escriure obrint el ventall i situant-se en diferents fronts: classes de dramatúrgia, adaptacions d’altres obres (els musicals El Petit Príncep i La Tienda de los Horrores), col·laboracions radiofòniques, drets d’autor, etc. També va fer-se ressò de la darrera de les seves publicacions, Les paraules inútils, editada just fa un mes i que és un recull de peces curtes diverses, sobretot microrelats però també poesies, i amb il·lustracions de Miguel Gallardo.

Permagel, la primera de les obres de la Tardor Literària 2019

La Tardor Literària d’Argentona 2019, organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins, va començar a la Biblioteca Municipal el passat dijous 3 d’octubre amb unes paraules de Llorenç Soldevila per destacar que la tria d’obres corresponia a una selecció d’autors joves, d’entre ells l’Eva Baltasar, l’autora de Permagel, la primera de les ficcions.

Emília Illamola es va encarregar de fer una presentació de l’autora, de qui va destacar expressament el caràcter de poeta; a més, una poeta premiada: els seus 10 llibres de poemes, anteriors a l’obra que es presentava, han estat tots premiats.

Permagel és la primera part d’una trilogia (l’autora prefereix dir-ne tríptic), ja va per la novena edició i ha obtingut diversos premis (Premi Llibreter i Premi L’Illa de Llibres). Ha estat traduïda a sis llengües i se’n preveuen més traduccions.

A la pregunta de com havia passat de la poesia a la prosa, l’Eva va explicar que ho havia fet involuntàriament a partir d’una consulta a una psicòloga que li havia recomanat escriure’s la biografia i així poder enfocar una teràpia. Però a mesura que anava escrivint, l’autora falsejava la realitat, fabulava, i va acabar adonant-se, sorpresa, que d’allò en podria sortir una narració literària si en polia el llenguatge i hi buscava la musicalitat i el ritme propis, creant un projecte a més llarg termini i amb uns personatges fora de la bombolla de l’ego que era la poesia que fins llavors havia escrit.

La presentadora va incidir en el personatge de la mare, que a la novel·la surt força mal parada en el sentit que era tòxica en traspassar pors i frustracions a les seves filles. L’Eva, però, va voler descarregar-la de responsabilitat absoluta, entenent que les generacions anteriors compleixen sempre i amb menor o major mesura aquest paper.

Quant als temes, va destacar que li havien sortit immediatament, de manera instintiva, i que no deixaven de ser els mateixos que els que apareixien a la seva poesia: la maternitat, la mort, el suïcidi, el sexe..., a base d’un monòleg amb prou suspens i creant dubtes al lector sobre si el que s’explica és realitat o fabulació. Va aclarir, a més, que la novel·la havia estat molt esporgada en la seva versió final: fins a una tercera part havia estat reduïda en el procés de revisió. Baltasar va explicar també que de sempre era una gran lectora de tot i que escrivia com a plaer, que s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, sense patir.

Pel que fa al final, algú del públic va manifestar que no li havia agradat trobar-se amb la sorpresa de la mort per suïcidi quan semblava que la protagonista havia fet un tomb en la seva vida sortint dels seu buit existencial i egocèntric en obrir-se i fer-se més amb la seva neboda a l’hospital. L’Eva va respondre que algú havia de morir al final, que creia que era la sortida lògica literàriament.

Un altre aspecte a destacar molt positivament del llibre va ser la dedicatòria inicial (A la poesia, per permetre-ho) en contrast amb les altres cites (Néixer és una desgràcia..., A mi, el silenci em fa mal dins la boca...), molt més dures i punyents, en realitat més d’acord amb la novel·la: dura i punyent. També el títol, Permagel, era considerat un encert per la seva musicalitat i com a metàfora de la protagonista, una paraula no gaire coneguda i que crea interès i curiositat al lector. Així, el permagel és la cuirassa d’una dona vulnerable, que pensa que l’agredeixen, i que amb la trobada amb l’Altre, en aquest cas la neboda, s’esquerda fins a un cert punt.

L’autora va avançar els noms de les dues novel·les que conformaran el tríptic, Mamut i Boulder, i en va destacar també el caràcter metafòric dels noms així com una certa rebaixa en la duresa dels fets narrats. Seran obres més amables on els personatges no parlen tant i fan més.

També se li va preguntar si creia que pertanyia a una nova generació de dones escriptores que treballaven amb novel·les diferents, tocades pel feminisme, a la qual cosa va confessar que ella escrivia bastant aïlladament i que era signe del temps el fet que ara hi hagués més dones escriptores i que, per tant, les temàtiques tinguessin una òptica clarament feminista.

Finalment, l’Eva Baltasar va explicar la sort d’haver enviat a Club Editor l’original de Permagel i que només en vint minuts l’editora, Maria Bohigas, ja n’havia acceptat la publicació, de tant com li havia agradat el començament.

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, al darrer acte de la Tardor Literària 2018

La darrera obra de la Tardor Literària va ser L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i va tenir lloc el dijous 25 d’octubre. La presentació va anar a càrrec d’Emília Illamola, que va començar l’acte, com és habitual, fent una petita biografia de l’autor. Baixaulí va néixer a Sueca (la Ribera Baixa, País Valencià) i és escriptor i pintor, llicenciat en Belles Arts. Ha publicat diverses obres però la que més ha estat premiada és justament L’home manuscrit: Premi Mallorca (2006), de la Crítica (2006), Qwerty (2008), Salambó (2008), etc. Es tracta, per tant, d’un llibre de llarg recorregut que, al cap de més de 10 anys, encara es conserva a les llibreries i entre el públic, i fins i tot se’n fan edicions de butxaca.

La presentadora de l’acte va confessar que li va costar entrar en la lectura de l’obra però que ho va anar superant adonant-se que n’havia de fer una lectura lenta, tot reflexionant mentre es va llegint. A la pregunta sobre d’on havia sortit la idea original, Baixauli va explicar que tot li venia d’una imatge que se li repetia obsessivament: una casa antiga als afores de la ciutat, una casa abandonada i en ruïnes, però amb les parets plenes de textos. Per cert que la casa, Villa Carmen, encara existeix, ara reformada. I tant com la imatge, els interrogants: qui i per què. Qui havia escrit tot allò a la paret i per què ho havia fet. La impressió que li va quedar és que algú volia fer balanç, volia fer net, i d’aquí la gènesi del llibre.

En efecte, el llibre ens parla d’un personatge que vol fer net, algú fracassat que ha triat sempre el camí equivocat i que ara, confrontant-se a si mateix, decideix reescriure la seva vida per tenir un alter ego que li reinventi el passat adoptant decisions correctes i, fins i tot, li decideixi un futur imaginat.

Formalment, el llibre conté algunes referències que poden haver passat desaparcebudes, com ara, les de la Bíblia (per exemple, orígens, com el Gènesi) i barreja distintes veus narratives i estils per arribar a una obra que es podria definir com d’acció mental interior, ja que tot passa al cap del personatge. Per a Baixauli, allò que es pensa, que es somia, també és realitat.

Així com també és realitat en forma d’homenatge l’Escriptor que surt a les primeres pàgines. Es tracta de Josep Palàcios, un escriptor ocult, com Salinger, que no fa cap concessió a la galeria, que no concedeix entrevistes ni té vida social literària. Abans d’editar l’obra, Baixauli va demanar a Palàcios l’opinió sobre el fragment que podia interpretar-se com una al·lusió personal. Palàcios li va contestar que no hi tragués ni una coma...

Quant a la llengua, l’autor va declarar-se clarament fabrià i amb no gaire color local, excepte alguns valencianismes inevitables (formes verbals i lèxic), tot i no haver mai rebut classes de llengua catalana i ser autodidacte a base de moltes lectures, sobretot traduccions. Tornant al tema de la fantasia i del realisme, Baixauli va afirmar que tot era realisme pur, ja siguin les imatges inquietants (fotografies fetes per ell mateix), els llocs i fets descrits (Mèxic, per exemple, i altres ciutats) i la barreja de moltes parts, ja que així és la vida, complexa per definició, com complexa ha de ser l’estructura del que havia escrit. Tanmateix, la complexitat estructural no ha de deixar que la lectura no sigui plaent i això s’aconsegueix a base de reescriure molt i fer-ne versions fins assolir l’objectiu, segons l’autor.

Així com de la primera part Baixauli tenia un esquema i un camí dissenyat, la resta del llibre només existia en forma d’imatges i va seguir a cegues en l’escriptura. El resultat va ser una obra complexa, no comercial, però de la qual s’han fet, paradoxalment, vuit edicions i ha guanyat nombrosos premis. L’explicació creu que passa perquè va ser escrita en completa llibertat, sense pressions d’editors, sent honest amb què volia explicar i com. I el resultat personal, un canvi en la seva vida: va deixar de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava.

Anant més al fons del llibre, Baixauli va afirmar que el tema era l’oblit i la memòria, així com la passió per deixar una empremta en el món, fent una mirada al passat que planteja una incertesa. Com diu un dels personatges: imaginar o recordar, heus ací el dilema.

Pel que fa al final, a Illamola li va semblar positiu i esperançat, tot i ser obert i molt interpretable. De fet, el mateix llibre ho diu en boca del personatge: m’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats’). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria.

Sobre el títol, Baixauli va explicar que el primer que tenia era Etcètera, després No, i que finalment va quedar amb L’home manuscrit, títol que l’editor va considerar més convenient i que, de fet, diu molt més del llibre. Ja per acabar, l’autor va anunciar que té una novel·la acabada, que espera al calaix, i que era un goig que una obra de fa més de 12 anys encara estigui viva. Després d’unes paraules de cloenda de la Tardor Literària a càrrec d’Enric Subinyà, Baixauli va signar diversos exemplars del seu llibre a alguns lectors.

Stefan Zweig i El món d’ahir, tercera de les jornades de la Tardor Literària

Dijous 18 d’octubre va ser el torn d’Stefan Zweig, el gran autor austríac, a la Tardor Literària. L’acte va ser presentat per Llorenç Soldevila, que va destacar el fet inèdit que per primera vegada es parlava en el marc de la Tardor d’un autor foraster i mort. El motiu d’aquesta excepció era retre homenatge a la figura de Joan Fontcoberta (Argentona 1938-Barcelona 2018), el catedràtic de Traducció de la UAB, un dels traductors més importants de l’alemany al català (Mann, Kafka, Engels, Heine, Hoffman, Zweig...), traspassat el febrer d’enguany.

A manca de l’autor, l’acte va anar a càrrec de David Fontanals, de la Universitat de Barcelona, que actualment està acabant la seva tesi doctoral sobre Zweig i El món d’ahir. El seu discurs, acompanyat de projecció d’imatges al·lusives, reflectia algunes de les tesis del seu estudi i portava per títol Lectures de El món d’ahir, d’Stefan Zweig (1881-1942): utopia i empatia a la fi del món?  

Per a Fontanals, l’homenatge era pertinent i s’ajustava al fet que Zweig hagués exercit també de traductor en els seus inicis així com també que gràcies a Fontcoberta es té la sort de comptar amb tota l’obra de Zweig ja traduïda al català, en bona part també gràcies al feina editorial de Jaume Vallcorba, d’Edicions Crema.

Quant a Zweig, Fontanals va repassar breument la seva biografia: era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època. La solvència econòmica de la seva família li va permetre de conrear la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d'Alemanya en la Gran Guerra (1914-1918). Després del període més fecund quant a literatura i davant l’auge del nazisme a Alemanya, es va exiliar primer al Regne Unit i després al Brasil. A la ciutat de Petròpolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura. La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944 i es considerada un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

Reprenent la connexió entre Fontanals i Zweig, la traducció era considerada per l’austríac com un mitjà imprescindible per entendre la llengua pròpia i per fer-se un estil personal. Les seves obres, en conseqüència, tenen una qualitat particular que les fa de bon traduir a diverses llengües, afirmació de Fontanals, que les ha llegides en francès, anglès i, naturalment, en alemany.

La figura de Zweig i algunes de les seves frases, idees i sentències més conegudes han aparegut i continuen apareixent en boca de polítics i als mitjans quan es parla d´Europa i l’europeisme. La tasca de Zweig com a mediador entre cultures defensant una unitat supranacional espiritual europea abans de la segona Guerra Mundial és present cada dos per tres. Fontanals va voler destacar un dels seus lemes més europeista: admireu-vos els uns als altres.

Per contra, Zweig ha rebut crítiques severes per la seva posició apoliticista des del seu elitisme aristocràtic, sovint amb certa dosi d’ingenuïtat. Així, Hanna Arendt, jueva i filòsofa alemanya, va ser la més crítica amb la postura indefinida i no declaradament combativa de Zweig contra el nazisme i la inexistència de compromís amb la causa jueva. Algunes de les actuacions de l’escriptor austríac semblen incomprensibles, com ara la seva col·laboració amb Strauss, president aleshores de la Reichsmusikkammer, nomenat per Joseph Goebbels, el ministre de la Informació popular i Propaganda del Tercer Reich d'Adolf Hitler. No és estrany, doncs, que Zweig sigui un autor peculiar difícil d’encasellar i d'etiquetar, ni de dretes ni d’esquerres, conservador però molt amant de la llibertat, etc.

Anomenar Memòries (d’un europeu) El món d’ahir és, fins a cert punt, inexacte quant a la idea que es té d’unes memòries vinculades a un personatge: poc sabem a través del text de la vida personal i privada de l’escriptor, si no és que ha estat una vida excepcional com si hagués viscut més d’una vida; per a Zweig i segons ell, tres. És més una mirada al passat des del present de l’exili, una mirada fins a cert punt nostàlgica a la recerca d’una millora.

En aquest darrer sentit, la tesi de Fontanals és que és possible llegir l’obra de Zweig com a una utopia, no entesa en el sentit habitual, sinó en la recerca d’un refugi en el passat, d’una arcàdia, d’una època d’or que se situaria a la Viena de fi de segle tan ben descrita al primer capítol, quan era la capital indiscutible de la cultura europea, juntament amb París. I entenent aquesta utopia com una alternativa futura, com una interpel·lació als lectors des del seu darrer exili de Brasil, país que considerava una terra promesa impossible a Europa el 1941. En aquest sentit, va escriure aquell any el llibre Brasil: una terra del futur, un any abans de suïcidar-se.

Ja per acabar, segons Fontanals, valdria la pena fer una darrera lectura de les paraules inicials i finals del discurs moral i ètic, no polític, modest en si, que s’entreveu a El món d’ahir:

Mai no m’ha atribuït tanta importància que m’hagi sentit temptat a contar a d’altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació -esdeveniments, catàstrofes i proves-, abans que trobés prou coratge per començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. (...)

El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.

Al mateix riu d’Heràclit, segona de les lectures de la Tardor Literària de 2018

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar Pep Coll, l’autor de Al mateix riu que Heràclit, el dijous 4 d’octubre a la Biblioteca Municipal d’Argentona. L’autor, professor de Secundària ja jubilat i escriptor, és l’autor de força obres, algunes d’elles de caràcter juvenil, premiat a bastament: premis Sant Joan, Serra d’Or, Muntaner, etc. Concretarem una de les darreres obres, Dos taüts negres i dos de blancs, ha obtingut els premis Crexells, de la Crítica, Setè Cel i Amat-Piniella, tots ells per a obra publicada, i ha comptat amb nombroses edicions.

La gènesi o justificació de per què va escriure Al mateix riu d’Heràclit es troba ja en les primeres pàgines del llibre quan narra l’anècdota de la classe de filosofia antiga interrompuda pels estudiants que fugien de la repressió policial i la reacció del professor Emilio LLedó en esmentar els perses invasors (Ja són aquí els perses!).

Per a Vila, el llibre són tres llibres alhora: el de l’autor narrador (Pep Coll), el narrador del manuscrit trobat (l’esclau Eleudos) i el suposat llibre d’Heràclit (Sobre la natura). I amb un començament ja clàssic de manuscrit trobat que no és més que una ironia, un engany del qual el lector és ben conscient, però amb força significat: la Mare de Déu, enmig d’una cohort celestial i abans de desaparèixer dins d’un núvol, llança el llibre a l’escriptor. No és casual que la Mare de Déu pugés al cel a Efes, justament on hi ha el temple d’Àrtemis, com a continuació de la idea de gran santuari femení de l’antiguitat.

A la pregunta de si sempre li havia interessat Heràclit, Coll va explicar que havia estat un interès intermitent i compartit amb el que sentia per altres filòsofs anomenats presocràtics, denominació que creia incorrecta per posterior i inexactament pejorativa; més que res sempre li havia interessat la cosmovisió dels primers filòsofs com a iniciadors de tota una escola de pensament, uns savis dels quals queden pocs vestigis escrits. Així, per exemple, d’Heràclit només queden poc més d’un centenar de fragments de la seva obra, alguns dels quals Coll ha aprofitat per escriure el llibre tot intercalant-los en forma de píndoles filosòfiques de significat enigmàtic en molts casos. No és estrany doncs, que Heràclit hagi rebut el sobrenom de l’Obscur en base a les mútiples interpretacions que les seves sentències han tingut a posteriori: molt del coneixement que es té sobre ell és degut a autors posteriors (com va dir Heràclit...). De fet, el llibre d’Heràclit sembla ser que havia tingut tres parts: l’una dedicada al cosmos (entès com l’ordre del món), l’altra dedicada a la societat i la darrera dedicada a l’ànima, amb el bententès que el significat d’aquestes paraules no és exactament el mateix per a nosaltres que per als filòsofs de l’època.

Quant al títol i per què Al mateix riu... i no El mateix riu..., Coll volia deixar dit que era com situar-se figuradament al riu d’Heràclit, aquell que sempre serà diferent i canviant, en homenatge al pensament central del filòsof. A propòsit d’aquest pensament, per a Coll hi ha dues menes de filòsofs, els que creuen que res no es mou, que hi ha una providència, una cadena, un ordre que ha de ser immutable (com creia, per exemple, Parmènides), i els que creuen que tot és moviment, especialment entre contraris, com és el cas del propi Heràclit.

I pel que fa al subgènere literari a què pertany Al mateix riu que Heràclit, Coll creu que se n’hauria de dir biografia novel·lada, com ho va ser també un llibre seu anterior (Les senyoretes de Lourdes). En aquest sentit, va explicar que escriure una novel·la és com edificar en un solar net i pelat i, en canvi, el que ell havia fet era construir en un solar amb ruïnes, respectant-les i edificant-hi a sobre, no exactament reconstruint. Així, si el que expliques són les ruïnes tindràs història o arqueologia, si hi edifiques i li dones vida tindràs vida i literatura.

Preguntat sobre els personatges, va aclarir que la gran majoria eren reals, històrics i documentats, si bé de molts el que se sap és merament llegendari i no gaire definit, fet que és un avantatge a l’hora de novel·lar. Tanmateix, cal una feina de documentació que en el seu cas ha estat específicament d’uns quatre anys entre lectures i relectures de tots els textos coetanis i uns quants estudis, visites a museus i estades, sovint decebedores, als llocs originals (Efes, Milet, Atenes, Marató, Olimp...). En aquest darrer cas, Coll va narrar l’anècdota de la seva ascensió al mont Olimp (2.919m), una aventura amb tempesta i pedregada, fet que li va fer canviar una primera versió que tenia de l’ascensió d’Heràclit, tot fent que no arribés al cim. És oportú recordar aquí que per al filòsof grec les tres vies de coneixement comencen amb el viatge, segueixen amb la conversa i acaben en els llibres.

Pep Coll va voler deixar clara la dificultat de traspassar el llenguatge del segle cinquè abans de la nostra era a l’actualitat: paraules com logos, cosmos o ànima són difícils d’entendre en el sentit que deurien tenir per als antics grecs, encara que en algun cas la imatge fos quasi poètica (la idea d’ànima com a papallona que s’envola amb la mort del cos físic).

Més endavant, l’autor va confessar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure Al mateix riu que Heràclit era deixar per escrit l’inici d’un pensament que es preguntava pel món, per com és, per com s’explica, deixant de banda els déus i les explicacions mitològiques, i, molt important, com es governa aquest món. Així, l’opció de la democràcia assembleista atenenca li semblava a Heràclit inferior a una oligarquia de savis bons (és preferible un grup de filòsofs honestos governant que no trenta mil imbècils decidint per majoria). També en aquest sentit, la seva famosa sentència cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla té validesa en el sentit polític actual, entenent la llei com la concòrdia i entenent que la lluita i el seu contrari, la pau, han de ser tant amb els enemics interns com amb els externs.

Una de les millors creacions del llibre és el personatge de l’escriba i esclau Eleudos, el narrador biògraf, que intenta entendre però critica el seu amo i amb qui manté la lluita per la seva llibertat fins i tot una vegada mort Heràclit. L’acompliment del deure d’escriure el llibre i dipositar-lo al lloc convenient esdevé una qüestió de coherència, una qüestió personal, d’acord amb el que li havia deixat dit l’oracle, en un final que en absolut, segons Coll, és allargassat.

Vist en perspectiva, és raonable preguntar-se sobre Heràclit com d’un revolucionari, un pensador amb idees perilloses, incòmode per al poder; tanmateix, amb el que se sap històricament del seu moment no es tenen prou elements per confirmar-ho. Sí que sembla clar, però, que Heràclit és un dels grans pensadors que no casualment provenen d’Àsia Menor, entroncats amb línies de pensament que comencen a Ur, Babilònia, Milet, etc. i que esdevenen un corrent de pensament de llevant a ponent, d’orient a occident (Babilònia, Milet, Atenes, Roma...).

Ja acabant l’acte, es va fer referència al canvi d’escenari, de món vital i literari, del Pirineu a l’Àsia Menor i l’antiga Grècia de l’autor, un salt important i ben aconseguit amb Al mateix riu d’Heràclit, un llibre creïble, ple de vida, on gairebé no hi ha diàlegs i bona part de l’argument es desenvolupa en un discurs indirecte amb un estil i un to semblants als d’Heròdot. Segons Coll, aquest va ser en part el seu model, sobretot quant a presentar petites unitats de narració, només amb diàleg quan aquest havia de ser ben expressiu. En aquest sentit, Coll va confessar que trobar exactament el to costa més que no documentar-se.