divendres, 9 d’octubre de 2020
Tardor Literària 2020
divendres, 1 de novembre de 2019
El camí dels esbarzers, darrera obra de la Tardor Literària 2019
Montse Rodon va ser
l’encarregada de presentar l’autora de la darrera de les obres de la Tardor
Literària 2019, El camí dels esbarzers, Alba Dalmau. L’Alba és una
joveníssima escriptora llicenciada en Comunicació audiovisual i màster de
Creació literària, professora de Laboratori de Lletres, una escola d’escriptura
de Barcelona, que fins ara ha publicat diverses ficcions, totes elles
premiades.
Els tres anys que es va
passar a Nova York i va viatjar pels Estats Units es troben en l’origen de El
camí dels esbarzers, un conjunt de 25 relats curts ambientats a Sandville
(USA), amb personatges que es troben i es retroben. Dalmau va comparar el
llibre amb una capsa de bombons on n’hi ha alguns que són dolços i d’altres que
estan enverinats.
La presentadora va voler
destacar especialment l’escriptura precisa i elegant de l’obra, amb molta
descripció i no gaires enllaços entre els diversos fets, amb el·lipsis narratives
de diversa durada. L’autora va explicar que potser tot això tenia a veure amb
el fet que ella provenia de la comunicació audiovisual més que dels estudis
literaris. El fet de no poder controlar amb total llibertat els diferents
interventors d’una pel·lícula, per exemple les limitacions imposades per un
productor, l’apropiació dels personatges per part dels actors i les actrius, la
van portar a traslladar les imatges que tenia al cap a l’escriptura i no a la
pantalla.
De fet, la gènesi de El
camí dels esbarzers es troba en el projecte d’un fotògraf, Israel Ariñó, i
la seva sèrie de quinze fotografies anomenades Terra incognita (https://vimeo.com/92459091). Veient-ne les imatges, Dalmau es va
proposar el repte d’escriure un conte per a cada fotografia i en va projectar
algunes per al públic assistent. En aquest sentit també, es va destacar la gran
importància que té el sentit de la vista en les narracions: hi apareixen
fotògrafs, personatges cecs, punts de vista diversos, etc., entenent els ulls
com si fos una càmera en moltes ocasions.
Quant al punt de vista, es
va destacar que només dos dels relats eren en primera persona i la resta amb
narrador omniscient. Dalmau va aclarir que el seu projecte inicial es va
transformar per esdevenir una novel·la amb contes relligats a posteriori,
mirant d’encaixar tots els detalls i personatges i ampliant les unitats
narratives fins a vint-i-cinc. Dalmau va explicar també que expressament
deixava alguns dels contes amb un final semiobert perquè el lector se sentís
intel·ligent i els acabés al seu gust.
Preguntada sobre les
influències literàries, l’autora va confessar que venien sobretot de la
narrativa americana del segle vint, J.D. Salinger, William Faulkner i Raymond
Carver, especialment, adscrits a dues tendències estilístiques: el gòtic sureny
per a les atmosferes i el realisme brut per als personatges.
Sobre el títol, Dalmau va
explicar que li agradava la sonoritat de la paraula esbarzers, que tenia
un sentit metafòric, una planta que fa un fruit dolç però que et pot punxar si
en busques el fruit, i que el camí era el que lligava totes les històries i era
un equivalent a la vida, tot ambientat en un ambient rural de l’Amèrica
profunda. Els títols dels contes, a més, sempre eren una frase que apareixia al
conte, exercint allò que l’autora va denominar canibalisme literari. Per a
ella, era important que hi hagués poques referències temporals amb la finalitat
que pogués ser llegit per tothom sobre un poble universal però amb caràcter.
Només apareixen algunes dades que ens situen en moments concrets: les músiques,
els vestits, un programa de televisió, esments a la guerra de Corea, per
exemple.
El públic va manifestar la
sensació de nul·la esperança que transmetien els contes: no hi ha il·lusió, els
personatges són endogàmics, estan aturats, cap se’n surt, es mouen en un
ambient de decadència que feia recordar els relats de Miguel Delibes descrivint
els pobles castellans pobres de la postguerra espanyola. En resposta a aquesta
apreciació, Dalmau va voler distingir el jo literari i el jo real considerant
que ella es creia súperpositiva i optimista però que en fer literatura optava
per crear situacions dramàtiques i personatges difícils ja que, al lector, li
agrada més llegir sobre fets i persones més miserables que no ell mateix,
sovint, però, amb un punt positiu al rerefons.
Encara sobre els
personatges, l’autora creia que els personatges havien de ser creïbles ja que
un personatge que sempre és bo o sempre és dolent no és real. Fins i tot
personatges a priori dolents, com ara el Humbert Humbert de Lolita,
escrita per Vladimir Nabokov, un personatge pedòfil, té aspectes positius que
fan que el puguis odiar i estimar alhora.
Finalment i pensant en el
futur literari, Alba Dalmau va revelar que el seu nou projecte és una novel·la
que tindrà moltes influències de l’òpera i de l’art contemporani i que serà
molt diferent a El camí dels esbarzers, i que ella realment s’ho passava
molt bé escrivint i reescrivint, traslladant les imatges a paraules, tot i que
posar-s’hi era el que més li costava.
dijous, 17 d’octubre de 2019
La vigília, segona de les obres de la Tardor Literària 2019
Rosa Vila va ser
l’encarregada de presentar la segona de les obres de la Tardor Literària 2019, La
vigília, de Marc Artigau. La primera cosa que va dir va ser que era un
honor presentar un Premi Josep Pla, un dramaturg que escrivia ficcions en
diferents formats. Artigau és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per
l’Institut del Teatre, autor teatral però també de poesia. Ha escrit amb Jordi
Basté novel·la negra ambientada a Barcelona, micronarracions per a la ràdio
(RAC1, cada dia a les 07:20) i narrativa fins i tot per a joves lectors (Els
perseguidors de paraules). Ha estat premiat en força ocasions, la més
important, el premi Josep Pla de 2019.
Ja entrant en matèria,
Artigau va explicar que se sentia fascinat pel poder de la ficció a partir
d’una anècdota. Així, molts dels fets que apareixen a La vigília tenen
el seu origen en anècdotes concretes que la memòria transforma i, en aquest
sentit, la memòria no deixa de ser un tipus de ficció. L’obra presenta una
aparença de nines russes, de contes dins de contes, plena de jocs lingüístics,
com ara l’alfabet girat que ordena els capítols, anagrames, palíndroms, poemes
intercalats, etc. i amb una estructura circular quant al primer i el darrer
capítols. De fet, el primer capítol és com un pròleg que l’autor tenia escrit
de feia temps i no sabia en principi com continuar; la continuació, va
manifestar Artigau, li va durar tres o quatre anys. I quant a l’estructura, l’autor
va declarar que per a ell és molt important, així com la sintonia que hi ha
d’haver entre forma i contingut per a qualsevol obra.
Preguntat sobre la intriga i
el suspens que es generen en començar el llibre, l’autor va manifestar que
volia crear expectatives al lector per tal d’atrapar-lo en el fil de la
narració. Expectatives, però, correctes, no tramposes ni exagerades com les que
alguns escriptors fan quan acaben un capítol i deixen el lector penjat.
A la novel·la apareixen
moments i fets no realistes que, curiosament, alguns lectors han dit que els
havien passat de veritat, per exemple perdre’s per un bosc i sortir-ne
transformat.
Quant a les motivacions de
la seva literatura, Artigau va explicar que ell escrivia pensant en ell mateix,
en què li agradaria llegir, però també pensant en el públic que el llegiria,
que en el fons sempre escrivia de si mateix i provant que la literatura tenia
sentit en contraposició a la vida en general, que no en tenia.
Després d’explicar diverses
anècdotes quant a la concessió del Premi Josep Pla, amb polèmica política
inclosa, Artigau va aclarir que les dues novel·les que havia escrit amb Jordi
Basté (Un home cau i Els coloms de la Boqueria) eren realment a
quatre mans, no més difícils d’escriure però que demanaven molta generositat,
semblant a la que havia d’aportar quan creava obres de teatre i ho feia d’una
manera participativa i col·laborativa amb els actors i actrius.

Ja finalment, Artigau va
explicar que podia viure d’escriure obrint el ventall i situant-se en diferents
fronts: classes de dramatúrgia, adaptacions d’altres obres (els musicals El
Petit Príncep i La Tienda de los Horrores), col·laboracions
radiofòniques, drets d’autor, etc. També va fer-se ressò de la darrera de les
seves publicacions, Les paraules inútils, editada just fa un mes i que
és un recull de peces curtes diverses, sobretot microrelats però també poesies,
i amb il·lustracions de Miguel Gallardo.
Permagel, la primera de les obres de la Tardor Literària 2019
La Tardor Literària
d’Argentona 2019, organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins, va començar a
la Biblioteca Municipal el passat dijous 3 d’octubre amb unes paraules de
Llorenç Soldevila per destacar que la tria d’obres corresponia a una selecció
d’autors joves, d’entre ells l’Eva Baltasar, l’autora de Permagel, la
primera de les ficcions.
Emília Illamola es va
encarregar de fer una presentació de l’autora, de qui va destacar expressament
el caràcter de poeta; a més, una poeta premiada: els seus 10 llibres de poemes,
anteriors a l’obra que es presentava, han estat tots premiats.
Permagel és la primera part d’una trilogia
(l’autora prefereix dir-ne tríptic), ja va per la novena edició i ha obtingut
diversos premis (Premi Llibreter i Premi L’Illa de Llibres). Ha estat traduïda
a sis llengües i se’n preveuen més traduccions.
A la pregunta de com havia
passat de la poesia a la prosa, l’Eva va explicar que ho havia fet
involuntàriament a partir d’una consulta a una psicòloga que li havia recomanat
escriure’s la biografia i així poder enfocar una teràpia. Però a mesura que
anava escrivint, l’autora falsejava la realitat, fabulava, i va acabar
adonant-se, sorpresa, que d’allò en podria sortir una narració literària si en
polia el llenguatge i hi buscava la musicalitat i el ritme propis, creant un
projecte a més llarg termini i amb uns personatges fora de la bombolla de l’ego
que era la poesia que fins llavors havia escrit.
La presentadora va incidir
en el personatge de la mare, que a la novel·la surt força mal parada en el
sentit que era tòxica en traspassar pors i frustracions a les seves filles.
L’Eva, però, va voler descarregar-la de responsabilitat absoluta, entenent que
les generacions anteriors compleixen sempre i amb menor o major mesura aquest
paper.
Quant als temes, va destacar
que li havien sortit immediatament, de manera instintiva, i que no deixaven de
ser els mateixos que els que apareixien a la seva poesia: la maternitat, la
mort, el suïcidi, el sexe..., a base d’un monòleg amb prou suspens i creant dubtes
al lector sobre si el que s’explica és realitat o fabulació. Va aclarir, a més,
que la novel·la havia estat molt esporgada en la seva versió final: fins a una
tercera part havia estat reduïda en el procés de revisió. Baltasar va explicar
també que de sempre era una gran lectora de tot i que escrivia com a plaer, que
s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, sense patir.

Un altre aspecte a destacar
molt positivament del llibre va ser la dedicatòria inicial (A la poesia, per
permetre-ho) en contrast amb les altres cites (Néixer és una
desgràcia..., A mi, el silenci em fa mal dins la boca...), molt més dures i
punyents, en realitat més d’acord amb la novel·la: dura i punyent. També el
títol, Permagel, era considerat un encert per la seva musicalitat i com
a metàfora de la protagonista, una paraula no gaire coneguda i que crea interès
i curiositat al lector. Així, el permagel és la cuirassa d’una dona vulnerable,
que pensa que l’agredeixen, i que amb la trobada amb l’Altre, en aquest cas la
neboda, s’esquerda fins a un cert punt.
L’autora va avançar els noms
de les dues novel·les que conformaran el tríptic, Mamut i Boulder,
i en va destacar també el caràcter metafòric dels noms així com una certa
rebaixa en la duresa dels fets narrats. Seran obres més amables on els
personatges no parlen tant i fan més.
També se li va preguntar si
creia que pertanyia a una nova generació de dones escriptores que treballaven
amb novel·les diferents, tocades pel feminisme, a la qual cosa va confessar que
ella escrivia bastant aïlladament i que era signe del temps el fet que ara hi
hagués més dones escriptores i que, per tant, les temàtiques tinguessin una
òptica clarament feminista.
Finalment, l’Eva Baltasar va
explicar la sort d’haver enviat a Club Editor l’original de Permagel i
que només en vint minuts l’editora, Maria Bohigas, ja n’havia acceptat la
publicació, de tant com li havia agradat el començament.
dissabte, 27 d’octubre de 2018
L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, al darrer acte de la Tardor Literària 2018
La darrera obra de la Tardor
Literària va ser L’home manuscrit, de
Manuel Baixauli, i va tenir lloc el dijous 25 d’octubre. La presentació va anar
a càrrec d’Emília Illamola, que va començar l’acte, com és habitual, fent una
petita biografia de l’autor. Baixaulí va néixer a Sueca (la Ribera Baixa, País
Valencià) i és escriptor i pintor, llicenciat en Belles Arts. Ha publicat
diverses obres però la que més ha estat premiada és justament L’home manuscrit: Premi Mallorca (2006),
de la Crítica (2006), Qwerty (2008), Salambó (2008), etc. Es tracta, per tant,
d’un llibre de llarg recorregut que, al cap de més de 10 anys, encara es
conserva a les llibreries i entre el públic, i fins i tot se’n fan edicions de
butxaca.
La presentadora de l’acte va
confessar que li va costar entrar en la lectura de l’obra però que ho va anar
superant adonant-se que n’havia de fer una lectura lenta, tot reflexionant
mentre es va llegint. A la pregunta sobre d’on havia sortit la idea original,
Baixauli va explicar que tot li venia d’una imatge que se li repetia
obsessivament: una casa antiga als afores de la ciutat, una casa abandonada i
en ruïnes, però amb les parets plenes de textos. Per cert que la casa, Villa
Carmen, encara existeix, ara reformada. I tant com la imatge, els interrogants:
qui i per què. Qui havia escrit tot allò a la paret i per què ho havia fet. La
impressió que li va quedar és que algú volia fer balanç, volia fer net, i d’aquí
la gènesi del llibre.
En efecte, el llibre ens
parla d’un personatge que vol fer net, algú fracassat que ha triat sempre el
camí equivocat i que ara, confrontant-se a si mateix, decideix reescriure la
seva vida per tenir un alter ego que li reinventi el passat adoptant decisions
correctes i, fins i tot, li decideixi un futur imaginat.
Formalment, el llibre conté
algunes referències que poden haver passat desaparcebudes, com ara, les de la
Bíblia (per exemple, orígens, com el Gènesi) i barreja distintes veus
narratives i estils per arribar a una obra que es podria definir com d’acció mental
interior, ja que tot passa al cap del personatge. Per a Baixauli, allò que es
pensa, que es somia, també és realitat.
Així com també és realitat
en forma d’homenatge l’Escriptor que surt a les primeres pàgines. Es tracta de
Josep Palàcios, un escriptor ocult, com Salinger, que no fa cap concessió a la
galeria, que no concedeix entrevistes ni té vida social literària. Abans d’editar
l’obra, Baixauli va demanar a Palàcios l’opinió sobre el fragment que podia
interpretar-se com una al·lusió personal. Palàcios li va contestar que no hi
tragués ni una coma...
Quant a la llengua, l’autor
va declarar-se clarament fabrià i amb no gaire color local, excepte alguns valencianismes
inevitables (formes verbals i lèxic), tot i no haver mai rebut classes de
llengua catalana i ser autodidacte a base de moltes lectures, sobretot
traduccions. Tornant al tema de la fantasia i del realisme, Baixauli va afirmar
que tot era realisme pur, ja siguin les imatges inquietants (fotografies fetes
per ell mateix), els llocs i fets descrits (Mèxic, per exemple, i altres
ciutats) i la barreja de moltes parts, ja que així és la vida, complexa per
definició, com complexa ha de ser l’estructura del que havia escrit. Tanmateix,
la complexitat estructural no ha de deixar que la lectura no sigui plaent i
això s’aconsegueix a base de reescriure molt i fer-ne versions fins assolir l’objectiu,
segons l’autor.
Així com de la primera part Baixauli
tenia un esquema i un camí dissenyat, la resta del llibre només existia en
forma d’imatges i va seguir a cegues en l’escriptura. El resultat va ser una
obra complexa, no comercial, però de la qual s’han fet, paradoxalment, vuit
edicions i ha guanyat nombrosos premis. L’explicació creu que passa perquè va
ser escrita en completa llibertat, sense pressions d’editors, sent honest amb
què volia explicar i com. I el resultat personal, un canvi en la seva vida: va
deixar de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava.
Anant més al fons del
llibre, Baixauli va afirmar que el tema era l’oblit i la memòria, així com la
passió per deixar una empremta en el món, fent una mirada al passat que
planteja una incertesa. Com diu un dels personatges: imaginar o recordar, heus ací el dilema.
Pel que fa al final, a Illamola
li va semblar positiu i esperançat, tot i ser obert i molt interpretable. De
fet, el mateix llibre ho diu en boca del personatge: m’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor,
depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem
abandonats’). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha
d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no
acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els
difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria.
Sobre el títol, Baixauli va
explicar que el primer que tenia era Etcètera,
després No, i que finalment va quedar
amb L’home manuscrit, títol que l’editor
va considerar més convenient i que, de fet, diu molt més del llibre. Ja per
acabar, l’autor va anunciar que té una novel·la acabada, que espera al calaix,
i que era un goig que una obra de fa més de 12 anys encara estigui viva.
Després d’unes paraules de cloenda de la Tardor Literària a càrrec d’Enric
Subinyà, Baixauli va signar diversos exemplars del seu llibre a alguns lectors.
dimarts, 23 d’octubre de 2018
Stefan Zweig i El món d’ahir, tercera de les jornades de la Tardor Literària
Dijous 18 d’octubre va ser
el torn d’Stefan Zweig, el gran autor austríac, a la Tardor Literària. L’acte
va ser presentat per Llorenç Soldevila, que va destacar el fet inèdit que per
primera vegada es parlava en el marc de la Tardor d’un autor foraster i mort.
El motiu d’aquesta excepció era retre homenatge a la figura de Joan Fontcoberta
(Argentona 1938-Barcelona 2018), el catedràtic de Traducció de la UAB, un dels
traductors més importants de l’alemany al català (Mann, Kafka, Engels, Heine,
Hoffman, Zweig...), traspassat el febrer d’enguany.
A manca de l’autor, l’acte
va anar a càrrec de David Fontanals, de la Universitat de Barcelona, que
actualment està acabant la seva tesi doctoral sobre Zweig i El món d’ahir. El seu discurs,
acompanyat de projecció d’imatges al·lusives, reflectia algunes de les tesis
del seu estudi i portava per títol Lectures
de El món d’ahir, d’Stefan Zweig (1881-1942): utopia i empatia a la fi
del món?
Per a Fontanals, l’homenatge
era pertinent i s’ajustava al fet que Zweig hagués exercit també de traductor
en els seus inicis així com també que gràcies a Fontcoberta es té la sort de comptar
amb tota l’obra de Zweig ja traduïda al català, en bona part també gràcies al
feina editorial de Jaume Vallcorba, d’Edicions Crema.
Quant a Zweig, Fontanals va
repassar breument la seva biografia: era fill de Moritz Zweig, un adinerat
fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de
banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries
que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de
l'època. La solvència econòmica de la seva família li va permetre de conrear la
seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de
tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar
contra la intervenció d'Alemanya en la Gran Guerra (1914-1918). Després del
període més fecund quant a literatura i davant l’auge del nazisme a Alemanya,
es va exiliar primer al Regne Unit i després al Brasil. A la ciutat de
Petròpolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva
muller, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura. La seva autobiografia
El món d'ahir es va publicar
pòstumament el 1944 i es considerada un panegíric de la cultura europea, que
considerava perduda per sempre.
Reprenent la connexió entre
Fontanals i Zweig, la traducció era considerada per l’austríac com un mitjà
imprescindible per entendre la llengua pròpia i per fer-se un estil personal.
Les seves obres, en conseqüència, tenen una qualitat particular que les fa de
bon traduir a diverses llengües, afirmació de Fontanals, que les ha llegides en
francès, anglès i, naturalment, en alemany.
La figura de Zweig i algunes
de les seves frases, idees i sentències més conegudes han aparegut i continuen
apareixent en boca de polítics i als mitjans quan es parla d´Europa i l’europeisme.
La tasca de Zweig com a mediador entre cultures defensant una unitat supranacional
espiritual europea abans de la segona Guerra Mundial és present cada dos per
tres. Fontanals va voler destacar un dels seus lemes més europeista: admireu-vos els uns als altres.
Per contra, Zweig ha rebut
crítiques severes per la seva posició apoliticista des del seu elitisme
aristocràtic, sovint amb certa dosi d’ingenuïtat. Així, Hanna Arendt, jueva i filòsofa
alemanya, va ser la més crítica amb la postura indefinida i no declaradament combativa de Zweig
contra el nazisme i la inexistència de compromís amb la causa jueva. Algunes de
les actuacions de l’escriptor austríac semblen incomprensibles, com ara la seva
col·laboració amb Strauss, president aleshores de la Reichsmusikkammer, nomenat
per Joseph Goebbels, el ministre de la Informació popular i Propaganda del Tercer
Reich d'Adolf Hitler. No és estrany, doncs, que Zweig sigui un autor peculiar
difícil d’encasellar i d'etiquetar, ni de dretes ni d’esquerres, conservador però
molt amant de la llibertat, etc.
Anomenar Memòries (d’un
europeu) El món d’ahir és, fins a
cert punt, inexacte quant a la idea que es té d’unes memòries vinculades a un
personatge: poc sabem a través del text de la vida personal i privada de l’escriptor,
si no és que ha estat una vida excepcional com si hagués viscut més d’una vida;
per a Zweig i segons ell, tres. És més una mirada al passat des del present de
l’exili, una mirada fins a cert punt nostàlgica a la recerca d’una millora.
En aquest darrer sentit, la
tesi de Fontanals és que és possible llegir l’obra de Zweig com a una utopia, no
entesa en el sentit habitual, sinó en la recerca d’un refugi en el passat, d’una
arcàdia, d’una època d’or que se situaria a la Viena de fi de segle tan ben
descrita al primer capítol, quan era la capital indiscutible de la cultura
europea, juntament amb París. I entenent aquesta utopia com una alternativa
futura, com una interpel·lació als lectors des del seu darrer exili de Brasil,
país que considerava una terra promesa impossible a Europa el 1941. En aquest
sentit, va escriure aquell any el llibre Brasil:
una terra del futur, un any abans de suïcidar-se.
Ja per acabar, segons
Fontanals, valdria la pena fer una darrera lectura de les paraules inicials i
finals del discurs moral i ètic, no polític, modest en si, que s’entreveu a El món d’ahir:
Mai
no m’ha atribuït tanta importància que m’hagi sentit temptat a contar a d’altres
la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament
moltes més que es solen correspondre a una generació -esdeveniments,
catàstrofes i proves-, abans que trobés prou coratge per començar un llibre que
té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. (...)
El
sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva
ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra
darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra,
planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es
projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al
capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i
pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.
dissabte, 6 d’octubre de 2018
Al mateix riu d’Heràclit, segona de les lectures de la Tardor Literària de 2018
Rosa Vila va ser
l’encarregada de presentar Pep Coll, l’autor de Al mateix riu que Heràclit, el dijous 4 d’octubre a la Biblioteca
Municipal d’Argentona. L’autor, professor de Secundària ja jubilat i escriptor,
és l’autor de força obres, algunes d’elles de caràcter juvenil, premiat a
bastament: premis Sant Joan, Serra d’Or, Muntaner, etc. Concretarem una de les
darreres obres, Dos taüts negres i dos de
blancs, ha obtingut els premis Crexells, de la Crítica, Setè Cel i
Amat-Piniella, tots ells per a obra publicada, i ha comptat amb nombroses
edicions.
Per a Vila, el llibre són
tres llibres alhora: el de l’autor narrador (Pep Coll), el narrador del
manuscrit trobat (l’esclau Eleudos) i el suposat llibre d’Heràclit (Sobre la natura). I amb un començament
ja clàssic de manuscrit trobat que no
és més que una ironia, un engany del qual el lector és ben conscient, però amb
força significat: la Mare de Déu, enmig d’una cohort celestial i abans de
desaparèixer dins d’un núvol, llança el llibre a l’escriptor. No és casual que
la Mare de Déu pugés al cel a Efes, justament on hi ha el temple d’Àrtemis, com
a continuació de la idea de gran santuari femení de l’antiguitat.
A la pregunta de si sempre
li havia interessat Heràclit, Coll va explicar que havia estat un interès
intermitent i compartit amb el que sentia per altres filòsofs anomenats
presocràtics, denominació que creia incorrecta per posterior i inexactament
pejorativa; més que res sempre li havia interessat la cosmovisió dels primers
filòsofs com a iniciadors de tota una escola de pensament, uns savis dels quals
queden pocs vestigis escrits. Així, per exemple, d’Heràclit només queden poc
més d’un centenar de fragments de la seva obra, alguns dels quals Coll ha
aprofitat per escriure el llibre tot intercalant-los en forma de píndoles
filosòfiques de significat enigmàtic en molts casos. No és estrany doncs, que
Heràclit hagi rebut el sobrenom de l’Obscur en base a les mútiples
interpretacions que les seves sentències han tingut a posteriori: molt del
coneixement que es té sobre ell és degut a autors posteriors (com va dir Heràclit...). De fet, el
llibre d’Heràclit sembla ser que havia tingut tres parts: l’una dedicada al
cosmos (entès com l’ordre del món), l’altra dedicada a la societat i la darrera
dedicada a l’ànima, amb el bententès que el significat d’aquestes paraules no
és exactament el mateix per a nosaltres que per als filòsofs de l’època.
I pel que fa al subgènere
literari a què pertany Al mateix riu que
Heràclit, Coll creu que se n’hauria de dir biografia novel·lada, com ho va
ser també un llibre seu anterior (Les
senyoretes de Lourdes). En aquest sentit, va explicar que escriure una
novel·la és com edificar en un solar net i pelat i, en canvi, el que ell havia
fet era construir en un solar amb ruïnes, respectant-les i edificant-hi a
sobre, no exactament reconstruint. Així, si el que expliques són les ruïnes
tindràs història o arqueologia, si hi edifiques i li dones vida tindràs vida i literatura.
Preguntat sobre els
personatges, va aclarir que la gran majoria eren reals, històrics i
documentats, si bé de molts el que se sap és merament llegendari i no gaire
definit, fet que és un avantatge a l’hora de novel·lar. Tanmateix, cal una
feina de documentació que en el seu cas ha estat específicament d’uns quatre
anys entre lectures i relectures de tots els textos coetanis i uns quants
estudis, visites a museus i estades, sovint decebedores, als llocs originals
(Efes, Milet, Atenes, Marató, Olimp...). En aquest darrer cas, Coll va narrar
l’anècdota de la seva ascensió al mont Olimp (2.919m), una aventura amb
tempesta i pedregada, fet que li va fer canviar una primera versió que tenia de
l’ascensió d’Heràclit, tot fent que no arribés al cim. És oportú recordar aquí
que per al filòsof grec les tres vies de coneixement comencen amb el viatge,
segueixen amb la conversa i acaben en els llibres.

Més endavant, l’autor va
confessar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure Al mateix riu que Heràclit era deixar
per escrit l’inici d’un pensament que es preguntava pel món, per com és, per
com s’explica, deixant de banda els déus i les explicacions mitològiques, i,
molt important, com es governa aquest món. Així, l’opció de la democràcia
assembleista atenenca li semblava a Heràclit inferior a una oligarquia de savis
bons (és preferible un grup de filòsofs honestos governant que no trenta mil
imbècils decidint per majoria). També en aquest sentit, la seva famosa
sentència cal que el poble lluiti per la
llei com per la muralla té validesa en el sentit polític actual, entenent
la llei com la concòrdia i entenent que la lluita i el seu contrari, la pau, han
de ser tant amb els enemics interns com amb els externs.
Una de les millors creacions
del llibre és el personatge de l’escriba i esclau Eleudos, el narrador biògraf,
que intenta entendre però critica el seu amo i amb qui manté la lluita per la
seva llibertat fins i tot una vegada mort Heràclit. L’acompliment del deure
d’escriure el llibre i dipositar-lo al lloc convenient esdevé una qüestió de
coherència, una qüestió personal, d’acord amb el que li havia deixat dit
l’oracle, en un final que en absolut, segons Coll, és allargassat.
Vist en perspectiva, és
raonable preguntar-se sobre Heràclit com d’un revolucionari, un pensador amb
idees perilloses, incòmode per al poder; tanmateix, amb el que se sap
històricament del seu moment no es tenen prou elements per confirmar-ho. Sí que
sembla clar, però, que Heràclit és un dels grans pensadors que no casualment
provenen d’Àsia Menor, entroncats amb línies de pensament que comencen a Ur,
Babilònia, Milet, etc. i que esdevenen un corrent de pensament de llevant a
ponent, d’orient a occident (Babilònia, Milet, Atenes, Roma...).
Ja acabant l’acte, es va fer
referència al canvi d’escenari, de món vital i literari, del Pirineu a l’Àsia
Menor i l’antiga Grècia de l’autor, un salt important i ben aconseguit amb Al mateix riu d’Heràclit, un llibre
creïble, ple de vida, on gairebé no hi ha diàlegs i bona part de l’argument es
desenvolupa en un discurs indirecte amb un estil i un to semblants als
d’Heròdot. Segons Coll, aquest va ser en part el seu model, sobretot quant a
presentar petites unitats de narració, només amb diàleg quan aquest havia de ser
ben expressiu. En aquest sentit, Coll va confessar que trobar exactament el to
costa més que no documentar-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)