Rosa Vila va ser
l’encarregada de presentar la segona de les obres de la Tardor Literària 2019, La
vigília, de Marc Artigau. La primera cosa que va dir va ser que era un
honor presentar un Premi Josep Pla, un dramaturg que escrivia ficcions en
diferents formats. Artigau és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per
l’Institut del Teatre, autor teatral però també de poesia. Ha escrit amb Jordi
Basté novel·la negra ambientada a Barcelona, micronarracions per a la ràdio
(RAC1, cada dia a les 07:20) i narrativa fins i tot per a joves lectors (Els
perseguidors de paraules). Ha estat premiat en força ocasions, la més
important, el premi Josep Pla de 2019.
Ja entrant en matèria,
Artigau va explicar que se sentia fascinat pel poder de la ficció a partir
d’una anècdota. Així, molts dels fets que apareixen a La vigília tenen
el seu origen en anècdotes concretes que la memòria transforma i, en aquest
sentit, la memòria no deixa de ser un tipus de ficció. L’obra presenta una
aparença de nines russes, de contes dins de contes, plena de jocs lingüístics,
com ara l’alfabet girat que ordena els capítols, anagrames, palíndroms, poemes
intercalats, etc. i amb una estructura circular quant al primer i el darrer
capítols. De fet, el primer capítol és com un pròleg que l’autor tenia escrit
de feia temps i no sabia en principi com continuar; la continuació, va
manifestar Artigau, li va durar tres o quatre anys. I quant a l’estructura, l’autor
va declarar que per a ell és molt important, així com la sintonia que hi ha
d’haver entre forma i contingut per a qualsevol obra.
Preguntat sobre la intriga i
el suspens que es generen en començar el llibre, l’autor va manifestar que
volia crear expectatives al lector per tal d’atrapar-lo en el fil de la
narració. Expectatives, però, correctes, no tramposes ni exagerades com les que
alguns escriptors fan quan acaben un capítol i deixen el lector penjat.
A la novel·la apareixen
moments i fets no realistes que, curiosament, alguns lectors han dit que els
havien passat de veritat, per exemple perdre’s per un bosc i sortir-ne
transformat.
Quant a les motivacions de
la seva literatura, Artigau va explicar que ell escrivia pensant en ell mateix,
en què li agradaria llegir, però també pensant en el públic que el llegiria,
que en el fons sempre escrivia de si mateix i provant que la literatura tenia
sentit en contraposició a la vida en general, que no en tenia.
Després d’explicar diverses
anècdotes quant a la concessió del Premi Josep Pla, amb polèmica política
inclosa, Artigau va aclarir que les dues novel·les que havia escrit amb Jordi
Basté (Un home cau i Els coloms de la Boqueria) eren realment a
quatre mans, no més difícils d’escriure però que demanaven molta generositat,
semblant a la que havia d’aportar quan creava obres de teatre i ho feia d’una
manera participativa i col·laborativa amb els actors i actrius.
Pel que fa referència al
títol, la novel·la es titula La vigilia en un doble sentit. D’una banda,
la idea de vigília com a vigilància, l’acció de vigilar; i per l’altra, el
moment previ a un fet desencadenant, un moment d’una certa felicitat dels
personatges abans que l’acció es desenvolupi i els arrossegui.
Ja finalment, Artigau va
explicar que podia viure d’escriure obrint el ventall i situant-se en diferents
fronts: classes de dramatúrgia, adaptacions d’altres obres (els musicals El
Petit Príncep i La Tienda de los Horrores), col·laboracions
radiofòniques, drets d’autor, etc. També va fer-se ressò de la darrera de les
seves publicacions, Les paraules inútils, editada just fa un mes i que
és un recull de peces curtes diverses, sobretot microrelats però també poesies,
i amb il·lustracions de Miguel Gallardo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada