divendres, 1 de novembre de 2019

El camí dels esbarzers, darrera obra de la Tardor Literària 2019


Montse Rodon va ser l’encarregada de presentar l’autora de la darrera de les obres de la Tardor Literària 2019, El camí dels esbarzers, Alba Dalmau. L’Alba és una joveníssima escriptora llicenciada en Comunicació audiovisual i màster de Creació literària, professora de Laboratori de Lletres, una escola d’escriptura de Barcelona, que fins ara ha publicat diverses ficcions, totes elles premiades.
Els tres anys que es va passar a Nova York i va viatjar pels Estats Units es troben en l’origen de El camí dels esbarzers, un conjunt de 25 relats curts ambientats a Sandville (USA), amb personatges que es troben i es retroben. Dalmau va comparar el llibre amb una capsa de bombons on n’hi ha alguns que són dolços i d’altres que estan enverinats.
La presentadora va voler destacar especialment l’escriptura precisa i elegant de l’obra, amb molta descripció i no gaires enllaços entre els diversos fets, amb el·lipsis narratives de diversa durada. L’autora va explicar que potser tot això tenia a veure amb el fet que ella provenia de la comunicació audiovisual més que dels estudis literaris. El fet de no poder controlar amb total llibertat els diferents interventors d’una pel·lícula, per exemple les limitacions imposades per un productor, l’apropiació dels personatges per part dels actors i les actrius, la van portar a traslladar les imatges que tenia al cap a l’escriptura i no a la pantalla.
De fet, la gènesi de El camí dels esbarzers es troba en el projecte d’un fotògraf, Israel Ariñó, i la seva sèrie de quinze fotografies anomenades Terra incognita (https://vimeo.com/92459091). Veient-ne les imatges, Dalmau es va proposar el repte d’escriure un conte per a cada fotografia i en va projectar algunes per al públic assistent. En aquest sentit també, es va destacar la gran importància que té el sentit de la vista en les narracions: hi apareixen fotògrafs, personatges cecs, punts de vista diversos, etc., entenent els ulls com si fos una càmera en moltes ocasions.
Quant al punt de vista, es va destacar que només dos dels relats eren en primera persona i la resta amb narrador omniscient. Dalmau va aclarir que el seu projecte inicial es va transformar per esdevenir una novel·la amb contes relligats a posteriori, mirant d’encaixar tots els detalls i personatges i ampliant les unitats narratives fins a vint-i-cinc. Dalmau va explicar també que expressament deixava alguns dels contes amb un final semiobert perquè el lector se sentís intel·ligent i els acabés al seu gust.
Preguntada sobre les influències literàries, l’autora va confessar que venien sobretot de la narrativa americana del segle vint, J.D. Salinger, William Faulkner i Raymond Carver, especialment, adscrits a dues tendències estilístiques: el gòtic sureny per a les atmosferes i el realisme brut per als personatges.
Sobre el títol, Dalmau va explicar que li agradava la sonoritat de la paraula esbarzers, que tenia un sentit metafòric, una planta que fa un fruit dolç però que et pot punxar si en busques el fruit, i que el camí era el que lligava totes les històries i era un equivalent a la vida, tot ambientat en un ambient rural de l’Amèrica profunda. Els títols dels contes, a més, sempre eren una frase que apareixia al conte, exercint allò que l’autora va denominar canibalisme literari. Per a ella, era important que hi hagués poques referències temporals amb la finalitat que pogués ser llegit per tothom sobre un poble universal però amb caràcter. Només apareixen algunes dades que ens situen en moments concrets: les músiques, els vestits, un programa de televisió, esments a la guerra de Corea, per exemple.
El públic va manifestar la sensació de nul·la esperança que transmetien els contes: no hi ha il·lusió, els personatges són endogàmics, estan aturats, cap se’n surt, es mouen en un ambient de decadència que feia recordar els relats de Miguel Delibes descrivint els pobles castellans pobres de la postguerra espanyola. En resposta a aquesta apreciació, Dalmau va voler distingir el jo literari i el jo real considerant que ella es creia súperpositiva i optimista però que en fer literatura optava per crear situacions dramàtiques i personatges difícils ja que, al lector, li agrada més llegir sobre fets i persones més miserables que no ell mateix, sovint, però, amb un punt positiu al rerefons.
Encara sobre els personatges, l’autora creia que els personatges havien de ser creïbles ja que un personatge que sempre és bo o sempre és dolent no és real. Fins i tot personatges a priori dolents, com ara el Humbert Humbert de Lolita, escrita per Vladimir Nabokov, un personatge pedòfil, té aspectes positius que fan que el puguis odiar i estimar alhora.
Finalment i pensant en el futur literari, Alba Dalmau va revelar que el seu nou projecte és una novel·la que tindrà moltes influències de l’òpera i de l’art contemporani i que serà molt diferent a El camí dels esbarzers, i que ella realment s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, traslladant les imatges a paraules, tot i que posar-s’hi era el que més li costava.

Cap comentari:

Publica un comentari