Permagel, la primera de les obres de la Tardor Literària 2019

La Tardor Literària d’Argentona 2019, organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins, va començar a la Biblioteca Municipal el passat dijous 3 d’octubre amb unes paraules de Llorenç Soldevila per destacar que la tria d’obres corresponia a una selecció d’autors joves, d’entre ells l’Eva Baltasar, l’autora de Permagel, la primera de les ficcions.

Emília Illamola es va encarregar de fer una presentació de l’autora, de qui va destacar expressament el caràcter de poeta; a més, una poeta premiada: els seus 10 llibres de poemes, anteriors a l’obra que es presentava, han estat tots premiats.

Permagel és la primera part d’una trilogia (l’autora prefereix dir-ne tríptic), ja va per la novena edició i ha obtingut diversos premis (Premi Llibreter i Premi L’Illa de Llibres). Ha estat traduïda a sis llengües i se’n preveuen més traduccions.

A la pregunta de com havia passat de la poesia a la prosa, l’Eva va explicar que ho havia fet involuntàriament a partir d’una consulta a una psicòloga que li havia recomanat escriure’s la biografia i així poder enfocar una teràpia. Però a mesura que anava escrivint, l’autora falsejava la realitat, fabulava, i va acabar adonant-se, sorpresa, que d’allò en podria sortir una narració literària si en polia el llenguatge i hi buscava la musicalitat i el ritme propis, creant un projecte a més llarg termini i amb uns personatges fora de la bombolla de l’ego que era la poesia que fins llavors havia escrit.

La presentadora va incidir en el personatge de la mare, que a la novel·la surt força mal parada en el sentit que era tòxica en traspassar pors i frustracions a les seves filles. L’Eva, però, va voler descarregar-la de responsabilitat absoluta, entenent que les generacions anteriors compleixen sempre i amb menor o major mesura aquest paper.

Quant als temes, va destacar que li havien sortit immediatament, de manera instintiva, i que no deixaven de ser els mateixos que els que apareixien a la seva poesia: la maternitat, la mort, el suïcidi, el sexe..., a base d’un monòleg amb prou suspens i creant dubtes al lector sobre si el que s’explica és realitat o fabulació. Va aclarir, a més, que la novel·la havia estat molt esporgada en la seva versió final: fins a una tercera part havia estat reduïda en el procés de revisió. Baltasar va explicar també que de sempre era una gran lectora de tot i que escrivia com a plaer, que s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, sense patir.

Pel que fa al final, algú del públic va manifestar que no li havia agradat trobar-se amb la sorpresa de la mort per suïcidi quan semblava que la protagonista havia fet un tomb en la seva vida sortint dels seu buit existencial i egocèntric en obrir-se i fer-se més amb la seva neboda a l’hospital. L’Eva va respondre que algú havia de morir al final, que creia que era la sortida lògica literàriament.

Un altre aspecte a destacar molt positivament del llibre va ser la dedicatòria inicial (A la poesia, per permetre-ho) en contrast amb les altres cites (Néixer és una desgràcia..., A mi, el silenci em fa mal dins la boca...), molt més dures i punyents, en realitat més d’acord amb la novel·la: dura i punyent. També el títol, Permagel, era considerat un encert per la seva musicalitat i com a metàfora de la protagonista, una paraula no gaire coneguda i que crea interès i curiositat al lector. Així, el permagel és la cuirassa d’una dona vulnerable, que pensa que l’agredeixen, i que amb la trobada amb l’Altre, en aquest cas la neboda, s’esquerda fins a un cert punt.

L’autora va avançar els noms de les dues novel·les que conformaran el tríptic, Mamut i Boulder, i en va destacar també el caràcter metafòric dels noms així com una certa rebaixa en la duresa dels fets narrats. Seran obres més amables on els personatges no parlen tant i fan més.

També se li va preguntar si creia que pertanyia a una nova generació de dones escriptores que treballaven amb novel·les diferents, tocades pel feminisme, a la qual cosa va confessar que ella escrivia bastant aïlladament i que era signe del temps el fet que ara hi hagués més dones escriptores i que, per tant, les temàtiques tinguessin una òptica clarament feminista.

Finalment, l’Eva Baltasar va explicar la sort d’haver enviat a Club Editor l’original de Permagel i que només en vint minuts l’editora, Maria Bohigas, ja n’havia acceptat la publicació, de tant com li havia agradat el començament.