Al mateix riu d’Heràclit, segona de les lectures de la Tardor Literària de 2018

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar Pep Coll, l’autor de Al mateix riu que Heràclit, el dijous 4 d’octubre a la Biblioteca Municipal d’Argentona. L’autor, professor de Secundària ja jubilat i escriptor, és l’autor de força obres, algunes d’elles de caràcter juvenil, premiat a bastament: premis Sant Joan, Serra d’Or, Muntaner, etc. Concretarem una de les darreres obres, Dos taüts negres i dos de blancs, ha obtingut els premis Crexells, de la Crítica, Setè Cel i Amat-Piniella, tots ells per a obra publicada, i ha comptat amb nombroses edicions.

La gènesi o justificació de per què va escriure Al mateix riu d’Heràclit es troba ja en les primeres pàgines del llibre quan narra l’anècdota de la classe de filosofia antiga interrompuda pels estudiants que fugien de la repressió policial i la reacció del professor Emilio LLedó en esmentar els perses invasors (Ja són aquí els perses!).

Per a Vila, el llibre són tres llibres alhora: el de l’autor narrador (Pep Coll), el narrador del manuscrit trobat (l’esclau Eleudos) i el suposat llibre d’Heràclit (Sobre la natura). I amb un començament ja clàssic de manuscrit trobat que no és més que una ironia, un engany del qual el lector és ben conscient, però amb força significat: la Mare de Déu, enmig d’una cohort celestial i abans de desaparèixer dins d’un núvol, llança el llibre a l’escriptor. No és casual que la Mare de Déu pugés al cel a Efes, justament on hi ha el temple d’Àrtemis, com a continuació de la idea de gran santuari femení de l’antiguitat.

A la pregunta de si sempre li havia interessat Heràclit, Coll va explicar que havia estat un interès intermitent i compartit amb el que sentia per altres filòsofs anomenats presocràtics, denominació que creia incorrecta per posterior i inexactament pejorativa; més que res sempre li havia interessat la cosmovisió dels primers filòsofs com a iniciadors de tota una escola de pensament, uns savis dels quals queden pocs vestigis escrits. Així, per exemple, d’Heràclit només queden poc més d’un centenar de fragments de la seva obra, alguns dels quals Coll ha aprofitat per escriure el llibre tot intercalant-los en forma de píndoles filosòfiques de significat enigmàtic en molts casos. No és estrany doncs, que Heràclit hagi rebut el sobrenom de l’Obscur en base a les mútiples interpretacions que les seves sentències han tingut a posteriori: molt del coneixement que es té sobre ell és degut a autors posteriors (com va dir Heràclit...). De fet, el llibre d’Heràclit sembla ser que havia tingut tres parts: l’una dedicada al cosmos (entès com l’ordre del món), l’altra dedicada a la societat i la darrera dedicada a l’ànima, amb el bententès que el significat d’aquestes paraules no és exactament el mateix per a nosaltres que per als filòsofs de l’època.

Quant al títol i per què Al mateix riu... i no El mateix riu..., Coll volia deixar dit que era com situar-se figuradament al riu d’Heràclit, aquell que sempre serà diferent i canviant, en homenatge al pensament central del filòsof. A propòsit d’aquest pensament, per a Coll hi ha dues menes de filòsofs, els que creuen que res no es mou, que hi ha una providència, una cadena, un ordre que ha de ser immutable (com creia, per exemple, Parmènides), i els que creuen que tot és moviment, especialment entre contraris, com és el cas del propi Heràclit.

I pel que fa al subgènere literari a què pertany Al mateix riu que Heràclit, Coll creu que se n’hauria de dir biografia novel·lada, com ho va ser també un llibre seu anterior (Les senyoretes de Lourdes). En aquest sentit, va explicar que escriure una novel·la és com edificar en un solar net i pelat i, en canvi, el que ell havia fet era construir en un solar amb ruïnes, respectant-les i edificant-hi a sobre, no exactament reconstruint. Així, si el que expliques són les ruïnes tindràs història o arqueologia, si hi edifiques i li dones vida tindràs vida i literatura.

Preguntat sobre els personatges, va aclarir que la gran majoria eren reals, històrics i documentats, si bé de molts el que se sap és merament llegendari i no gaire definit, fet que és un avantatge a l’hora de novel·lar. Tanmateix, cal una feina de documentació que en el seu cas ha estat específicament d’uns quatre anys entre lectures i relectures de tots els textos coetanis i uns quants estudis, visites a museus i estades, sovint decebedores, als llocs originals (Efes, Milet, Atenes, Marató, Olimp...). En aquest darrer cas, Coll va narrar l’anècdota de la seva ascensió al mont Olimp (2.919m), una aventura amb tempesta i pedregada, fet que li va fer canviar una primera versió que tenia de l’ascensió d’Heràclit, tot fent que no arribés al cim. És oportú recordar aquí que per al filòsof grec les tres vies de coneixement comencen amb el viatge, segueixen amb la conversa i acaben en els llibres.

Pep Coll va voler deixar clara la dificultat de traspassar el llenguatge del segle cinquè abans de la nostra era a l’actualitat: paraules com logos, cosmos o ànima són difícils d’entendre en el sentit que deurien tenir per als antics grecs, encara que en algun cas la imatge fos quasi poètica (la idea d’ànima com a papallona que s’envola amb la mort del cos físic).

Més endavant, l’autor va confessar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure Al mateix riu que Heràclit era deixar per escrit l’inici d’un pensament que es preguntava pel món, per com és, per com s’explica, deixant de banda els déus i les explicacions mitològiques, i, molt important, com es governa aquest món. Així, l’opció de la democràcia assembleista atenenca li semblava a Heràclit inferior a una oligarquia de savis bons (és preferible un grup de filòsofs honestos governant que no trenta mil imbècils decidint per majoria). També en aquest sentit, la seva famosa sentència cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla té validesa en el sentit polític actual, entenent la llei com la concòrdia i entenent que la lluita i el seu contrari, la pau, han de ser tant amb els enemics interns com amb els externs.

Una de les millors creacions del llibre és el personatge de l’escriba i esclau Eleudos, el narrador biògraf, que intenta entendre però critica el seu amo i amb qui manté la lluita per la seva llibertat fins i tot una vegada mort Heràclit. L’acompliment del deure d’escriure el llibre i dipositar-lo al lloc convenient esdevé una qüestió de coherència, una qüestió personal, d’acord amb el que li havia deixat dit l’oracle, en un final que en absolut, segons Coll, és allargassat.

Vist en perspectiva, és raonable preguntar-se sobre Heràclit com d’un revolucionari, un pensador amb idees perilloses, incòmode per al poder; tanmateix, amb el que se sap històricament del seu moment no es tenen prou elements per confirmar-ho. Sí que sembla clar, però, que Heràclit és un dels grans pensadors que no casualment provenen d’Àsia Menor, entroncats amb línies de pensament que comencen a Ur, Babilònia, Milet, etc. i que esdevenen un corrent de pensament de llevant a ponent, d’orient a occident (Babilònia, Milet, Atenes, Roma...).

Ja acabant l’acte, es va fer referència al canvi d’escenari, de món vital i literari, del Pirineu a l’Àsia Menor i l’antiga Grècia de l’autor, un salt important i ben aconseguit amb Al mateix riu d’Heràclit, un llibre creïble, ple de vida, on gairebé no hi ha diàlegs i bona part de l’argument es desenvolupa en un discurs indirecte amb un estil i un to semblants als d’Heròdot. Segons Coll, aquest va ser en part el seu model, sobretot quant a presentar petites unitats de narració, només amb diàleg quan aquest havia de ser ben expressiu. En aquest sentit, Coll va confessar que trobar exactament el to costa més que no documentar-se.