La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt, la darrera de les novel·les de la Tardor Literària 2017

Dijous 13 de novembre va ser finalment la data de trobada de la Silvana Vogt amb la Tardor Literària d’Argentona, presentada per Montse Rodon, per parlar del seu llibre La mecànica de l’aigua. Rodon va fer una breu biografia de l’autora, Silvana Vogt, nascuda a Argentina i on va treballar en tasques relacionades amb la ràdio fins que va arribar a Barcelona fugint del corralito. Una vegada aquí, ha fet de lectora de manuscrits per a editorials, columnista, periodista i llibretera a Sant Just Desvern.

La primera qüestió que es va plantejar va ser destacar la coincidència entre la biografia de l’escriptora i la del seu personatge principal, la Vera, quant al periple vital d’abandonament d’un país i integració en una nova cultura, especialment gràcies al segon protagonista cabdal de la novel·la, l’Eliseu. Silvana va descobrir al públic que el personatge de l’Eliseu era basat en realitat en el seu sogre Isidor Cònsul, editor, escriptor i crític literari mort el 2009, l’ànima d’Edicions Proa fins que aquesta va ser absorbida pel grup Planeta.

Precisament una intenció inicial de l’autora era parlar de l’enfonsament editorial per paral·lelisme amb l’enfonsament del país, Argentina, i fer-ho des de la distància que representava escriure-ho en català, la llengua no pròpia, tot retratant la cultura catalana com una fortalesa encerclada per un mur per als qui volen entrar-hi des de fora. També va descobrir que escriure la novel·la li havia costat cinc anys de plena dedicació: reescriptura, poliment, revisió, etc. i que finalment havia arribat a una novel·la d’alteralitat (de l’altre) més que a una novel·la d’immigració, una novel·la de mestres i deixebles on el deixeble ha d’aprendre a desobeir com ho fa la Vera l’editor.

D’entre les preguntes del públic, es va destacar la poca calidesa en el seu tractament cap al seu país d’origen, per exemple mostrant-se no entusiasta de Cortázar, fet que li ha valgut crítiques d’excompatriotes. El personatge de la Vera també va en aquesta línia, ja que emigra enfadada amb el seu país per no poder seguir el seu autor preferit, en realitat un argentí afincat a Barcelona (Rodrigo Fresán, Federico Esperanto a la novel·la), i esdevé una persona esquerpa i, fins i tot, antipàtica.

D’entre els personatges de La mecànica de l’aigua, tant el públic com Silvana van fer esment del contrapunt als protagonistes que representava Kantiano, el gos teckel de la Vera, imprescindible com Sancho Panza per al Quijote. Un altre dels personatges, el Benno, és un homenatge a Roberto Bolaño, l’escriptor xilè maleït amb arrelament a Blanes, localització també de la novel·la.

Silvana Vogt va estendre’s a remarcar la diferència de narrativa entre la novel·la sud-americana i la catalana, i com ella havia optat per escriure la seva obra amb les característiques de les d’aquí. La mecànica de l’aigua és una novel·la molt pensada i reescrita durant cins anys, amb una particular atenció a l’estructura i a la forma i no tant a l’estil, una novel·la capaç d’aguantar relectures en les quals descobrir aspectes i relacions noves. També va destacar com el llenguatge usat participava de les característiques del llenguatge radiofònic, amb un ritme per a no relaxar-se, sense acotacions als diàlegs, especialment a la primera part. I una altra de les qualitats a què aspirava era a la musicalitat, a l’eufonia de les frases al llarg de tot el llibre, amb apostes arriscades com ara el canvi del punt de vista narratiu de la tercera persona inicial a la primera persona del final.

Quant als dos protagonistes, Silvana els va retratar com aïllats davant la mort i alhora salvats, però, per la literatura, amb una emotivitat versemblant, malgrat la dificultat que representava que fossin basats en persones reals i conegudes.

Ja finalment, i a preguntes del públic, Silvana Vogt va explicar que no portava gaire bé l’experiència de compartir l’ofici d’escriure amb ser llibretera a Sant Just Desvern pel fet d’haver d’estar tot el temps vivint dins de la literatura i no vivint per després fer-ne literatura. L’acte i la Tardor Literària van acabar amablement amb la signatura de diversos exemplars de l’obra per part de l’autora.