dimarts, 7 de novembre de 2017

Les roses de Stalin, de Monika Zgustova, tercera novel·la de la Tardor Literària 2017



            El dijous 2 de novembre va ser el dia de la presentació a càrrec d’Emília Illamola del llibre de Monika Zgustova Les roses de Stalin. Abans de començar l’acte, però, el president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, va adreçar unes paraules al públic per manifestar en nom de l’entitat el seu rebuig i la més enèrgica protesta per la detenció del vicepresident i dels consellers del govern legítim de Catalunya.

            Ja entrats en l’acte, Illamola va fer un repàs de la trajectòria biobibliogràfica de Zgustova per explicar que havia nascut a Praga i que es va traslladar als Estats Units per estudiar literatura comparada abans de venir definitivament a Catalunya. Aquí ha traduït més d’una seixantena de títols del txec i del rus al català, feina que li ha fet merèixer diversos reconeixements com el Premi de les Lletres Catalanes (1991), l'European Translation Prize (1994) o el Premi Ciutat de Barcelona (1995).  Ha col·laborat en diferents publicacions periòdiques com ara El País, La Vanguardia, Ara, La Maleta de Portbou... De les seves obres destaquen: La dona silenciosa (2005), finalista del Premio Nacional de Narrativa i escollida per La Vanguardia i El Periódico com un dels cinc millors llibres de l'any, i Jardí d'hivern (2009). El recull Contes de la lluna absent (2010) va rebre el Premi Mercè Rodoreda i amb la novel·la La nit de Vàlia (2013), inspirada en una història verídica al gulag soviètic, va rebre el Premi Joaquim Amat-Piniella 2014.
            La primera de les qüestions que se li va plantejar va ser com va néixer la idea del llibre. Zgustova va explicar que quan estava a Nova York va veure un llibre autobiogràfic de la Svetlana Al·lilúieva, la filla de Stalin, i li va cridar l’atenció, el va llegir i va saber que la peripècia vital quant a llocs de residència havia estat paral·lela. Zgustova és filla de pares que van sortir de Txcoslovàquia i, com Svetlana, va passar per l’Índia abans d’anar als Estats Units, de manera que va voler comparar experiències. El fet, però, d’escriure materialment el llibre va començar amb la circumstància d’haver d’estar convalescent durant uns mesos a casa per una bronquitis i va ser llavors que es va impregnar dels diversos ambients per on passa la Svetlana, especialment l’ambient espiritual i el menjar de l’Índia.
            Enllaçant amb amb aquest darrer aspecte, es va destacar que quan realment la Svetlana comença a rebel·lar-se contra la imatge de símbol de la Unió Soviètica és en fer coneixença de Brajesh Singh al sanatori, el personatge que li obre realment les finestres al món i amb qui conviurà fins a la mort. I quan ha de portar les cendres de Brajesh a l’Índia, el fet de viure en llibertat li fa sentir que es veu incapaç de tornar a la vida insípida de Moscou fins al punt que se’n va a veure l’enemic de la seva pàtria (els Estats Units de la guerra freda) a demanar-li asil polític. Després d’un estada a Suïssa, aconsegueix el seu objectiu, sempre ben vigilada i controlada pels serveis secrets. En aquest punt, Zgustova va voler remarcar com el canvi de llengua a què es va veure sotmesa Svetlana vivint i fent classes als Estats Units, del rus a l’anglès, tenia a veure també amb un cert canvi d’identitat, palès també en el fet de cremar el seu passaport rus.

            A la pregunta de la presència sovint de la cuina de cada cultura, Zgustova va explicar que hi tenia força importància perquè reflectia d’alguna manera algunes de les característiques de cada país: una cuina russa feixuga, de salses espesses, amb licors forts; una cuina lleugera, vegetariana i diversa a l’Índia; i una cuina simple a base de peix, marisc o carn a la planxa als Estats Units. Una altra de les preguntes era saber sobre el paper de la dona a la Unió Soviètica. L’autora va explicar que sobre el paper la igualtat està garantida però la realitat és que és una igualtat per baix però no per dalt: pot ser paritària la presència de conductores d’autobús però no la de directores d’empresa.
            Un dels aspectes que més d’un lector va destacar com a ben estrany i inversemblant, malgrat ser verídic, és l’entrada de Svetlana a la secta de la Germandat Taliesin als Estats Units. Zgustova va explicar que allà se li van quedar els diners que havia aconseguit amb la venda del seu llibre i que l’únic de bo que en va treure va ser la seva filla Olga, que s’estarà amb ella fins al final. Va afegir que es podia interpretar que el fet d’entrar en una secta era una manera d’autolimitar-se la llibertat a què no estava acostumada, entenent que la llibertat se li havia fet massa gran. A més, cal afegir que ben probablement Svetlana patia d’un trastorn de bipolaritat, amb fluctuacions temporals de depressió i eufòria. En aquest sentit, una interpretació del títol de la novel·la hi podia fer referència: les roses enteses com les diferents Svetlanes al llarg de la seva vida, tot recordant que el seu pare li regalava roses quan era petita. Zgustova, a més, va afegir que li agradava especialment el contrast dels elements del títol,  roses i Stalin.
            L’autora va explicar que no havia volgut fer estrictament una biografia de la Svetlana sinó una novel·la i que qui li interessava realment era la persona i el seu interior més que el context. Així, per exemple, la imatge final amb què comença el darrer capítol, la closca de nou amb una petita espelma que Svetlana deixa anar al llac i balla il·luminada sobre les ones, és imaginada i que potser no va passar, o potser sí. Però era una imatge final necessària per lligar amb l’etapa més feliç de la seva vida, la que passa al costat de Brajesh. Al fil del ritual indi de la closca de nou amb espelma, Zgustova va explicar que coneixia bé el costum perquè havia estat vivint a l’Índia durant un temps.

            El públic també va voler saber més sobre l’escriptora i ella va relatar que havia viscut a Praga fins als 16 anys i que allà havia après poc rus, que on n’havia après més era als Estats Units en contacte amb estudiants i exiliats russos. També va explicar que va fer una visita a Barcelona i se’n va enamorar de cop, de manera que quan va acabar els seus estudis se n’hi va venir a viure i a treballar a la Universitat Autònoma de Barcelona i que el català l’havia après per immersió i contacte amb amics més que no per acadèmies.
            El darrer tema que es va tocar anava relacionat amb el seu darrer llibre, Vestides per a un ball a la neu, en què Zgustova ha buscat durant els últims nou anys les poques dones que encara viuen d'entre les que van sobreviure al gulag (el més gran sistema de camps de treball forçat de la història de la humanitat, a la Unió Soviètica entre 1930 i 1960) per escoltar i transmetre el seu testimoni abans que es perdés per sempre. Les ha visitades a casa seva a Moscou, Londres i París, i el resultat, contra allò que podria semblar, és un canta la vida, a la literatura, a l'amistat a totes les persones i a tot allò que les va ajudar a sobreviure. A través dels records i els objectes, llibres i quaderns que perviuen d'aquell temps traça el retrat de nou dones i el seu temps en el gulag però també el seu retorn a la vida quotidiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada