dissabte, 8 d’octubre de 2016

És l’amor que mou el cel i les estrelles, primera obra de la Tardor Literària 2106



 El dijous 6 d’octubre de 2016 va tenir lloc la primera de les sessions de la Tardor Literària d’Argentona 2016 a la Biblioteca Municipal. L’Acte va ser presentat i conduït per la Montse Rodó i va comptar amb la presència de l’autora del llibre, Antònia Carré-Pons, que, casualment, va ser veïna de la Montse quan aquesta vivia de jove a Terrassa. L’autora és professora universitària, va dedicar la seva tesi doctoral justament a Jaume Roig, l’autor de l’Espill, i com a medievalista presenta un extens currículum acadèmic. Com a escriptora de ficció, en els darrers tres anys ha publicat tres novel·l·les, la darrera sobre Llull.
La Montse Rodó, ja centrant-se en És l’amor que mou el cel i les estrelles, va manifestar a l’autora que li semblava que el títol era preciós i li va preguntar com li havia sorgit la idea general sobre el llibre. Carré-Pons va assegurar que la gènesi del llibre era força antiga, de l’any 1983, més de 30 anys, el temps que ha treballat sobre l’Espill des d’un punt de vista acadèmic. Dins d’aquest treball, sempre li havia estranyat el fet que el manuscrit es trobés a la Biblioteca Vaticana, quin periple havia fet per anar a parar allà i per què les caplletres del manuscrit no estaven acabades, només marcades. Per donar resposta a aquestes preguntes que la ciència no responia havia escrit la novel·la.
L’argument de la novel·la presenta diverses històries d’amor i d’amistat entre els personatges i en diferents localitzacions geogràfiques importants per a l’època: València i Nàpols, versemblantment ambientades i traspuant una gran fascinació pel món medieval. També s’havia d’entendre com un acte d’agraïment als copistes professionals sense els quals no ens haurien arribat les grans obres i de reivindicació del paper de la dona, que perfectament podria haver fet la feina de copista i il·lustradora de caplletres que surt a la novel·la.
Quant al títol, l’autora va voler explicar que és la traducció del darrer vers de la Divina Commedia de Dante Alighieri (L'amor che move il sole e l'altre stelle) en la versió de J.F. Mira (És l’amor que mou el cel i les estrelles), plenament integrat en la cosmogonia medieval que impregna l’obra. La voluntat de Carré-Pons era fer divulgació d’una cultura sovint amagada i desconeguda del gran públic perquè semblava reclosa en àmbits erudits àrids i difícils de seguir i de llegir. Al respecte, l’escriptora creia fermament que si Roig aixequés el cap estaria molt content que, per exemple, s’expliqués la vida quotidiana a la València del segle XV.
Pel que fa a l’obra sobre què tracta la novel·la, l’Espill, aquesta s’ha de considerar com l’obra més misògina de la història de la literatura catalana, plena d’afirmacions i consideracions denigrants, ofensives i maldients que només es poden entendre si s’agafen pel costat de la ironia i de la comicitat. Una obra escrita en versos tetrasíl·labs de ritme martellejant no fàcil d’entendre a causa de nombrosos hipèrbatons però d’un gran enginy, segons l’autora.
A preguntes del públic, Carré-Pons va respondre sobre la diferència entre història i novel·la expressant la seva tesi que la literatura serveix en aquest cas per donar resposta a allò que la història no pot respondre, que la majoria de personatges eren verídics i documentats, i la resta versemblants, i que bona part dels detalls concrets es trobaven a l’epíleg del llibre. També se la va felicitar per diferents aspectes presents a la novel·la: l’ambientació de Nàpols i València, la inclusió de referències a autors clàssics (Horaci, Petrarca, Virgili...), la prosa rica, la retòrica, l’expressió dels sentiments... En aquest darrer cas, es va recordar una frase de la novel·la, ben significativa: “t’estimo com el volcà a la lava”.
Tanmateix, es va qüestionar que no es parlés més de l’objecte concret sobre el qual girava la novel·la, l’Espill: es parlava molt dels viatges que feia el manuscrit (copiat a València, portat a Nàpols i després a Roma) però poc del llibre en si, a la qual cosa l’autora deia mig en broma que era justament per promoure que el públic llegís l’obra de Roig, si calia en una versió adaptada. També se li va preguntar si no havia tingut la temptació de fer sortir més una escriptora coetània de Roig, Sor Isabel de Villena, tot considerant que, segons Joan Fuster, la misogínia de Roig tenia a veure amb la defensa del paper de les dones a l’evangeli que presentava l’abadessa del monestir de la Trinitat de les clarisses de València. L’autora es defensava tot dient que no s’hi podia incloure tot a la novel·la.
Ja finalment es va insistir sobre el tema de la misogínia, present ja a la literatura des de la Bíblia, com a tòpic literari que Roig va fer servir perquè era el que feia servir tothom, ja fos des de la literatura com des de la religió o la medicina. Algú va preguntar què hi deien les dones o per què les dones no escrivien contra els homes. Antònia Carré-Pons va explicar que hi havia hagut algunes reaccions com ara la quarta part de Lo somni de Bernat Metge, on apareixen uns quants contraarguments a la misogínia.
Com a complement a la xerrada amb l’autora, Ràdio Argentona va entrevistar-la (http://argentona.cat/document.php?id=36088).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada