L’última de les sessions de la Tardor
Literària de 2015 va estar dedicada a la novel·la de Margarida Aritzeta L’amant xinès i va tenir de presentadora
la Rosa Vila. Un nombrós públic, format en bona part per alumnes i professors i
exprofessores de l’Institut, va seguir l’acte.
En la seva presentació, Rosa Vila es va
estendre en la producció literària d’Aritzeta, nascuda a Valls, professora de
Teoria de la Literatura i de Literatura Comparada de la Universitat de
Tarragona Rovira i Virgili i autora d’una obra extensa que ha tractat diversos
gèneres: la ciència ficció, la fantasia èpica, la novel·la negra i policíaca,
la novel·la històrica i, fins i tot l’òpera i un diccionari de termes literaris
amb exemples actuals. També ha guanyat diversos premis literaris, si bé va
voler destacar que feia temps que no es presentava a concursos pel fet que
Hisenda es quedava bona part del premi en metàl·lic. A l’acte, l’autora va
reflexionar llargament sobre una de les seves novel·les, El pou dels maquis, novel·la històrica lligada a les seves
circumstàncies familiars i com l’havia escrita procurant equilibrar la ficció
amb la història personal de la seva família.
A la pregunta sobre la consideració que es
tenia de la novel·la negra en el món acadèmic, Aritzeta va explicar que quan
ella va optar a la feina de professora d’universitat, hi havia un cert
menyspreu causat pel vessant popular del gènere, expressat actualment en les
sèries. Encara sobre el tema, va voler destacar el fort component visual de
tècnica objectiva que tenia la tradició de la novel·la negra americana en el
gènere, si bé ella es decantava per un tipus de novel·la barreja de policíaca i
negra, més pròxima a la novel·la de personatges amb trama criminal i compartint
la característica de ser novel·la de denúncia social a l’estil de Mankell o
Camilleri.
En aquest darrer sentit, Aritzeta volia
mostrar els forats negres de la societat, la corrupció per exemple, amb
voluntat de furgar la nafra alhora que la trama concreta, no a l’estil de Conan
Doyle o Christie, per a qui el marc d’espai, temps i societat eren tractats
acríticament. D’aquí els localismes tan presents a la trama i el marc, amb un
inici tret de la realitat, el cos d’un dona trobat en una caseta prop de les
vies del tren, i un viatge de prospecció financera a la Xina molt semblant al
que realment diversos polítics i empresaris van fer en el seu moment. També real
i basat en notícies de l’època la suposada intervenció de la màfia xinesa
interessada en aprofitar-se del projecte de Barcelona World.
Quant a la protagonista, Mina Fuster,
Aritzeta va precisar que el nom era un homenatge a Jaume Fuster, autor destacat
de novel·la negra en català mort el 1988, i que era un personatge nascut de la
seva col·laboració al recull de novel·la criminal Elles també maten, promogut per Anna M. Villalonga i que acollia 13
autores de relats curts del gènere, on les dones escrivien d’assassinats, si bé
no eren dones les responsables de tots els crims del llibre, les que mataven
eren les escriptores, cada una amb el seu estil, cada estil ben diferent.
D’aquí sortia Mina Fuster, una dona jove, transgressora fins a cert punt i amb
unes circumstàncies familiars força determinants, inspectora de l’Àrea
d’Investigació Criminal del Camp de Tarragona i amant de la música, una música
que podia veure’s com una ruta musical de la novel·la.
Aritzeta va explicar que mentre escrivia la
novel·la anava incorporant les notícies que sorgien: el mundial de futbol, les
trames de corrupció política i econòmica, el cas Castor amb els seus
terratrèmols, etc. Aquest sentit de l’actualitat feia dir a algú del públic
que, passat un temps, la novel·la podrà ser considerada com a novel·la
històrica. Malgrat tot, l’autora va confessar que havia amagat diverses dades
concretes com ara l’escenari, el poble de Dol de Llops (el nom real d’una
granja que pertanyia al monestir de Poblet) i que en realitat era pròpiament la
ciutat de Valls, i havia alterat altres detalls com el teatre o els quinquis
que hi apareixien.
Un dels encerts de la novel·la, a parer
d’alguns, era la veu que apareixia com a diàleg entre la Mina i ella mateixa
quan reflexionava, un recurs que també havia utilitzat a la novel·la que
sortirà el gener proper, Els fils de
l’aranya, provant, però, de no caure en l’esquizofrènia. Una novel·la on
tornarà a aparèixer l’home tatuat, un personatge que feia dir a Aritzeta que, a
Mina Fuster, li agradava el que no li convenia.
Fent referència al cas policial motiu de la
novel·la, va explicar que realment el que apareixia era només una part i on del
que es tractava era de demostrar i que després hauria de venir una solució
final en forma de judici amb proves, que ella no havia desenvolupat i que
deixava obert.
També va confessar que s’havia divertit
documentat-se per descriure la cerimònia fúnebre a l’estil xinès i que el
procés d’escriptura de la novel·la havia durat aproximadament mig any, una
redacció ràpida típica del gènere, si bé altres obres seves s’havien perllongat
entre tres i quatre anys.
Ja finalment se li va preguntar sobre la
doble condició de professora de literatura i d’escriptora i com s’ho combinava.
Aritzeta va respondre que escriure li servia per practicar el que explicava a
classe i que ensenyar literatura i practicar-la eren per ella àmbits
complementaris però amb la llibertat creativa que li oferia el segon: el poder
de manipular com un teatre de titelles, uns escenaris, uns fets encadenats, etc.,
en definitiva, el plaer de la creador d’històries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada