Els últims dies del general Prim, de Francesc Puigpelat

La xerrada col·loqui sobre la tercera de les novel·les de la Tardor Literària de 2015 va tenir lloc el dijous 22 d’octubre a la Biblioteca Municipal i va ser presentada per la Gemma Bravo. L’autor convidat va ser Francesc Puigpelat, un escriptor de més d’una vintena de llibres i amb nombrosos premis, nascut a Balaguer i amb estudis de Filosofia i Lletres i Periodisme, actualment periodista. La presentadora també ens va informar de com Puigpelat era autor que ha conreat des de la narrativa curta a la novel·la passant per la literatura infantil i juvenil, la prosa de viatges i, encara, un llibre sobre com parlar bé en públic.

Després de les referències biobibliogràfiques i ja centrant-se en Els últims dies del general Prim, es va destacar la coincidència buscada del bicentenari del naixement de Joan Prim i de com la novel·la tractava el magnicidi, a l’estil d’una novel·la negra, amb tensió i prosa àgil, amb sorpresa final i a partir d’un personatge històric. En aquest sentit, Puigpelat va voler deixar clar que primer de tot el llibre era una novel·la, no una novel·la històrica ni història novel·lada, és a dir, un relat on allò que és inventat hi és en gran proporció i on la documentació ha estat un aspecte secundari de la creació de la novel·la. En concret, per fer la novel·la només s’havia llegit dos llibres sobre Prim, un d’ells una biografia.

També va voler deixar clar que és amb les anècdotes versemblants però inventades o reals que havia enriquit el personatge i la trama. Com a exemple d’anècdota, aquesta sí verídica, la del quadre que li va pintar Regnault, amb la mala fortuna que Prim hi apareix lleugerament escabellat, fet que va molestar moltíssim Prim, home molt curós i presumit de la seva imatge pública.

Per justificar la invenció del somni en què Prim creia ser un globus d’aire calent, en el qual s’anava formant una crosta de gel i acabava precipitant-se al primer capítol, Puigpelat va explicar que li havia suggerit el que ell mateix explica de la visita del comte de Kératry, enviat especial de la República Francesa, que va viatjar amb globus des de París a Madrid. I l’aparició del gel i la caiguda final només era una metàfora anticipatòria del que li passaria realment. Després d’haver-se-li fet notar la gran linealitat de la novel·la, amb una estructura molt pautada, començaments i finals de capítols argumentalment calcats, frases pròpies o significatives encapçalant les sis parts, etc., l’autor va explicar que havia estat molt estricte en fer una novel·la unívoca i amb un fil conductor molt clar: com explicar el que s’expressa a la primera línia del text, que el protagonista serà víctima d’un atemptat al cap de cinc dies. En aquest sentit, va explicar que hi havia un rerefons de tragèdia grega, de personatge amb màscara lligat a un destí que li és anunciat, en aquest cas pel somni premonitori.

Quant al magnicidi en si, Puigpelat va explicar que era un cas sense resoldre definitivament, comprensible si es té en compte el grau de corrupció i com deuria funcionar la justícia espanyola fa 135 anys i veient com funciona encara ara. I encara més quan l’autòpsia feta a la mòmia exhumada del general per la Universitat Camilo José Cela el 2013 va concloure que les ferides eren mortals en poques hores i impedien que pogués parlar, a més del detall de les marques d’escanyament; i que la Universitat Complutense de Madrid va fer al general Prim una segona autòpsia amb resultats contradictoris amb els de l’anterior autòpsia.

Puigpelat es va estendre sobre la percepció que es tenia de Prim, de com era considerat un personatge contradictori i polèmic, no ben tractat des de la historiografia catalana però en alguns moments molt ben considerat per les classes populars i altres (voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica per una banda o Verdaguer, dedicant-li un poema, per una altra) quan, en realitat i per ell, Prim va ser l’única escletxa de llum en un túnel anomenat història del segle XIX a Espanya: un segle sinistre, negre, decadent, amb una monarquia encara més corrupta que altres sectors de l’estat, amb fills bastards hereus al tron. Per Puigpelat, Prim és el gran polític català del segle XIX a Espanya, l’únic català que ha arribat a ser president del govern espanyol i l’únic català que ha arribat a dalt de tot de la cúpula militar espanyola, un personatge excepcional a qui no se li ha tingut prou en compte la visió que com a català tenia i de com el seu principal i gran projecte era fer fora els borbons d’Espanya. Tanmateix, un polític ple de contradiccions: d’una banda volent acabar amb l’esclavisme a Cuba però de l’altra defensant el pragmatisme davant l’idealisme de Lincoln en una entrevista fictícia però versemblant (a propòsit, tots dos estadistes van morir assassinats...).

Ja per acabar, se li va preguntar per la pel·lícula que l’any anterior Miguel Bardem havia fet sobre els mateixos fets i on apareix Francesc Orella, el popular Merlí de la sèrie de TV3, fent de Prim (Prim, el asesinato de la calle del turco http://www.rtve.es/alacarta/videos/prim-el-asesinato-en-la-calle-del-turco/prim-asesinato-calle-del-turco-pelicula-completa/2910141/) però Puigpelat no la coneixia.

I finalment, es va fer notar un contacte de Joan Prim i Prats amb la nostra vila a través del Balneari Prats d’Argentona, on el general havia vingut a prendre les aigües més d’un cop, probablement relacionat-se amb una branca familiar de la seva mare.