La Tardor Literària de 2015 comença amb La penitència de l’alfil, de Rafa MELERO

 Enric Subiñà, president del Centre d’Estudis Argentonins, va ser l’encarregat de presentar l’autor i la novel·la que inauguraven la Tardor Literària de 2015 en la seva quinzena edició el passat dijous 8 d’octubre a les 8 del vespre. L’acte, com a novetat, va tenir lloc a l’espai de la Biblioteca Municipal i amb l’estreta i entusiasta col·laboració de la Gemma Bravo, la bibliotecària. D’entre el públic, una tercera part dels assistents eren alumnes de l’Institut i hi havia també alguns professors i professores.

L’Enric va traçar en primer lloc una breu semblança biogràfica de Rafa Melero, mosso d’esquadra que ha passat per diverses feines i destinacions dins la policia, des de patrullar pel carrer fins actuar dins la policia judicial; actualment és cap de la comissaria de Ponts, a la Noguera. En segon lloc, l’Enric va voler precisar que ell no era lector habitual de novel·les policíaques, tot i la seva feina, però que li havia agradat molt la novel·la que es presentava, així com la primera, La ira del Fènix, publicada l’any passat i autoeditada pel mateix autor.

Rafa Melero va agrair la invitació particular del Centre d’Estudis Argentonins per formar part de la Tardor i l’oportunitat que els alumnes de batxillerat poguessin llegir la seva novel·la. Va explicar el procés que va seguir la seva primera obra, que va passar per un parell d’editorials amb condicions que no els satisfeien per acabar finalment amb l’autoedició i amb tota la feina que comporta: l’escriptor no només és l’autor sinó també l’editor, el distribuïdor, etc. A causa de l’èxit de la novel·la per una sèrie de caramboles, va decidir-se a continuar escrivint ara que ja tenia el personatge de Xavi Masip creat.

L’origen de La penitència de l’alfil es troba en un record personal de l’any 2003, en un cas a l’Hospitalet quan van assassinar dues policies nacionals en pràctiques i en la col·laboració que es va establir entre el cos dels Mossos d’Esquadra i el cos de la Policia Nacional. Aquesta col·laboració és present en la tesi de la novel·la, on el més important és resoldre el cas i atrapar l’assassí, i deixar de banda recels i desconfiances. Una altra causa de per què va escriure la novel·la és perquè durant una temporada va ser destinat a una comissaria petita d’un pacífic poble del Pirineu i enyorava l’emoció d’investigar casos més complexos i l’única manera de fer-ho era a través de la literatura. Melero també va explicar que ha viatjat molt presentant la seva novel·la a diversos llocs (Gijón, València, Madrid, París...) i que l’any que ve serà presentada a Argentina. Va anunciar que l’obra que sortirà el proper any està escrita en primera persona i des del punt de vista del delinqüent, i que ja en té una altra de quasi acabada reprenent el personatge de Xavi Masip.

Ja al torn de preguntes, o millor de col·loqui amb el públic, l’autor va explicar que la tècnica de situar el temps endavant i endarrere provenia sobretot de sèries de gran èxit com Breaking Bad, amb el recurs de plantejar un repte al lector, o espectador, al primer capítol i que es qüestioni com ha pogut passar el que es presenta. En aquest sentit, alguns crítics han valorat positivament l’estil molt visual i cinematogràfic de la novel·la, amb ressonàncies clares de diverses sèries. De fet, l’autor es va declarar més influït per les sèries televisives que no pas pels autors o obres de novel·la negra, i va reconèixer que mentre estava escrivint, quasibé no llegia. També va explicar que havia treballat amb una altra tècnica habitualment emprada en la narrativa moderna com és la de narrar històries paral·leles, a base de capítols curts, que avançada la novel·la arriben a ajuntar-se.

Melero va voler destacar que existeixen els assassins en sèrie però que a la realitat no són tan sofisticats com els de ficció ni plantegen reptes a la policia per deixar-la en ridícul, tot i que sempre s’havia de tenir present que la realitat supera la ficció. D’altra banda, més que la versemblança del cas el que sí és ben real és el mètode d’investigació, el protocol que segueix la policia fins a detenir el delinqüent, i això és així per la condició de mosso d’esquadra de l’autor, un valor afegit. És a dir, si el cas passés en la realitat, s’investigaria tal i com s’ha plantejat a la novel·la i això l’autor ho sap molt bé. 

A preguntes del públic, Melero va explicar que no havia fet mai cap curs per aprendre a escriure novel·les policíaques ni d’altres tipus, que no planificava gaire el que escrivia, que no llegia gaire i que el suposat talent que pogués tenir era natural: se li donava bé escriure, fins i tot quan havia de redactar una diligència o informe a la feina de policia. No només se li dóna bé escriure sinó que s’ho passa bé, de manera que, en lloc de fer-se esquemes escrits de trama i personatges, ho té tot al cap i gaudeix escrivint-ho. També va explicar que es traduïa ell mateix les novel·les i que La penitència de l’alfil va ser escrita primer en castellà.  Davant la crítica que al llibre hi havia errades lingüístiques, Melero va respondre que malgrat les relectures i revisions que s’havien fet del text, tant personals com de l’edició, sempre hi havia errors que s’escapaven. 

Quant als personatges, va manifestar que és veritat que els autors els agafen estimació i que els costa eliminar-los tot i ser positius i caure bé al lector; per exemple el cas de Salvador: va reconèixer que potser en aquest cas no havia estat prou just o ben tractat. El personatge de l’Anna també ha estat molt ben considerat per molts lectors en general i, curiosament, el personatge de l’Alejandro Arralongo ha estat més ben considerat a la resta de la península que no pas a Catalunya. I pel que fa a possibles influències d’autors, per exemple nòrdics sobre els quals algú hi havia vist semblances, Melero va repetir que llegia poc i que en desconeixia molts; potser només es podria parlar de Jo NesbØ i que li agradava molt, però en un altre gènere i com a llibre, Els pilars de la terra.

Finalment, va explicar que la tercera de les novel·les amb en Xavi Masip de protagonista seria més lineal quant a la cronologia dels fets però que sempre escriuria a cada pàgina detalls i esdeveniments que sorprenguessin, ja que el seu objectiu era mantenir l’atenció tot jugant amb el lector proporcionant-li pistes més que no pas elaborades descripcions.

Per acabar l’acte, després dels merescuts aplaudiments del públic unes quantes persones van demanar a l’autor dedicatòria i signatura a l’exemplar que portaven de La penitència de l’alfil.