diumenge, 18 d’octubre de 2015

Dibuix a les fosques, de Jaume Benavente, segona de les novel·les de la Tardor Literària de 2015



 Dijous 15 d’octubre va tenir lloc la segona de les sessions de la Tardor Literària, presentada per M. Josep Castillo, i que tenia com a convidat l’autor de Dibuix a les fosques, Jaume Benavente. Força públic malgrat ser un dia entre setmana i haver-hi altres convocatòries, i entre el públic, també alumnes de l’Institut.
La M. Josep va iniciar l’acte amb un breu presentació biogràfica de l’autor: un barceloní del barri d’Horta que va viure amb la seva família durant uns anys al Brasil, que va estudiar Belles Arts, que treballa al Servei de Biblioteques de la Generalitat i que es dedica a la literatura de fa força anys i fora de la feina (vespres, nits, vacances i excedències). Un autor polifacètic, no exclusió de novel·la negra o policíaca, tot i que aquest darrer gènere és potser el que li ha donat més reconeixement, i que ha escrit una quinzena de llibres i en té alguns més al calaix, esperant el seu torn. D’entre el seus llibres, quatre han estat traduïts al castellà, un a l’italià i s’està pendent d’alguna traducció més al francès, tot i que l’autor ho veu difícil per discrepàncies econòmiques amb l’editor francès. Ha guanyat diversos premis literaris: Pin i Soler de novel·la, Roc Boronat de novel·la curta i el Ramon Muntaner, de literatura juvenil, entre d’altres.
I encara sobre els premis, Benavente explicava que estaven molt bé tant per la qüestió econòmica com per la quota de diari que representaven, és a dir, per la divulgació de l’obra. I pel diners, per poder disposar d’excedències de la feina i així poder viatjar, preferentment sol, a ambientar-se i documentar-se dels escenaris de les seves novel·les, com és el cas de Dibuix a les fosques, ja que va estar-se un temps a Amsterdam vivint en una pensió barata al mateix barri on passa l’acció. Actualment treballa en una novel·la que passa a les Açores i, per força, ha d’estar-s’hi a temporades.
Entre la primera obra de la inspectora Marja Batelaar ambientada a Amsterdam, El quadern de Nikolaas Kleen, i la segona, Dibuix a les fosques, Benavente va escriure una novel·la més negra que policíaca, Lluny d’aquí, ambientada al barri d’Horta de Barcelona i amb un periodista de protagonista. A preguntes del públic, Benavente va respondre que és difícil que la sèrie ambientada a Barcelona tingui continuïtat, sobretot per manca de temps per poder-s’hi dedicar. No així la sèrie de la policia holandesa, amb una protagonista literàriament molt potent: dona jove, culta, lligada a l’art, relativament solitària, amb una família disgregada i que entra a la policia després de la mort del seu germà, un cas encara per resoldre; i amb un personatge clau com és la pròpia ciutat d’Amsterdam, curiosament una ciutat amb rius i vaixells com moltes de les altres ciutats que han estat escenaris de ls seves novel·les, Porto, per exemple. També una ciutat molt diferent a moltes altres, amb una forta personalitat, entremig del nord i del sud, cosmopolita i ètnicament multicultural.
La M. Josep Castillo va explicar que el fet que la protagonista de la novel·la fos una dona, la inspectora Marja Batelaar, no era gens estrany i, potser, fins i tot anava en augment darrerament, tot creant un subgènere anomenat femicrime, neologisme d’ascendència nòrdica. Així, va recitar una llarga llista d’autores, començant per una de les iniciadores, Agatha Christie, seguint per Patricia Highsmith, Dolores Redondo, Donna Leon, Kamilla Läkberg, etc. També investigadores o policies: Rebecka Martinsson, Amaia Salazar, Petra Delicado o la Wendy mossa d’esquadra. De tota manera, Benavente havia creat el seu personatge com una aposta personal en tercera persona, ficant-se en la mentalitat d’una dona però procurant que no es notés que realment qui ho havia escrit no fos una dona. En realitat, les novel·les de Benavente tenen més característiques de la sèrie de l’inspector de la policia sueca Kurt Wallander, l’inspector creat per Henning Mankell, que d’altres: novel·les policíaques però també existencialistes i on interessa tant la trama de com descobrir l’assassí com el context, l’ambient i la vida personal de l’investigador.
En el mateix sentit, Benavente va explicar que prenia de Mankell les trames minucioses on el lector no sap més que els personatges, que tot es va coneixent a a poc a poc, amb un clima de suspens latent, suggerent, a través de diversos escenaris i on s’alternen la narrativa del cas amb la biografia de l’investigador i d’altres personatges. De fet, el perquè del títol no apareix fins molt avançada la novel·la, a la pàgina 253, un títol que l’autor considera molt important.
A la pregunta de si seguia més aviat un guió previ o bé es deixava seguir per la inspiració, Benavente va declarar que per força una novel·la negra havia de tenir un pla molt acurat, on l’atzar estava controlat i en què l’autor sabia perfectament i des del començament qui era l’assassí.
Llorenç Soldevila va suggerir que l’autor reprengués la sèrie de Lluny d’aquí, que no desaprofités els escenaris barcelonins de la novel·la, tan necessaris per a la geografia literària del país. L’autor, però, va respondre que sentia la necessitat de volar, d’explorar altres escenaris i que no disposava de més temps que no fos el que li vingués de gust. En aquest sentit, escriure un llibre li suposava una feina de dos o tres anys i que avaluant resultats i esforç, preferia seguir la sèrie de la Batelaar. 

També se li va preguntar que què preferia, si escriure o viatjar, i Benavente va respondre que viatjava per rendibilitzar, que ja de jove volia ser escriptor i explorador i combinava les dues aficions, tot i que viatjar per documentar-se i ambientar-se era realment dur si es feia sol. Quant a les referències artístiques i, sobretot, pictòriques que apareixien a la novel·la, l’escriptor va afirmar que així pretenia dibuixar millor els personatges i els ambients del seu món, que tot el que hi sortia era ben real i documentat, com ho era el funcionament de la policia i el sistema judicial holandès. En aquest darrer cas, Benavente havia comptat amb l’ajuda d’una amiga mossa d’esquadra que havia contactat amb la policia holandesa per conèixer més exactament els procediments d’investigació. I, encara, aquesta documentació s’havia completat amb força lectures prèvies perquè l’aparença de versemblança fos el més creïble.
Una darrera curiositat referida al nom de la inspectora Marja Batelaar és que havia triat el cognom perquè era prou eufònic i poc comú. Posteriorment s’havia assabentat per un amic holandès que el cognom volia dir textualment “lloc secret al bosc on va sola la gent a pregar” i que, tot i el caràcter laic de la inspectora, lligava molt bé amb la seva personalitat més aviat solitària. Tot plegat, com deia l’autor, un cas d’atzar positiu.
Ja per acabar, Benavente va avançar que el proper llibre de la sèrie holandesa serà més tranquil, sense tanta acció i on tindrà especial importància l’illa de Pico, a les Açores, seguint la peripècia vital de la mare de la inspectora Marja Batelaar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada