dissabte, 29 d’octubre de 2016

La bíblia andorrana, la darrera de les novel·les de la Tardor Literària 2016


Emília Illamola va ser l’encarregada de presentar el darrer dels escriptors de la Tardor Literària de 2016, Albert Villaró, el dijous 27 d’octubre a la Biblioteca d’Argentona. L’obra triada, La bíblia andorrana, és la tercera de la col·lecció amb Andreu Boix de protagonista. L’autor va ser presentat com un arxiver i arqueòleg que feia d’escriptor, nascut a la Seu d’Urgell però andorrà, i que es va iniciar en la literatura amb la narrativa breu per passar ja de seguida a la novel·la, que alterna amb l’assaig. Al llarg de la seva carrera ha guanyat diversos premis, potser el més important dels quals sigui el Josep Pla de 2014 per Els ambaixadors, una ucronia en forma de novel·la d’espies en una Catalunya independent des de 1934. A propòsit d’escriure, Villaró va explicar com l’havia ajudat el fet de poder fer estades en una residència d’escriptors a Irlanda, on hi ha un autèntic suport a la creació de manera que, per ell, una setmana a Irlanda escrivint equival a la mateixa feina durant dos mesos aquí.
 
Ja parlant pròpiament del llibre, La bíblia andorrana és la tercera de les aventures que es van iniciar amb Blau de Prússia i van seguir amb L’escala del dolor, amb un oficial de la policia andorrana molt proper al lector, amb alts i baixos al seu caràcter, conformant una novel·la que no és només policíaca o negra sinó també d’espies, de baixos fons, de retrat d’una Andorra que és una comunitat petita entre forces estatals veïnes molt fortes, un estat amb arrels medievals que ha estat terra de refugi i mai no ha entrat en guerra.
L’autor va declarar que havia acabat d’escriure el llibre feia dos anys, el setembre de 2014, i que alguns dels fets descrits en la ficció s’estaven destapant o passaven en l’actualitat, de manera que tenia un cert caràcter de novel·la premonitòria, que anunciava el que havia de venir, si bé explicava que bona part eren moviments previsibles (pressions del govern i la policia espanyola als banquers andorrans, cèl·lules d’espies catalans...). I quant a la versemblança, Villaró va declarar que la narració de la delirant celebració del 12 d’octubre a Andorra per part de l’ambaixada espanyola era una còpia absoluta de la realitat.
Pel que fa al títol, l’original era La conjectura Valdambrini, en referència a un protocol redactat al segle XVIII, en temps de Felip V, que contempla la substitució del Copríncep episcopal pel rei d’Espanya en el cas que al Vaticà li interessi. Ha planat des d’aleshores sobre la història d’Andorra i en moments d’especial conflictivitat des de Madrid no dubten a esgrimir-lo, fins i tot ho va fer l’anterior rei, Joan Carles I. La recuperació rocambolesca d’aquest valuós protocol és un dels motors de la novel·la, un document que amenaça la particular simetria de poders que operen a Andorra. De fet, Albert Villaró va explicar que la clau de la supervivència del petit país dels Pirineus era justament conservar l’equilibri, no decantar-se ni destacar-se, expressar-se sempre amb la màxima cautela, per exemple, sobre el procés d’independència a Catalunya, ja que, en sentit figurat, el braç de Madrid és molt llarg i potent. És a dir, un estat de prudència i circumspecció que hauria de ser característic d’un bon banquer, protipus de determinats andorrans al poder.
En el seu intent d’explicar a través de la sèrie de l’Andreu Boix els diversos períodes recents de la història d’Andorra, Villaró va fer correspondre Blau de Prússia al temps del boom econòmic anterior a la crisi, el desconcert per la visita de Sarkozy, i Carla Bruni, i les seves amenaces a L’escala del dolor, i finalment La bíblia andorrana amb els temps actuals, en què torna a ser molt important passar desapercebut, fer-se el desentès, no significar-se. Una manera de comportar-se que fins i tot té una expressió pròpia, fer-se l’andorrà, ja usada al segle XVII, recollida d’alguna manera també al Manual Digest, una recopilació oficial, inèdita, dels usos i costums d'Andorra, manuscrita en català i llatí el 1748 per l'advocat andorrà Antoni Fiter i Rossell.
Tornant al llibre en qüestió, la presentadora va explicar que tenia com dos finals: el propi de la trama a l’entorn de la bíblia andorrana i l’assassinat d’un banquer, i un altre on s’explica què va passar amb la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell que suposadament es va cremar el 8 de setembre de 1972 i que és part de la trama de Blau de Prússia. Segons creu l’autor, la imatge no es va cremar sinó que es va aprofitar l’incendi del santuari vell per robar-la, que ara deu ser en mans privades i que algun dia reapareixerà, versió també apuntada pel lladre d’art més famós del món, Erik el Belga, l’any 2013.


 A preguntes del públic, Villaró va manifestar que, fidel a un cert objectiu de capgirar la història, ara estava treballant en una preqüela de Els ambaixadors  i que alternava aquesta escriptura de ficció amb preparar una edició del Manual Digest. També va assegurar que Boix tindria continuïtat més endavant, que el protagonista no estava basat en cap altre personatge de ficció i que la repercussió que havien tingut les novel·les, sobretot a Andorra, sempre havia estat molt positiva i havia merescut elogis del cap de govern i de, fins i tot, l’ambaixador d’Espanya, malgrat el retrat que n’havia fet.
I com sempre, Ràdio Argentona va fer una entrevista a l’Albert Villaró i que es pot escoltar al següent enllaç: http://argentona.cat/document.php?id=36246

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada