El dijous
13 d’octubre va ser el segon dia de la Tardor Literària a la Biblioteca
d’Argentona, amb l’obra de David Cirici El
lladre del Guernica i la presentació a càrrec de Maria Josep Castillo. La
presentadora de l’acte va resumir la biobliografia de l’autor tot explicant, en
primer lloc, que David Cirici era fill del conegut crític d’art, escriptor, historiador
i polític Alexandre Cirici i Pellicer, de manera que l’entorn familiar ja li
havia donat un ambient de tracte amb l’art contemporani que li havia servit de
molt per escriure la novel·la. A més d’escriptor, Cirici ha fet de publicista,
de guionista de ràdio i televisió i de professor de català. En segon lloc, i ja
fent referència a les seves obres, era autor de nombroses novel·les de
narrativa juvenil, potser la més famosa de les quals és L’esquelet de la balena, publicada el 1986 i que porta ja més de 50
reedicions amb uns quants milers d’exemplars venuts. També s’ha dedicat amb
èxit a la narrativa per a adults i ha guanyat el prestigiós premi Prudenci
Bertrana de l’any 2011 amb I el món gira.
En tots dos camps de la narrativa ha obtingut nombrosos premis i les seves
obres s’han traduït a unes quantes llengües.
La primera de les preguntes que va rebre David Cirici
era sobre el títol i de com era que en realitat fos un engany ja que no es
robava precisament el Guernica sinó El segador, de Joan Miró. Cirici va
confessar que hi havia una raó comercial per part de l’editorial de cara a
atreure el públic (Picasso és més atractiu comercialment que Miró) i que ell no
tenia una preferència clara per un títol en concret i que ja li va semblar bé
perquè alguna cosa sí hi tenia a veure.
Segons la presentadora, la novel·la descriu molt bé la
relació entre Picasso i Miró en els temps de l’Exposició al Pavelló de la
República espanyola, l’any 1937, amb una trama que barreja dos arguments en dues
línies temporals intercalant-se: els anys 30 prebèl·lics a Europa i
l’actualitat. L’autor també va confessar que, en un principi, el personatge
principal de la Sílvia havia de ser en masculí però que el va canviar perquè va
veure que no acabava de funcionar i que quedava millor per a la relació que
havia de tenir amb el personatge més odiós, el seu antic professor d’art i
galerista Andreu Fortuny. De tota manera, l’autor va manifestar que li semblava
que havia complicat en excés la trama, un defecte no del tot compartit, però,
pel públic.
Cirici es va estendre a explicar les diferències de
personalitat i d’actuació pública entre els dos artistes, Miró i Picasso, tan
contrastats i amb tanta competència entre ells. Mentre el primer era més
nacionalista i conservador, el segon s’acostava més als comunistes. Mentre Miró
era més espontani, abstracte i valent, Picasso es deixava endur sovint per un
enfocament més populista. En aquest aspecte, l’autor va voler explicar que,
segons ell, el Guernica tenia un to
narratiu romàntic i interpretable en un llenguatge que no deixa de ser clàssic,
amb les imatges del cavall, el brau, les dones... lligades a la idea del
minotaure i el laberint. En canvi, El segador
havia de ser molt més bo, tot i ser tan militant i encara que incorporés un
fragment de l’himne nacional català a la seva base.
A preguntes del públic, Cirici va aclarir que havia
escrit el llibre en bona part com a homenatge al seu pare, el millor
especialista en Miró, i de qui havia sentit explicar moltes històries i
anècdotes de la relació Miró-Picasso. També va voler anunciar en primícia que
s’estava preparant un documental sobre el tema, tot donant una possible solució
a la pregunta d’on és El segador però
amb el benentès que és un quadre perdut com moltes altres obres de l’Exposició
de 1937 (força d’aquestes van ser portades a València, on hi havia el govern de
la República en aquell moment, a excepció del Guernica, que va seguir un camí particular i predefinit fins anar a
parar a Nova York).
Juntament amb la idea de repintar el quadre perdut que
es pretén al documental hi ha la idea de les falsificacions en l’art, aspecte
sobre el qual David Cirici es va manifestar prou clarament en el sentit que
èticament no hi estava en desacord, que moltes de les falsificacions són
millors que les obres autèntiques, que als Museus hi ha molta pintura no
estrictament original, però sí contemporània a l’obra, i que el que s’explica a
la trama de la novel·la, però, és impossible: amb les tècniques d’anàlisi actuals
és detectable la falsificació, encara que hagi estat feta sobre un suport
idèntic al de l’original. Relacionat amb el tema per la part econòmica, va
manifestar no tenia res en contra de les falsificacions i que el preu que es
pagava per l’art no tenia res a veure justament amb l’art sinó amb el mercat,
així que tot plegat és una clara impostura. Malgrat tot, l’autor entenia que la
seva novel·la era una reivindicació de l’art i, encara més, l’art per l’art.
També se li va preguntar per la diferència d’escriure
per a adolescents o per a adults, a la qual cosa va respondre que tenia a veure
amb l’estat d’ànim personal i amb el tema, però sense una premeditació, tot i
que el llenguatge i el codi havien de ser diferents segons el públic. Quant al
cànon actual de novel·la juvenil, es va lamentar que tot es basava només en
tres elements: acció, sentiments i diàlegs, que no hi podia haver gaire
descripció ni molt menys reflexió i lentitud, com per exemple a Robinson Crusoe, una de les seves obres
preferides.
Una segona primícia va ser explicar el començament de
la darrera novel·la que ha acabat, situada al mar de Grècia en l’època actual,
i la peripècia de contacte d’uns personatges que van en un vaixell de plaer i en
una embarcació de refugiats sirians.
Ja finalment i sobre la notícia literària del dia, la
concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan, David Cirici se’n va
declarar content i va argumentar que molta de la literatura no ha estat
estrictament escrita i publicada però no per això és d’una altíssima qualitat,
per exemple els grans poemes dels trobadors medievals o les obres de teatre de
Shakespeare (copiades i editades posteriorment).
I la darrera de les primícies va ser que l’autor
tornaria a Argentona més endavant per assistir a la presentació de l’edició que
farà el Centre d’Estudis Argentonins d’un manuscrit del seu avi sobre vivències
i records de la seva estada i de la relació que va tenir amb Argentona. Com de
costum, Ràdio Argentona va entrevistar David Cirici al seu programa A mig matí (http://argentona.cat/document.php?id=36146).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada