Precisament
l’ambient familiar, segons opinió de la presentadora, podia identificar-se com
el gran tema dels llibres de Soler. L’autora hi va estar d’acord i va aclarir
que li agradaven especialment els llibres de sagues familiars, on es reflecteixen
sobre els personatges el temps, l’amor, la mort... temes a través dels quals es
podia parlar de tot. En un nivell més formal, es va destacar la seva faceta més
costumista fent referència a diversos detalls presents a les seves obres: el
menjar, la música, les flors, els llocs... detalls que manifesten la gran
capacitat d’observació de Soler, en part provinent de la feina de periodista.
Justament en aquest sentit se li va preguntar si no tenia la temptació, quan
escrivia ficció, d’afegir més informació de la necessària provinent del camp
del periodisme. L’autora va manifestar que eren dos mons diferents i que tenia
molt clar que no els barrejava, tot i tenir ambdós l’ús de la llengua i la
voluntat de comunicació com a elements comuns.
Sobre si
els seus llibres eren especialment adreçats a les dones, Soler va declarar que
segurament que sí però que també interessaven als homes i que precisament havia
escrit Un any i mig tenint en compte
una certa paritat de personatges, per exemple dos fills i dues filles. El
llibre en si es podia descriure com un retrat de les conseqüències de la crisi,
especialment dels seus efectes col·laterals quant a canvi del model de família
en la classe mitjana, una mirada a través del forat del pany a una família
normal, entenent normal en el millor sentit de la paraula.
Quant a
les referències literàries que apareixen a la novel·la sobre poesia, per
exemple del poeta Gabriel Ferrater, Sílvia Soler va confessar que era un
homenatge també a la seva mare, Carme Guasch, escriptora i poeta, i a la seva
família, on parlar de literatura i d’art era un fet quotidià. També va voler fer
un homenatge a la llengua en fer servir expressions dialectalment vinculades a
Badalona, escenari principal de la novel·la i on ella resideix actualment. Així,
mots com badiu o locucions com baix a mar o no siguis pallús hi estaven posades amb tota la voluntat que no es
perdessin, tot i ser l’autora figuerenca i agradar-li la tramuntana...
A
preguntes del públic, Soler va estar d’acord que el personatge de Cèlia feia
patir el lector, i així ho havia pretès, però que no era més que el retrat de
la realitat, que en tota família, sobretot nombrosa, sempre hi havia alguna
peça que ballava i ocasionava un cert tràngol. En el cas d’Un any i mig, precisament era salvada per un germà que d’aquesta
manera es redimia ell també d’una certa indefinició personal. Davant de l’elogi
a l’estructura estacional de la novel·la i els capítols que servien d’enllaç o
de final, l’autora ho agraí i va explicar que la trama se li desbocava quan escrivia, que
anava connectant els personatges, les situacions i els punts de vista i que
calia, al final de cada estació, fer un pausa en forma de fotografia del
moment: què estaven fent, passant i sentint els personatges simultàniament
abans d’entrar de nou en els encadenaments de fets d’una novel·la tan coral.
Sobre l’expressió
minúscules hostilitats matrimonials,
Soler va confessar que havia estat molt rumiada per fer referència a tot allò
que després no té una transcendència greu en les relacions personals, i que li
semblava el més habitual en una parella com la que es retrata a la novel·la. Va
explicar certes casualitats com ara haver-se inventat que a la Boscana, la casa
de pagès de la Garrotxa a l’obra, hi havia un rellotge de sol amb el lema Només assenyalo les hores serenes, i
després haver descobert, gràcies a una persona de la zona, que hi havia a Sant
Esteve d’en Bas una masia amb un rellotge de sol amb el mateix lema. I pel que
fa al món del surf, havia parlat amb els surfistes habituals, estiu i hivern, de
les platges de Badalona i la seva particular manera d’esperar les oportunitats
com qui espera que vingui la gran onada i per a la qual han d’estar preparats
per agafar-la, convertint en metàfora la seva visió del món, una generació que
Sílvia Soler va qualificar de happyflowers. L’ambient familiar de certs moments
de la novel·la va ser comparat amb l’ambient que reflectien anuncis televisius
com ara els d’una coneguda marca de pizzes i fuets, amb la qual l’autora va
declarar, amb bon humor, que no tenia cap contracte amb la marca ni en coneixia
el guionista.
També se
li va preguntar sobre quin dels dos tipus de literatura valorava ella millor,
si el més còmic de 39+1: L'edat en què
una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa o bé el més seriós
d’Un any i mig. Soler va respondre
que els de gènere més còmic eren més agraïts perquè sovint hi havia un retorn
per part del lector, que es mostrava molt agraït per haver proporcionat
distracció i entreteniment, però que els altres eren de més qualitat literària
i que pretenia que cada nou llibre fos millor que l’anterior, que hi hagués un
progrés, encara que el lector plorés llegint-lo (llàgrimes terapèutiques, en
deia l’autora).
Ja
finalment i a partir d’una pregunta, Sílvia Soler va declarar que la novel·la
que tenia més qualitats per ser passada al mon audiovisual era L’estiu que comença i que, fins i tot, n’hi
havia una versió teatral feta per una estudiant en un treball de recerca que,
segons l’autora, funcionava prou bé; tanmateix, l’autora era escèptica amb les
possibilitats que algun dia es portés a la pràctica. I sobre el darrer llibre
que havia escrit i ja lliurat a l’editorial, Soler va anticipar que es deia Els vells amics, que no tenia per marc
estrictament l’ambient familiar, que passava a Barcelona i que tractava més
aviat de les amistats de llarg recorregut i de les vocacions artístiques en el
món de la pintura.
Com sempre i com a complement, Ràdio Argentona va entrevistar prèviament l'autora (http://argentona.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada