dissabte, 22 d’octubre de 2016

Un any i mig, de Sílvia Soler, a la Tardor Literària 2016

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar la novel·la de Sílvia Soler Un any i mig a la Biblioteca d’Argentona el dijous 20 d’octubre davant d’un nombrós públic, entre el qual uns quants alumnes de l’Institut. Vila va descriure l’autora com a molt productiva perquè darrerament havia publicat cada dos anys i era, a més, periodista i amb força presència mediàtica. Guanyadora de diversos premis, les seves obres acostumen a ser assequibles i properes, amb temes, escenaris i personatges de cada dia.
Precisament l’ambient familiar, segons opinió de la presentadora, podia identificar-se com el gran tema dels llibres de Soler. L’autora hi va estar d’acord i va aclarir que li agradaven especialment els llibres de sagues familiars, on es reflecteixen sobre els personatges el temps, l’amor, la mort... temes a través dels quals es podia parlar de tot. En un nivell més formal, es va destacar la seva faceta més costumista fent referència a diversos detalls presents a les seves obres: el menjar, la música, les flors, els llocs... detalls que manifesten la gran capacitat d’observació de Soler, en part provinent de la feina de periodista. Justament en aquest sentit se li va preguntar si no tenia la temptació, quan escrivia ficció, d’afegir més informació de la necessària provinent del camp del periodisme. L’autora va manifestar que eren dos mons diferents i que tenia molt clar que no els barrejava, tot i tenir ambdós l’ús de la llengua i la voluntat de comunicació com a elements comuns.
Sobre si els seus llibres eren especialment adreçats a les dones, Soler va declarar que segurament que sí però que també interessaven als homes i que precisament havia escrit Un any i mig tenint en compte una certa paritat de personatges, per exemple dos fills i dues filles. El llibre en si es podia descriure com un retrat de les conseqüències de la crisi, especialment dels seus efectes col·laterals quant a canvi del model de família en la classe mitjana, una mirada a través del forat del pany a una família normal, entenent normal en el millor sentit de la paraula.
Quant a les referències literàries que apareixen a la novel·la sobre poesia, per exemple del poeta Gabriel Ferrater, Sílvia Soler va confessar que era un homenatge també a la seva mare, Carme Guasch, escriptora i poeta, i a la seva família, on parlar de literatura i d’art era un fet quotidià. També va voler fer un homenatge a la llengua en fer servir expressions dialectalment vinculades a Badalona, escenari principal de la novel·la i on ella resideix actualment. Així, mots com badiu o locucions com baix a mar o no siguis pallús hi estaven posades amb tota la voluntat que no es perdessin, tot i ser l’autora figuerenca i agradar-li la tramuntana...
A preguntes del públic, Soler va estar d’acord que el personatge de Cèlia feia patir el lector, i així ho havia pretès, però que no era més que el retrat de la realitat, que en tota família, sobretot nombrosa, sempre hi havia alguna peça que ballava i ocasionava un cert tràngol. En el cas d’Un any i mig, precisament era salvada per un germà que d’aquesta manera es redimia ell també d’una certa indefinició personal. Davant de l’elogi a l’estructura estacional de la novel·la i els capítols que servien d’enllaç o de final, l’autora ho agraí i va explicar que la trama se li desbocava quan escrivia, que anava connectant els personatges, les situacions i els punts de vista i que calia, al final de cada estació, fer un pausa en forma de fotografia del moment: què estaven fent, passant i sentint els personatges simultàniament abans d’entrar de nou en els encadenaments de fets d’una novel·la tan coral.
Sobre l’expressió minúscules hostilitats matrimonials, Soler va confessar que havia estat molt rumiada per fer referència a tot allò que després no té una transcendència greu en les relacions personals, i que li semblava el més habitual en una parella com la que es retrata a la novel·la. Va explicar certes casualitats com ara haver-se inventat que a la Boscana, la casa de pagès de la Garrotxa a l’obra, hi havia un rellotge de sol amb el lema Només assenyalo les hores serenes, i després haver descobert, gràcies a una persona de la zona, que hi havia a Sant Esteve d’en Bas una masia amb un rellotge de sol amb el mateix lema. I pel que fa al món del surf, havia parlat amb els surfistes habituals, estiu i hivern, de les platges de Badalona i la seva particular manera d’esperar les oportunitats com qui espera que vingui la gran onada i per a la qual han d’estar preparats per agafar-la, convertint en metàfora la seva visió del món, una generació que Sílvia Soler va qualificar de happyflowers. L’ambient familiar de certs moments de la novel·la va ser comparat amb l’ambient que reflectien anuncis televisius com ara els d’una coneguda marca de pizzes i fuets, amb la qual l’autora va declarar, amb bon humor, que no tenia cap contracte amb la marca ni en coneixia el guionista.
També se li va preguntar sobre quin dels dos tipus de literatura valorava ella millor, si el més còmic de 39+1: L'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa o bé el més seriós d’Un any i mig. Soler va respondre que els de gènere més còmic eren més agraïts perquè sovint hi havia un retorn per part del lector, que es mostrava molt agraït per haver proporcionat distracció i entreteniment, però que els altres eren de més qualitat literària i que pretenia que cada nou llibre fos millor que l’anterior, que hi hagués un progrés, encara que el lector plorés llegint-lo (llàgrimes terapèutiques, en deia l’autora).
Ja finalment i a partir d’una pregunta, Sílvia Soler va declarar que la novel·la que tenia més qualitats per ser passada al mon audiovisual era L’estiu que comença i que, fins i tot, n’hi havia una versió teatral feta per una estudiant en un treball de recerca que, segons l’autora, funcionava prou bé; tanmateix, l’autora era escèptica amb les possibilitats que algun dia es portés a la pràctica. I sobre el darrer llibre que havia escrit i ja lliurat a l’editorial, Soler va anticipar que es deia Els vells amics, que no tenia per marc estrictament l’ambient familiar, que passava a Barcelona i que tractava més aviat de les amistats de llarg recorregut i de les vocacions artístiques en el món de la pintura.
Com sempre i com a complement, Ràdio Argentona va entrevistar prèviament l'autora (http://argentona.cat/document.php?id=36208)

Cap comentari:

Publica un comentari