Dijous 25 d’octubre es va fer la darrera sessió de la Tardor Literària
Es tracta d’un llibre de contes, el cinquè que escriu l’autor. En la seva presentació, Llorenç Soldevila va ressaltar la línia polifacètica de Pàmies: narrador, traductor, periodista que escriu sobre cultura, televisió i futbol. Soldevila va fer constar que a la contraportada del llibre es resum el seu contingut com un tractat de “fatalitats individuals i col·lectives”. Pàmies va comentar amb la ironia que el caracteritza, que aquesta contraportada la va escriure ell mateix i que va triar aquestes paraules per quedar com a un escriptor centreeuropeu i madur.
També va ressaltar que els contes li permeten aprofundir, que un conte és com un poema: una cosa íntima de to melancònic. Aprofita el periodisme per treure les emocions més efervescents. De vegades, va comentar, l’han acusat de mentider i manipulador; cosa que per a un creador no és cap defecte.
Amb La bicicleta estàtica, obre una finestra a l’autobiografia. La causa n’és la mort del pare que li permet escriure sobre una experiència viscuda. En canvi, els primers llibres mostraven l’energia de la joventut.
El primer que va escriure van ser novel·les. L’arribada de bessonada a casa seva li impedeix de dedicar-hi massa temps ja que, diu, la novel·la és monògama i possessiva. Els últims tres llibres, més o menys els darrers quinze anys, corresponen a aquest període. Ara l’estímul té a veure amb el descobriment de la responsabilitat.
Pàmies comenta que viure dels llibres a Catalunya és molt difícil. Té la sort que li agraden la tele, la ràdio i els diaris. Des de 2007 que escriu a La Vanguardia ja que les obligacions familiars el fan estar a casa i hi pot fer el que li agrada: mirar la tele i el futbol. Quan li ho van oferir, eren uns anys que ningú no volia escriure sobre això; i ell sense sortir de casa ja tenia els temes dels articles. Aquest tipus d’escriptura ve a ser com una mena d’entrenament per a un escriptor. També li han demanat de fer reportatges.
Ser fill de López Raimundo i Teresa Pàmies marca molt. Els seus pares, comunistes molt temps exiliats, porten una vida dedicats a la causa política, fins al punt que el cognom li dóna la mare perquè no es podia saber res del pare. Presó, fugides, amagatalls... en la seva infància per a ell era el més normal. Aquest tema és freqüent en el recull, com a “La corbata”, que tracta de com vesteixen el cadàver del pare, o a “Les cançons que li agraden a Lenin” que descriu com desmunta el pis dels pares, feina que qualifica d’ingrata i cabrona. Comenta que aquests contes són molt reals, no li va caldre inventar-se detalls per dissimular la veritat. De totes maneres, reconeix cada vegada més, que ha viscut coses molt estranyes.
Soldevila remarca que un aspecte important dels seus contes són els finals molt treballats. L’autor comenta que revisa molt ja que s’ho pot permetre, perquè no té cap pressa. Li agrada de fer-ho i quan tothom dorm encara té energies per posar-s’hi. Un altre element característic és la complexitat del punt de vista utilitzant diferents tècniques (la primera persona, que després es desdobla, jugant amb l’ambigüitat...) Diu que ho fa per distreure’s, que ha de trobar l’instrument que faci sonar la història.
Per acabar, informa que ja està fent un altre llibre que tracta de les relacions entre germans. Tot en la mateixa línia: la vida de cada dia, l’absurditat i la indiferència partint de petits detalls.
Mite Ferrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada