Primera jornada de la Tardor Literària del 2011. Màrius Serra amb Quiet

Primera jornada de la Tardor Literària del 2011: Màrius Serra amb Quiet.

Màrius Serra va protagonitzar la primera de les trobades amb els escriptors que participen amb els seus llibres a la Tardor Literària d’Argentona. L’acte va tenir lloc al Saló de Pedra a les 8 del vespre del dijous 6 d’octubre de 2011 i entre les prop de seixanta persones que hi van assistir s’hi comptava una dotzena d’alumnes de primer de Batxillerat del nostre Institut a més d’alguns professors i professores.

Després d’una breu presentació a càrrec del president del Centre d’Estudis Argentonins, l’Enric Subiñà, en què va explicar algunes dades de la biografia i de l’obra de l’escriptor, va començar en Màrius Serra a explicar alguns detalls del seu llibre Quiet.

El llibre és un relat molt especial en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, àlies Llullu, que tenia una encefalopatia greu i que els metges no van saber tractar. Llullu va morir als 9 anys, el 24 de juliol de 2009. L’autor va explicar especialment i d’una manera humorística el fet desencadenant que el va portar a escriure el llibre: un episodi tragicòmic en un restaurant de Gènova l’any 2007, una anècdota que també apareix a Quiet. Davant l’atac de pànic de la mestressa del restaurant, motivat per la por al desconegut, Serra proposa verbalitzar en forma narrativa les diverses vivències i així és com va sorgir la idea d’escriure la particular relació d'en Llullu, la seva família i el món.

L’autor va explicar que l’ordre dels capítols era emocional i no cronològic. D’haver-lo fet cronològic, haurien sortit els primers capítols més tristos i en canvi els més divertits i lluminosos cap al final. I també que, ja que per a en Llullu la noció del temps era inexistent, la seqüència dels moments era no lineal ni important, per al llibre també ho havia de ser.

Per finalitzar la seva intervenció, Marius Serra va explicar de manera ben histriònica i com si fos un monologuista un conte que relacionava els hospitals, la comoditat de les butaques de les habitacions i els vols transoceànics. El conte tenia una ensenyança: no es poden canviar els fets però si la mirada que hi adreces.

A preguntes del públic va aclarir que el fet de viatjar amb el seu fill era un repte afegit però que de sempre ell, la seva dona i la seva filla gran no serien víctimes que els caigués la casa sobre. Altres intervencions del públic, més que fer preguntes, van felicitar l’autor pel to amb què havia sabut tractar un tema tan delicat. Una vegada acabat l’acte, força gent va passar per la taula perquè en Marius Serra els dediqués i signés el llibre.