Darrera sessió de la Tardor Literària: L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

L’última de les sessions de la Tardor Literària de 2015 va estar dedicada a la novel·la de Margarida Aritzeta L’amant xinès i va tenir de presentadora la Rosa Vila. Un nombrós públic, format en bona part per alumnes i professors i exprofessores de l’Institut, va seguir l’acte.

En la seva presentació, Rosa Vila es va estendre en la producció literària d’Aritzeta, nascuda a Valls, professora de Teoria de la Literatura i de Literatura Comparada de la Universitat de Tarragona Rovira i Virgili i autora d’una obra extensa que ha tractat diversos gèneres: la ciència ficció, la fantasia èpica, la novel·la negra i policíaca, la novel·la històrica i, fins i tot l’òpera i un diccionari de termes literaris amb exemples actuals. També ha guanyat diversos premis literaris, si bé va voler destacar que feia temps que no es presentava a concursos pel fet que Hisenda es quedava bona part del premi en metàl·lic. A l’acte, l’autora va reflexionar llargament sobre una de les seves novel·les, El pou dels maquis, novel·la històrica lligada a les seves circumstàncies familiars i com l’havia escrita procurant equilibrar la ficció amb la història personal de la seva família.

A la pregunta sobre la consideració que es tenia de la novel·la negra en el món acadèmic, Aritzeta va explicar que quan ella va optar a la feina de professora d’universitat, hi havia un cert menyspreu causat pel vessant popular del gènere, expressat actualment en les sèries. Encara sobre el tema, va voler destacar el fort component visual de tècnica objectiva que tenia la tradició de la novel·la negra americana en el gènere, si bé ella es decantava per un tipus de novel·la barreja de policíaca i negra, més pròxima a la novel·la de personatges amb trama criminal i compartint la característica de ser novel·la de denúncia social a l’estil de Mankell o Camilleri.

 En aquest darrer sentit, Aritzeta volia mostrar els forats negres de la societat, la corrupció per exemple, amb voluntat de furgar la nafra alhora que la trama concreta, no a l’estil de Conan Doyle o Christie, per a qui el marc d’espai, temps i societat eren tractats acríticament. D’aquí els localismes tan presents a la trama i el marc, amb un inici tret de la realitat, el cos d’un dona trobat en una caseta prop de les vies del tren, i un viatge de prospecció financera a la Xina molt semblant al que realment diversos polítics i empresaris van fer en el seu moment. També real i basat en notícies de l’època la suposada intervenció de la màfia xinesa interessada en aprofitar-se del projecte de Barcelona World.

Quant a la protagonista, Mina Fuster, Aritzeta va precisar que el nom era un homenatge a Jaume Fuster, autor destacat de novel·la negra en català mort el 1988, i que era un personatge nascut de la seva col·laboració al recull de novel·la criminal Elles també maten, promogut per Anna M. Villalonga i que acollia 13 autores de relats curts del gènere, on les dones escrivien d’assassinats, si bé no eren dones les responsables de tots els crims del llibre, les que mataven eren les escriptores, cada una amb el seu estil, cada estil ben diferent. D’aquí sortia Mina Fuster, una dona jove, transgressora fins a cert punt i amb unes circumstàncies familiars força determinants, inspectora de l’Àrea d’Investigació Criminal del Camp de Tarragona i amant de la música, una música que podia veure’s com una ruta musical de la novel·la.

Aritzeta va explicar que mentre escrivia la novel·la anava incorporant les notícies que sorgien: el mundial de futbol, les trames de corrupció política i econòmica, el cas Castor amb els seus terratrèmols, etc. Aquest sentit de l’actualitat feia dir a algú del públic que, passat un temps, la novel·la podrà ser considerada com a novel·la històrica. Malgrat tot, l’autora va confessar que havia amagat diverses dades concretes com ara l’escenari, el poble de Dol de Llops (el nom real d’una granja que pertanyia al monestir de Poblet) i que en realitat era pròpiament la ciutat de Valls, i havia alterat altres detalls com el teatre o els quinquis que hi apareixien.

Un dels encerts de la novel·la, a parer d’alguns, era la veu que apareixia com a diàleg entre la Mina i ella mateixa quan reflexionava, un recurs que també havia utilitzat a la novel·la que sortirà el gener proper, Els fils de l’aranya, provant, però, de no caure en l’esquizofrènia. Una novel·la on tornarà a aparèixer l’home tatuat, un personatge que feia dir a Aritzeta que, a Mina Fuster, li agradava el que no li convenia.

Fent referència al cas policial motiu de la novel·la, va explicar que realment el que apareixia era només una part i on del que es tractava era de demostrar i que després hauria de venir una solució final en forma de judici amb proves, que ella no havia desenvolupat i que deixava obert.

També va confessar que s’havia divertit documentat-se per descriure la cerimònia fúnebre a l’estil xinès i que el procés d’escriptura de la novel·la havia durat aproximadament mig any, una redacció ràpida típica del gènere, si bé altres obres seves s’havien perllongat entre tres i quatre anys.

Ja finalment se li va preguntar sobre la doble condició de professora de literatura i d’escriptora i com s’ho combinava. Aritzeta va respondre que escriure li servia per practicar el que explicava a classe i que ensenyar literatura i practicar-la eren per ella àmbits complementaris però amb la llibertat creativa que li oferia el segon: el poder de manipular com un teatre de titelles, uns escenaris, uns fets encadenats, etc., en definitiva, el plaer de la creador d’històries.  

Els últims dies del general Prim, de Francesc Puigpelat

La xerrada col·loqui sobre la tercera de les novel·les de la Tardor Literària de 2015 va tenir lloc el dijous 22 d’octubre a la Biblioteca Municipal i va ser presentada per la Gemma Bravo. L’autor convidat va ser Francesc Puigpelat, un escriptor de més d’una vintena de llibres i amb nombrosos premis, nascut a Balaguer i amb estudis de Filosofia i Lletres i Periodisme, actualment periodista. La presentadora també ens va informar de com Puigpelat era autor que ha conreat des de la narrativa curta a la novel·la passant per la literatura infantil i juvenil, la prosa de viatges i, encara, un llibre sobre com parlar bé en públic.

Després de les referències biobibliogràfiques i ja centrant-se en Els últims dies del general Prim, es va destacar la coincidència buscada del bicentenari del naixement de Joan Prim i de com la novel·la tractava el magnicidi, a l’estil d’una novel·la negra, amb tensió i prosa àgil, amb sorpresa final i a partir d’un personatge històric. En aquest sentit, Puigpelat va voler deixar clar que primer de tot el llibre era una novel·la, no una novel·la històrica ni història novel·lada, és a dir, un relat on allò que és inventat hi és en gran proporció i on la documentació ha estat un aspecte secundari de la creació de la novel·la. En concret, per fer la novel·la només s’havia llegit dos llibres sobre Prim, un d’ells una biografia.

També va voler deixar clar que és amb les anècdotes versemblants però inventades o reals que havia enriquit el personatge i la trama. Com a exemple d’anècdota, aquesta sí verídica, la del quadre que li va pintar Regnault, amb la mala fortuna que Prim hi apareix lleugerament escabellat, fet que va molestar moltíssim Prim, home molt curós i presumit de la seva imatge pública.

Per justificar la invenció del somni en què Prim creia ser un globus d’aire calent, en el qual s’anava formant una crosta de gel i acabava precipitant-se al primer capítol, Puigpelat va explicar que li havia suggerit el que ell mateix explica de la visita del comte de Kératry, enviat especial de la República Francesa, que va viatjar amb globus des de París a Madrid. I l’aparició del gel i la caiguda final només era una metàfora anticipatòria del que li passaria realment. Després d’haver-se-li fet notar la gran linealitat de la novel·la, amb una estructura molt pautada, començaments i finals de capítols argumentalment calcats, frases pròpies o significatives encapçalant les sis parts, etc., l’autor va explicar que havia estat molt estricte en fer una novel·la unívoca i amb un fil conductor molt clar: com explicar el que s’expressa a la primera línia del text, que el protagonista serà víctima d’un atemptat al cap de cinc dies. En aquest sentit, va explicar que hi havia un rerefons de tragèdia grega, de personatge amb màscara lligat a un destí que li és anunciat, en aquest cas pel somni premonitori.

Quant al magnicidi en si, Puigpelat va explicar que era un cas sense resoldre definitivament, comprensible si es té en compte el grau de corrupció i com deuria funcionar la justícia espanyola fa 135 anys i veient com funciona encara ara. I encara més quan l’autòpsia feta a la mòmia exhumada del general per la Universitat Camilo José Cela el 2013 va concloure que les ferides eren mortals en poques hores i impedien que pogués parlar, a més del detall de les marques d’escanyament; i que la Universitat Complutense de Madrid va fer al general Prim una segona autòpsia amb resultats contradictoris amb els de l’anterior autòpsia.

Puigpelat es va estendre sobre la percepció que es tenia de Prim, de com era considerat un personatge contradictori i polèmic, no ben tractat des de la historiografia catalana però en alguns moments molt ben considerat per les classes populars i altres (voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica per una banda o Verdaguer, dedicant-li un poema, per una altra) quan, en realitat i per ell, Prim va ser l’única escletxa de llum en un túnel anomenat història del segle XIX a Espanya: un segle sinistre, negre, decadent, amb una monarquia encara més corrupta que altres sectors de l’estat, amb fills bastards hereus al tron. Per Puigpelat, Prim és el gran polític català del segle XIX a Espanya, l’únic català que ha arribat a ser president del govern espanyol i l’únic català que ha arribat a dalt de tot de la cúpula militar espanyola, un personatge excepcional a qui no se li ha tingut prou en compte la visió que com a català tenia i de com el seu principal i gran projecte era fer fora els borbons d’Espanya. Tanmateix, un polític ple de contradiccions: d’una banda volent acabar amb l’esclavisme a Cuba però de l’altra defensant el pragmatisme davant l’idealisme de Lincoln en una entrevista fictícia però versemblant (a propòsit, tots dos estadistes van morir assassinats...).

Ja per acabar, se li va preguntar per la pel·lícula que l’any anterior Miguel Bardem havia fet sobre els mateixos fets i on apareix Francesc Orella, el popular Merlí de la sèrie de TV3, fent de Prim (Prim, el asesinato de la calle del turco http://www.rtve.es/alacarta/videos/prim-el-asesinato-en-la-calle-del-turco/prim-asesinato-calle-del-turco-pelicula-completa/2910141/) però Puigpelat no la coneixia.

I finalment, es va fer notar un contacte de Joan Prim i Prats amb la nostra vila a través del Balneari Prats d’Argentona, on el general havia vingut a prendre les aigües més d’un cop, probablement relacionat-se amb una branca familiar de la seva mare.

Dibuix a les fosques, de Jaume Benavente, segona de les novel·les de la Tardor Literària de 2015

 Dijous 15 d’octubre va tenir lloc la segona de les sessions de la Tardor Literària, presentada per M. Josep Castillo, i que tenia com a convidat l’autor de Dibuix a les fosques, Jaume Benavente. Força públic malgrat ser un dia entre setmana i haver-hi altres convocatòries, i entre el públic, també alumnes de l’Institut.

La M. Josep va iniciar l’acte amb un breu presentació biogràfica de l’autor: un barceloní del barri d’Horta que va viure amb la seva família durant uns anys al Brasil, que va estudiar Belles Arts, que treballa al Servei de Biblioteques de la Generalitat i que es dedica a la literatura de fa força anys i fora de la feina (vespres, nits, vacances i excedències). Un autor polifacètic, no exclusió de novel·la negra o policíaca, tot i que aquest darrer gènere és potser el que li ha donat més reconeixement, i que ha escrit una quinzena de llibres i en té alguns més al calaix, esperant el seu torn. D’entre el seus llibres, quatre han estat traduïts al castellà, un a l’italià i s’està pendent d’alguna traducció més al francès, tot i que l’autor ho veu difícil per discrepàncies econòmiques amb l’editor francès. Ha guanyat diversos premis literaris: Pin i Soler de novel·la, Roc Boronat de novel·la curta i el Ramon Muntaner, de literatura juvenil, entre d’altres.

I encara sobre els premis, Benavente explicava que estaven molt bé tant per la qüestió econòmica com per la quota de diari que representaven, és a dir, per la divulgació de l’obra. I pel diners, per poder disposar d’excedències de la feina i així poder viatjar, preferentment sol, a ambientar-se i documentar-se dels escenaris de les seves novel·les, com és el cas de Dibuix a les fosques, ja que va estar-se un temps a Amsterdam vivint en una pensió barata al mateix barri on passa l’acció. Actualment treballa en una novel·la que passa a les Açores i, per força, ha d’estar-s’hi a temporades.

Entre la primera obra de la inspectora Marja Batelaar ambientada a Amsterdam, El quadern de Nikolaas Kleen, i la segona, Dibuix a les fosques, Benavente va escriure una novel·la més negra que policíaca, Lluny d’aquí, ambientada al barri d’Horta de Barcelona i amb un periodista de protagonista. A preguntes del públic, Benavente va respondre que és difícil que la sèrie ambientada a Barcelona tingui continuïtat, sobretot per manca de temps per poder-s’hi dedicar. No així la sèrie de la policia holandesa, amb una protagonista literàriament molt potent: dona jove, culta, lligada a l’art, relativament solitària, amb una família disgregada i que entra a la policia després de la mort del seu germà, un cas encara per resoldre; i amb un personatge clau com és la pròpia ciutat d’Amsterdam, curiosament una ciutat amb rius i vaixells com moltes de les altres ciutats que han estat escenaris de ls seves novel·les, Porto, per exemple. També una ciutat molt diferent a moltes altres, amb una forta personalitat, entremig del nord i del sud, cosmopolita i ètnicament multicultural.

La M. Josep Castillo va explicar que el fet que la protagonista de la novel·la fos una dona, la inspectora Marja Batelaar, no era gens estrany i, potser, fins i tot anava en augment darrerament, tot creant un subgènere anomenat femicrime, neologisme d’ascendència nòrdica. Així, va recitar una llarga llista d’autores, començant per una de les iniciadores, Agatha Christie, seguint per Patricia Highsmith, Dolores Redondo, Donna Leon, Kamilla Läkberg, etc. També investigadores o policies: Rebecka Martinsson, Amaia Salazar, Petra Delicado o la Wendy mossa d’esquadra. De tota manera, Benavente havia creat el seu personatge com una aposta personal en tercera persona, ficant-se en la mentalitat d’una dona però procurant que no es notés que realment qui ho havia escrit no fos una dona. En realitat, les novel·les de Benavente tenen més característiques de la sèrie de l’inspector de la policia sueca Kurt Wallander, l’inspector creat per Henning Mankell, que d’altres: novel·les policíaques però també existencialistes i on interessa tant la trama de com descobrir l’assassí com el context, l’ambient i la vida personal de l’investigador.

En el mateix sentit, Benavente va explicar que prenia de Mankell les trames minucioses on el lector no sap més que els personatges, que tot es va coneixent a a poc a poc, amb un clima de suspens latent, suggerent, a través de diversos escenaris i on s’alternen la narrativa del cas amb la biografia de l’investigador i d’altres personatges. De fet, el perquè del títol no apareix fins molt avançada la novel·la, a la pàgina 253, un títol que l’autor considera molt important.

A la pregunta de si seguia més aviat un guió previ o bé es deixava seguir per la inspiració, Benavente va declarar que per força una novel·la negra havia de tenir un pla molt acurat, on l’atzar estava controlat i en què l’autor sabia perfectament i des del començament qui era l’assassí.

Llorenç Soldevila va suggerir que l’autor reprengués la sèrie de Lluny d’aquí, que no desaprofités els escenaris barcelonins de la novel·la, tan necessaris per a la geografia literària del país. L’autor, però, va respondre que sentia la necessitat de volar, d’explorar altres escenaris i que no disposava de més temps que no fos el que li vingués de gust. En aquest sentit, escriure un llibre li suposava una feina de dos o tres anys i que avaluant resultats i esforç, preferia seguir la sèrie de la Batelaar. 

També se li va preguntar que què preferia, si escriure o viatjar, i Benavente va respondre que viatjava per rendibilitzar, que ja de jove volia ser escriptor i explorador i combinava les dues aficions, tot i que viatjar per documentar-se i ambientar-se era realment dur si es feia sol. Quant a les referències artístiques i, sobretot, pictòriques que apareixien a la novel·la, l’escriptor va afirmar que així pretenia dibuixar millor els personatges i els ambients del seu món, que tot el que hi sortia era ben real i documentat, com ho era el funcionament de la policia i el sistema judicial holandès. En aquest darrer cas, Benavente havia comptat amb l’ajuda d’una amiga mossa d’esquadra que havia contactat amb la policia holandesa per conèixer més exactament els procediments d’investigació. I, encara, aquesta documentació s’havia completat amb força lectures prèvies perquè l’aparença de versemblança fos el més creïble.

Una darrera curiositat referida al nom de la inspectora Marja Batelaar és que havia triat el cognom perquè era prou eufònic i poc comú. Posteriorment s’havia assabentat per un amic holandès que el cognom volia dir textualment “lloc secret al bosc on va sola la gent a pregar” i que, tot i el caràcter laic de la inspectora, lligava molt bé amb la seva personalitat més aviat solitària. Tot plegat, com deia l’autor, un cas d’atzar positiu.

Ja per acabar, Benavente va avançar que el proper llibre de la sèrie holandesa serà més tranquil, sense tanta acció i on tindrà especial importància l’illa de Pico, a les Açores, seguint la peripècia vital de la mare de la inspectora Marja Batelaar.

La Tardor Literària de 2015 comença amb La penitència de l’alfil, de Rafa MELERO

 Enric Subiñà, president del Centre d’Estudis Argentonins, va ser l’encarregat de presentar l’autor i la novel·la que inauguraven la Tardor Literària de 2015 en la seva quinzena edició el passat dijous 8 d’octubre a les 8 del vespre. L’acte, com a novetat, va tenir lloc a l’espai de la Biblioteca Municipal i amb l’estreta i entusiasta col·laboració de la Gemma Bravo, la bibliotecària. D’entre el públic, una tercera part dels assistents eren alumnes de l’Institut i hi havia també alguns professors i professores.

L’Enric va traçar en primer lloc una breu semblança biogràfica de Rafa Melero, mosso d’esquadra que ha passat per diverses feines i destinacions dins la policia, des de patrullar pel carrer fins actuar dins la policia judicial; actualment és cap de la comissaria de Ponts, a la Noguera. En segon lloc, l’Enric va voler precisar que ell no era lector habitual de novel·les policíaques, tot i la seva feina, però que li havia agradat molt la novel·la que es presentava, així com la primera, La ira del Fènix, publicada l’any passat i autoeditada pel mateix autor.

Rafa Melero va agrair la invitació particular del Centre d’Estudis Argentonins per formar part de la Tardor i l’oportunitat que els alumnes de batxillerat poguessin llegir la seva novel·la. Va explicar el procés que va seguir la seva primera obra, que va passar per un parell d’editorials amb condicions que no els satisfeien per acabar finalment amb l’autoedició i amb tota la feina que comporta: l’escriptor no només és l’autor sinó també l’editor, el distribuïdor, etc. A causa de l’èxit de la novel·la per una sèrie de caramboles, va decidir-se a continuar escrivint ara que ja tenia el personatge de Xavi Masip creat.

L’origen de La penitència de l’alfil es troba en un record personal de l’any 2003, en un cas a l’Hospitalet quan van assassinar dues policies nacionals en pràctiques i en la col·laboració que es va establir entre el cos dels Mossos d’Esquadra i el cos de la Policia Nacional. Aquesta col·laboració és present en la tesi de la novel·la, on el més important és resoldre el cas i atrapar l’assassí, i deixar de banda recels i desconfiances. Una altra causa de per què va escriure la novel·la és perquè durant una temporada va ser destinat a una comissaria petita d’un pacífic poble del Pirineu i enyorava l’emoció d’investigar casos més complexos i l’única manera de fer-ho era a través de la literatura. Melero també va explicar que ha viatjat molt presentant la seva novel·la a diversos llocs (Gijón, València, Madrid, París...) i que l’any que ve serà presentada a Argentina. Va anunciar que l’obra que sortirà el proper any està escrita en primera persona i des del punt de vista del delinqüent, i que ja en té una altra de quasi acabada reprenent el personatge de Xavi Masip.

Ja al torn de preguntes, o millor de col·loqui amb el públic, l’autor va explicar que la tècnica de situar el temps endavant i endarrere provenia sobretot de sèries de gran èxit com Breaking Bad, amb el recurs de plantejar un repte al lector, o espectador, al primer capítol i que es qüestioni com ha pogut passar el que es presenta. En aquest sentit, alguns crítics han valorat positivament l’estil molt visual i cinematogràfic de la novel·la, amb ressonàncies clares de diverses sèries. De fet, l’autor es va declarar més influït per les sèries televisives que no pas pels autors o obres de novel·la negra, i va reconèixer que mentre estava escrivint, quasibé no llegia. També va explicar que havia treballat amb una altra tècnica habitualment emprada en la narrativa moderna com és la de narrar històries paral·leles, a base de capítols curts, que avançada la novel·la arriben a ajuntar-se.

Melero va voler destacar que existeixen els assassins en sèrie però que a la realitat no són tan sofisticats com els de ficció ni plantegen reptes a la policia per deixar-la en ridícul, tot i que sempre s’havia de tenir present que la realitat supera la ficció. D’altra banda, més que la versemblança del cas el que sí és ben real és el mètode d’investigació, el protocol que segueix la policia fins a detenir el delinqüent, i això és així per la condició de mosso d’esquadra de l’autor, un valor afegit. És a dir, si el cas passés en la realitat, s’investigaria tal i com s’ha plantejat a la novel·la i això l’autor ho sap molt bé. 

A preguntes del públic, Melero va explicar que no havia fet mai cap curs per aprendre a escriure novel·les policíaques ni d’altres tipus, que no planificava gaire el que escrivia, que no llegia gaire i que el suposat talent que pogués tenir era natural: se li donava bé escriure, fins i tot quan havia de redactar una diligència o informe a la feina de policia. No només se li dóna bé escriure sinó que s’ho passa bé, de manera que, en lloc de fer-se esquemes escrits de trama i personatges, ho té tot al cap i gaudeix escrivint-ho. També va explicar que es traduïa ell mateix les novel·les i que La penitència de l’alfil va ser escrita primer en castellà.  Davant la crítica que al llibre hi havia errades lingüístiques, Melero va respondre que malgrat les relectures i revisions que s’havien fet del text, tant personals com de l’edició, sempre hi havia errors que s’escapaven. 

Quant als personatges, va manifestar que és veritat que els autors els agafen estimació i que els costa eliminar-los tot i ser positius i caure bé al lector; per exemple el cas de Salvador: va reconèixer que potser en aquest cas no havia estat prou just o ben tractat. El personatge de l’Anna també ha estat molt ben considerat per molts lectors en general i, curiosament, el personatge de l’Alejandro Arralongo ha estat més ben considerat a la resta de la península que no pas a Catalunya. I pel que fa a possibles influències d’autors, per exemple nòrdics sobre els quals algú hi havia vist semblances, Melero va repetir que llegia poc i que en desconeixia molts; potser només es podria parlar de Jo NesbØ i que li agradava molt, però en un altre gènere i com a llibre, Els pilars de la terra.

Finalment, va explicar que la tercera de les novel·les amb en Xavi Masip de protagonista seria més lineal quant a la cronologia dels fets però que sempre escriuria a cada pàgina detalls i esdeveniments que sorprenguessin, ja que el seu objectiu era mantenir l’atenció tot jugant amb el lector proporcionant-li pistes més que no pas elaborades descripcions.

Per acabar l’acte, després dels merescuts aplaudiments del públic unes quantes persones van demanar a l’autor dedicatòria i signatura a l’exemplar que portaven de La penitència de l’alfil.