Quarta jornada de la Tardor literària 2012

Dijous 25 d’octubre es va fer la darrera sessió de la Tardor Literària amb la xerrada d’en Sergi Pàmies sobre el llibre La bicicleta estàtica.

Es tracta d’un llibre de contes, el cinquè que escriu l’autor. En la seva presentació, Llorenç Soldevila va ressaltar la línia polifacètica de Pàmies: narrador, traductor, periodista que escriu sobre cultura, televisió i futbol. Soldevila va fer constar que a la contraportada del llibre es resum el seu contingut com un tractat de “fatalitats individuals i col·lectives”. Pàmies va comentar amb la ironia que el caracteritza, que aquesta contraportada la va escriure ell mateix i que va triar aquestes paraules per quedar com a un escriptor centreeuropeu i madur.

També va ressaltar que els contes li permeten aprofundir, que un conte és com un poema: una cosa íntima de to melancònic. Aprofita el periodisme per treure les emocions més efervescents. De vegades, va comentar, l’han acusat de mentider i manipulador; cosa que per a un creador no és cap defecte.

Amb La bicicleta estàtica, obre una finestra a l’autobiografia. La causa n’és la mort del pare que li permet escriure sobre una experiència viscuda. En canvi, els primers llibres mostraven l’energia de la joventut.

El primer que va escriure van ser novel·les. L’arribada de bessonada a casa seva li impedeix de dedicar-hi massa temps ja que, diu, la novel·la és monògama i possessiva. Els últims tres llibres, més o menys els darrers quinze anys, corresponen a aquest període. Ara l’estímul té a veure amb el descobriment de la responsabilitat.

Pàmies comenta que viure dels llibres a Catalunya és molt difícil. Té la sort que li agraden la tele, la ràdio i els diaris. Des de 2007 que escriu a La Vanguardia ja que les obligacions familiars el fan estar a casa i hi pot fer el que li agrada: mirar la tele i el futbol. Quan li ho van oferir, eren uns anys que ningú no volia escriure sobre això; i ell sense sortir de casa ja tenia els temes dels articles. Aquest tipus d’escriptura ve a ser com una mena d’entrenament per a un escriptor. També li han demanat de fer reportatges.

Ser fill de López Raimundo i Teresa Pàmies marca molt. Els seus pares, comunistes molt temps exiliats, porten una vida dedicats a la causa política, fins al punt que el cognom li dóna la mare perquè no es podia saber res del pare. Presó, fugides, amagatalls... en la seva infància per a ell era el més normal. Aquest tema és freqüent en el recull, com a “La corbata”, que tracta de com vesteixen el cadàver del pare, o a “Les cançons que li agraden a Lenin” que descriu com desmunta el pis dels pares, feina que qualifica d’ingrata i cabrona. Comenta que aquests contes són molt reals, no li va caldre inventar-se detalls per dissimular la veritat. De totes maneres, reconeix cada vegada més, que ha viscut coses molt estranyes.

Soldevila remarca que un aspecte important dels seus contes són els finals molt treballats. L’autor comenta que revisa molt ja que s’ho pot permetre, perquè no té cap pressa. Li agrada de fer-ho i quan tothom dorm encara té energies per posar-s’hi. Un altre element característic és la complexitat del punt de vista utilitzant diferents tècniques (la primera persona, que després es desdobla, jugant amb l’ambigüitat...) Diu que ho fa per distreure’s, que ha de trobar l’instrument que faci sonar la història.

Per acabar, informa que ja està fent un altre llibre que tracta de les relacions entre germans. Tot en la mateixa línia: la vida de cada dia, l’absurditat i la indiferència partint de petits detalls.

Mite Ferrer

 

Tercera jornada de la Tardor Literària 2012: Homes d’honor, de Xavier Bosch.

Xavier Bosch va congregar un nombrós públic a la tercera jornada que, com l’anterior, va tenir lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament a les 8 del vespre. Aquest dijous 18 d’octubre, Araceli Ferrer va ser l’encarregada de fer la presentació i conduir l’acte, que, com és habitual, va comptar amb una nombrosa assistència d’alumnes de primer de batxillerat del nostre Institut.

  Personatge mediàtic amb caricatura al programa Polònia, Xavier Bosch va ser presentat com un periodista escriptor amb una llarga experiència a la ràdio (RAC1), a la premsa escrita (diari AVUI) i a la televisió (TV3), creador de nous formats i guanyador del premi Sant Jordi, un dels més importants de les lletres catalanes, amb Se sabrà tot.

La novel·la es pot etiquetar com un thriller periodístic, ja que hi té tots els ingredients propis del gènere: trames paral·leles, protagonista investigador amb un vida personal peculiar, acció i ritme trepidant d’estil cinematogràfic, capítols curts amb títols que fan que els lectors s’enganxin i l’obliguin a seguir llegint... Quant a aquest darrer detall dels títols dels capítols, va explicar l’autor que eren frases o fragments extrets de context de cada capítol, tècnica que va adoptar després de llegir la darrera novel·la de John Irving L’última nit a Twisted River. Per exemple, qui es pot negar a seguir llegint quan has acabat un capítol i el proper porta per títol Qüestió de vida o mort?

El personatge de Dani Santana, el periodista d’investigació que ja va sortir a la primera de les seves novel·les, en aquest cas està ficat en tres trames, alguna de les quals es pot considerar molt més a prop de la realitat del que es podria pensar. Bosch va anunciar que Santana tindrà continuïtat en un tercer lliurament, potser l’últim, que tot just està escrivint i que comença a l’Institut Guttmann, amb el periodista investigador enguixat i tractant temes de màxima actualitat (“peix fresc del dia, “cuina de mercat”, tal i com ho va anunciar Xavier Bosch).

La novel·la descriu prou bé les relacions entre el poder i els mitjans de comunicació, relacions que passen sovint per la pressió del poder perquè els mitjans ofereixin missatges i versions de la realitat ben matisades i segons interessos particulars. Així, l’objectiu del periodisme definit per Xavier Bosch com “explicar les coses que passen” xoca amb les versions oficials, de tal manera que la desconfiança i el dubte sobre la veracitat d’allò que explica el poder hauria de ser una norma d’interpretació. Segons va argumentar Bosch, si determinat fet no es pot sotmetre a les normes del periodisme (objectivitat, informació contrastada, proves...) es pot optar per ficcionar-lo i fer-lo aparèixer en una novel·l·la. És el cas, per exemple, de la trama relativa a l’incendi del Liceu, anècdota absolutament verídica i personal (confidència d’una persona anònima explicant la veritat de com es va incendiar el Liceu) d’un fet que el poder va tancar en fals i carregant les culpes a un cap de turc.

Un altre dels aspectes que Bosch va voler destacar és la força que té la por com a gran dinamitzadora de les accions d’alguns dels seus personatges: la por de Tuzza per la màfia i la de l’alcalde perquè no se sàpiga la veritat sobre el passat del seu pare, per exemple. En aquest darrer cas, hi va haver un fet periodístic real que va originar pròpiament aquesta trama de la novel·la, el descobriment de la impostura del president de l’Amical Mauthausen, una associació que recorda els camps d’extermini nazis, quan la veritat és que el protagonista de l’engany mai no va ser deportat ni internat a cap camp i es va fer passar per una víctima de l’Holocaust per interessos personals. La fredor amb què va confessar va impressionar Bosch i li va suggerir una de les línies de la novel·la.

A preguntes del públic, l’autor va explicar que si no es fa més periodisme d’investigació és perquè és car i incòmode, que cal molt de temps i no se sap mai amb seguretat si la investigació arribarà a bon port i amb prou proves perquè sigui publicable o pugui ser emesa. També en la seva faceta de periodista, Bosch va declarar que mai ningú no l’havia pressionat en el sentit de censurar-lo o fer que canviés alguna cosa de les que volia escriure, publicar o emetre, ni tan sols aconsellar-lo sobre el que havia de fer periodísticament, ni a qui havia d’entrevistar i ni de quin tema tractar. Tanmateix, no es va estar d’explicar una divertida anècdota de xantatge matusser perpetrat per la màxima autoritat eclesiàstica de Barcelona contra la directora de TV3 arrel d’una entrevista al número dos del Vaticà que va fer Xavier Bosch per al programa Àgora. El cardenal arquebisbe va amenaçar amb retirar els drets d’emissió d’una visita papal si TV3 no retirava determinades pregunta i resposta de l’entrevista abans d’emetre-la, fet al qual la directora de TV3 no va cedir i tot va quedar en no-res.

Després d’explicar diverses anècdotes més sobre el món dels mitjans informatius de televisió, Bosch va confessar que al penúltim capítol de la novel·la s’havia esplaiat a gust fent paròdies de mitjans de comunicació diversos, caricaturitzant-los, i que aquesta era una de les grans virtuts que té la ficció, l’absència de límits, en contraposició al periodisme rigorós, contrastador, objectiu, políticament correcte.

Lluny del personatge entrevistador seriós i incisiu que apareix a Àgora, Bosch va fer riure unes quantes vegades amb les seves anècdotes amb tocs d’humor i va saber crear un corrent de simpatia remarcable, fet que va agradar força al públic assistent, que va sortir de l’acte amb un bon gust de boca.

Imma Monsó presenta La dona veloç

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar l’escriptora Imma Monsó a la primera de les jornades de l’11a Tardor Literària d’Argentona, que va tenir lloc al Saló de Pedra el dijous 4 d’octubre de 2012 a les 8 del vespre. Davant d’un nombrós públic adult i jove, entre ell alguns professors i alumnes del nostre Institut, la presentadora va enumerar algunes dades biogràfiques de l’Imma tot fent un repàs a la seva producció literària. Entre altres dades d’interès, va explicar que l’Imma treballa amb jornada reduïda en un Institut i que la seva obra ha estat traduïda a unes quantes llengües: castellà, francès, italià, hongarès, neerlandès...

Autora amb una obra consolidada en pocs anys, l’Imma Monsó és escriptora sobretot de novel·les, encara que també ha escrit contes, ja que es considera una autora a qui li agraden més els reptes de llarg abast. Els diversos jurats que li han atorgat premis literaris han valorat especialment la construcció de personatges i la ironia i l’humor  que hi ha a les seves obres.

Quant a la seva feina d’escriptora, va reconèixer que mai no va decidir posar-se a escriure professionalment o per gust, i que l’escriptura és una acció que li serveix per endreçar el caos mental. Escriure amb el teclat l’ajuda a pensar, fins i tot molt més que no pas fer-ho a mà, fins a tal punt que considera que el teclat  té un ritme que s’adapta a la “veu interior” que li dicta l’escrit. Un altre aspecte que va voler destacar de la literatura és el gran valor que, segons ella, té la narrativa: només la narrativa permet fer el viatge a la vida interior de les persones, un viatge fascinant.

Fent un repàs a la seva obra, l’Imma Monsó s’estima especialment el primer llibre, Com unes vacances, perquè encara hi pot trobar coses noves rellegint-lo (cosa que no acostuma a fer), en ser un llibre més obert, tot i que potser és el menys popular... Un home de paraula és el més autobiogràfic, sorgit a partir del dol per la pèrdua d’una persona. En aquest darrer cas, la primera intenció que tenia l’autora (l’escriptura privada només com a teràpia) es va veure desbordada per la “joia d’escriure”. Seguint amb la seva trajectòria literària, també va parlar de Una tempesta, la novel·la on descriu el desdoblament de l’escriptora davant determinats fets.

Entre altres consideracions interessants sobre la literatura, va afirmar que el 70% de la feina d’un escriptor és rellegir-se, ja que la literatura és sobretot una qüestió de forma i d’estil. L’Imma Monsó va revelar que és poc planificadora i que es deixa arrossegar per la veu interior i per tot allò que li sorgeix de l’inconscient, de manera que s’adona que “escrius coses que no sabies que sabies”. Sempre hi ha molt de la vida de l’escriptor en una novel·la encara que ell no ho sàpiga o faci ficció, tot entenent que la ficció no és més un altre pla de la realitat.

Parlant ja més concretament sobre La dona veloç, el títol li va sorgir de seguida, va ser fàcil i permet fer una entrada a la novel·la adaptant-se al tema. En aquest sentit, la presentadora valorava que el títol predisposava ja i les primeres pàgines eren estressants per després calmar-se de mica en mica. Quant al tema, l’Imma pensa que el temps, la velocitat, és l’origen de tots els nostres mals, que bona part de l’origen de la crisi actual és la impossibilitat d’esperar (per exemple, a recollir uns beneficis) i que no hi ha frase pitjor que “anar per davant del calendari”. Els temps actuals patologitzen, creen ritmes que fan emmalaltir. La protagonista de la novel·la, una màquina de desaprofitar ocasions i amb terror a l’avorriment segons l’autora, fins i tot pretén en un moment concret comprar el diari de l’endemà...

Els personatges són retratats en la seva personalitat en capítols diferents, alternant passat i present, amb elements unificadors com per exemple la casa o el soterrani, i són, segons alguns, la gran troballa. Personatges amb psicologies creïbles, versemblants, que es van construint al llarg d’una novel·la on no hi ha intriga o acció i on el més important és el tema i els caràcters.

A preguntes del públic l’Imma Momsó va explicar que no pensava en un lector concret quan escrivia ja que de fer-ho així cauria en concessions i ser complaent. També que escriu per interès, no per encàrrec, i que no podria escriure amb pressions de l’editor. Quant als premis, no l’han marcat especialment ja que sempre ha pensat que la darrera obra publicada serà l’última que haurà escrit i que ja no escriurà més (però després n’escriu una altra...).

Una darrera pregunta sobre els seus models literaris, és a dir, a amb qui entroncaria literàriament va ser resposta parlant de Francesc Trabal, Pere Calders, Josep Pla... sense acabar de definir-se, tot i que potser sigui Calders l’autor més pròxim.

En acabar l’acte i com és costum, unes quantes persones del públic van acostar-se a la taula perquè l’Imma Monsó els dediqués el llibre, per felicitar-la o per intercanviar opinions.

Segona jornada de la Tardor Literària 2012: Quan érem feliços, de Rafel Nadal.

Maria Josep Castillo va ser l’encarregada de presentar Rafel Nadal, autor del darrer premi Josep Pla Quan érem feliços. L’acte va tenir lloc a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Argentona el dimecres 10 d’octubre i va comptar amb l’assistència d’un nombrós públic. Com és habitual, entre el públic present una bona representació d’alumnat i professors de l’Institut.

La presentadora va destacar en primer lloc que l’obra de Nadal era la més autobiogràfica de les quatre d’aquesta Tardor, la més personal. El seu autor, periodista amb una llarga experiència dins els mitjans, ha publicat fins ara dos llibres i la seva irrupció en el món de la literatura ha estat ben exitosa, ja que guanyar un premi tan important com el Josep Pla no és a l’abast de qualsevol.

El llibre és el retrat d’una família singular de Girona, amb membres prou coneguts com l’antic alcalde de la ciutat, el rector de la Universitat i el propi autor. A preguntes de la presentadora, Rafel Nadal va deixar clar que el llibre és narrativa, no exactament un llibre de memòries ni tampoc ficció.

El títol de l’obra, Quan érem feliços, traspua optimisme i enyorament, bastant en contraposició amb el títol d’un altre llibre aparegut fa poc, el de Xavier Sardà Merda d’infància. Tanmateix, per Rafel Nadal ara som objectivament més feliços que no pas durant la infància, el temps de la novel·la, un temps gris i de dictadura. L’expressió de felicitat de la infància tenia més a veure amb la ingenuïtat de l’edat, on tot era més primari i en una època en què es vivia molt més al marge de les persones grans que no pas en l’actualitat.

Algunes perles de l’obra són la portada i les fotos familiars incloses al plànol de Girona que acompanya el llibre. El jersei acolorit del nen de la portada focalitza l’atenció del públic de manera molt efectiva. Quant al plànol, el llibre fa venir ganes de fer una visita a la ciutat per reconèixer-hi els escenaris i mirar-se Girona amb uns altres ulls.

Per a l’autor, Quan érem feliços és un llibre amb una component femenina important, especialment per l’homenatge que hi fa a la seva mare i a la seva àvia, dins d’una família nombrosa. Molt importants també són els escenaris: la Girona del nucli antic, la pastisseria, la Fosca, el Collell... (com a reconeixement, la ciutat de Girona li ha encarregat de fer el pregó de les properes festes de Sant Narcís i hi està prevista una ruta literària).

Albert Om, a la presentació del llibre a Barcelona, va definir Quan érem feliços com un “llibre mirall”, el retrat de la petita burgesia de comarques, diferent de la burgesia de la capital. L’ambient de l’obra, descrit al capítol dedicat a la processó de Corpus, és ambigu: per una part el retrat d’una Catalunya fosca, preconciliar i franquista al costat d’una Catalunya popular, viva i alegre, capaç de rebolcar-se enmig de la catifa de flors després que passessin les autoritats.

L’acollida de l’obra per part de la seva família ha estat bona, ja que no s’hi expliquen xafarderies i les anècdotes triades tenen sempre un to amable; en definitiva, explicar una època a través d’una família. Aquesta explicació inclou evocacions literàriament força aconseguides a través de flors, de plantes, de peixos, de cançons, de menjar (el menjar i els àpats col·lectius són molt importants a la família Nadal), d’adequar-se al calendari... En aquest darrer apartat, Rafel Nadal va voler destacar com abans es vivia més en contacte amb el pas del temps, més en contacte amb la natura, amb el menjar de temporada, per exemple, que no pas ara. Quant a la seva manera d’escriure, va revelar que no escriu a raig, que s’hi entreté molt i que reescriu moltes vegades un mateix fragment fins que no n’està satisfet: algunes de les pàgines del llibre estan reescrites vuit i deu vegades!

A preguntes del públic, es va declarar un gran admirador de Josep Pla i que, de jove, havia llegit Girona, un llibre de records, però que mentre escrivia Quan érem feliços no va voler rellegir-se’l per no sentir-se’n influït.

Finalment, va explicar que en l’actualitat està escrivint també sobre la seva família, sobre un besavi que va anar a França, a Reims, i que va tornar a Cassà de la Selva durant la primera guerra mundial europea.

Tardor literària 2012

Segons informacions que ens ha fet arribar el Centre d'Estudis Argentonis, durant el mes de setembre i octubre es faran les següents activitats:

13 DE SETEMBRE – 20h Saló de Pedra del Capítol (Actes Diada Nacional)

 

Conferència “el finançament de Catalunya”, a càrrec del Sr. Salvador Milà, diputat al Parlament i ex-conseller de Medi Ambient i Habitatge.

21 DE SETEMBRE – 19h a can Puig i Cadafalch (plaça de Vendre)

Acta de celebració de l’adquisició de can Puig i Cadafalch per part del consistori d’Argentona. Intervindrà el Sr. Alcalde, CEAJC i Natura.

Del 4 al 25 D’OCTUBRE – Tardor Literària (Saló de Pedra del Capítol)

4 d’octubre – La dona veloç d’Imma Monsó

10 d’octubre – Quan érem feliços de Rafel Nadal

18 d’octubre – Homes d’honor de Xavier Bosch

25 d’octubre – La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies

El tríptic informatiu de la tardor literària el podeu consultar clicant aquí.

  

20 D’OCTUBRE – Ruta literària de Joaquim Ruyra per Blanes

Matí: Visitarem diferents punts de Blanes, el Jardí Marimurtra i el castell de sant Joan

Migdia: Ruta en barca (si el temps ho permet) des del port de Blanes a la cala de Fenals

Dinar: Restaurant a la cala Sant Francesc o a Fenals       -     Tarda: Santuari del Vilar

Sortida a les 8h des de la plaça Nova. Tornada prevista cap les 19h.

Preu: 35€ socis i 40€ no socis (inclou el viatge en autocar, l’entrada als jardins Marimurtra, el  passeig en barca, el dinar i el guiatge a càrrec de Llorenç Soldevila) Inscripcions (abans del 16 d’octubre): Ingrés al núm. de compte 2042 0050 37 3300014673 (Caixa Laietana) indicant el nom. (Informació: ceargentoninsjc@yahoo.es)

Lectura recomanada: Joaquim Ruyra, Marines i boscatges. Barcelona, ed. 62 (2005).

Primera jornada de la Tardor Literària del 2011. Màrius Serra amb Quiet

Primera jornada de la Tardor Literària del 2011: Màrius Serra amb Quiet.

Màrius Serra va protagonitzar la primera de les trobades amb els escriptors que participen amb els seus llibres a la Tardor Literària d’Argentona. L’acte va tenir lloc al Saló de Pedra a les 8 del vespre del dijous 6 d’octubre de 2011 i entre les prop de seixanta persones que hi van assistir s’hi comptava una dotzena d’alumnes de primer de Batxillerat del nostre Institut a més d’alguns professors i professores.

Després d’una breu presentació a càrrec del president del Centre d’Estudis Argentonins, l’Enric Subiñà, en què va explicar algunes dades de la biografia i de l’obra de l’escriptor, va començar en Màrius Serra a explicar alguns detalls del seu llibre Quiet.

El llibre és un relat molt especial en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, àlies Llullu, que tenia una encefalopatia greu i que els metges no van saber tractar. Llullu va morir als 9 anys, el 24 de juliol de 2009. L’autor va explicar especialment i d’una manera humorística el fet desencadenant que el va portar a escriure el llibre: un episodi tragicòmic en un restaurant de Gènova l’any 2007, una anècdota que també apareix a Quiet. Davant l’atac de pànic de la mestressa del restaurant, motivat per la por al desconegut, Serra proposa verbalitzar en forma narrativa les diverses vivències i així és com va sorgir la idea d’escriure la particular relació d'en Llullu, la seva família i el món.

L’autor va explicar que l’ordre dels capítols era emocional i no cronològic. D’haver-lo fet cronològic, haurien sortit els primers capítols més tristos i en canvi els més divertits i lluminosos cap al final. I també que, ja que per a en Llullu la noció del temps era inexistent, la seqüència dels moments era no lineal ni important, per al llibre també ho havia de ser.

Per finalitzar la seva intervenció, Marius Serra va explicar de manera ben histriònica i com si fos un monologuista un conte que relacionava els hospitals, la comoditat de les butaques de les habitacions i els vols transoceànics. El conte tenia una ensenyança: no es poden canviar els fets però si la mirada que hi adreces.

A preguntes del públic va aclarir que el fet de viatjar amb el seu fill era un repte afegit però que de sempre ell, la seva dona i la seva filla gran no serien víctimes que els caigués la casa sobre. Altres intervencions del públic, més que fer preguntes, van felicitar l’autor pel to amb què havia sabut tractar un tema tan delicat. Una vegada acabat l’acte, força gent va passar per la taula perquè en Marius Serra els dediqués i signés el llibre.

País Íntim, de Maria Barbal a la Tardor Literària

País íntim, de Maria Barbal a la Tardor Literària.
Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar dijous 27 d’octubre de 2001 al Saló de Pedra el llibre de Maria Barbal, País íntim, premi Prudenci Bertrana de 2005. La biografia de l’autora nascuda a Tremp és plena de premis: Joaquim Ruyra 1984, Joan Crexells 1985, Crítica Serra d’Or, Nacional de Literatura, etc. De tots els llibres que ha escrit, segurament el més conegut és Pedra de tartera, un clàssic ja de la literatura catalana i llegit àmpliament, per exemple al nostre Institut, per part dels alumnes de 4t d’ESO.
Precisament un dels aspectes que va destacar Rosa Vila és com vint anys després de Pedra de tartera l’autora recuperava els personatges i els feia progressar en el temps, amb un estil contemplatiu, molt d’observar, i amb un llenguatge pulcre, riquíssim, tendre i líric, fins i tot en els moments més tràgics. País íntim està escrita des d’un punt de vista particular: la veu narrativa en primera persona, la filla, va adreçada a una segona persona, la mare omnipresent fins i tot en els silencis. Un mare protagonista amb un trauma del qual no s’ha recuperat, fet que la fa ser mater dolorosa dins d’una obra en què l’amor que sent per la seva filla es demostra a la contra per tal de protegir-la i que el món no li faci mal.
Maria Barbal va destacar que quan va escriure Pedra de tartera en realitat volia escriure País íntim i que la clau del llibre és el conflicte que representa per a la filla la incapacitat de fer feliç la mare tot i que ho intenta, un conflicte que li provoca un complex de responsabilitat, no ben bé de culpabilitat. L’esforç per estimar i comprendre la mare no és assolit fins a la maduresa, als quaranta anys, quan l’amor que hi ha hagut fins llavors no ha estat dolç i no ha servit a la filla per créixer. És al final de la novel•la quan es produeix el retrobament després del llarg desencontre. L’explicació de la causa del conflicte només és possible si es té en compte que Pedra de tartera és el rerefons de País íntim.
A respostes del públic, Maria Barbal va confirmar que un altre tema també present al llibre és el de les migracions, que parlar del Pallars és parlar de la migració de la muntanya cap a la plana, amb tot el que implica: canvi de feina, de paisatge, de cultura, de llenguatge... Justament per versemblança més que no pas per intenció de recuperació filològica és perquè l’autora fa que els seus personatges usin les paraules pròpies del Pallars en una obra que algú del públic va qualificar de monument a la parla del Pallars. Una parla, tanmateix, que actualment s’està perdent per mort dels parlants i per migració.
També va aclarir que és veritat que l’obra conté elements autobiogràfics si bé és molt probable que s’equivoqui qui pensi en determinats elements, quan la veritat és que hi ha molta ficció i molta documentació prèvia. Situar una part de la trama a Mataró (Can Maitanquis, cinema Serra...), per exemple, li va exigir una documentació intensa.
Maria Barbal va explicar com li havia costat escriure usant la tècnica de la segona persona i que l’origen de la novel•la es trobava més en els personatges que anava modelant de mica en mica, a mesura que escrivia, que no pas en el tema. I com en el fons País íntim tenia una tesi antibèl•lica, ja que el que demostrava la novel•la és que la guerra crea uns éssers que mai més no tornen a ser del tot humans, que els pares i els fills no són com cal, que els estralls de la guerra i les rancúnies s’arrosseguen durant generacions i que potser aquest fet és més intens en pobles petits i en famílies de vencedors i vençuts.
Finalment, després d’agrair la comparació amb Mercè Rodoreda i explicar algunes anècdotes de les presentacions a Alemanya dels seus llibres (lectures d’uns vint, vint-i-cinc minuts a càrrec d’actors professionals, amb entrada pagant), Maria Barbal va signar i dedicar alguns dels seus llibres al públic present.