La darrera obra de la Tardor
Literària va ser L’home manuscrit, de
Manuel Baixauli, i va tenir lloc el dijous 25 d’octubre. La presentació va anar
a càrrec d’Emília Illamola, que va començar l’acte, com és habitual, fent una
petita biografia de l’autor. Baixaulí va néixer a Sueca (la Ribera Baixa, País
Valencià) i és escriptor i pintor, llicenciat en Belles Arts. Ha publicat
diverses obres però la que més ha estat premiada és justament L’home manuscrit: Premi Mallorca (2006),
de la Crítica (2006), Qwerty (2008), Salambó (2008), etc. Es tracta, per tant,
d’un llibre de llarg recorregut que, al cap de més de 10 anys, encara es
conserva a les llibreries i entre el públic, i fins i tot se’n fan edicions de
butxaca.
La presentadora de l’acte va
confessar que li va costar entrar en la lectura de l’obra però que ho va anar
superant adonant-se que n’havia de fer una lectura lenta, tot reflexionant
mentre es va llegint. A la pregunta sobre d’on havia sortit la idea original,
Baixauli va explicar que tot li venia d’una imatge que se li repetia
obsessivament: una casa antiga als afores de la ciutat, una casa abandonada i
en ruïnes, però amb les parets plenes de textos. Per cert que la casa, Villa
Carmen, encara existeix, ara reformada. I tant com la imatge, els interrogants:
qui i per què. Qui havia escrit tot allò a la paret i per què ho havia fet. La
impressió que li va quedar és que algú volia fer balanç, volia fer net, i d’aquí
la gènesi del llibre.
En efecte, el llibre ens
parla d’un personatge que vol fer net, algú fracassat que ha triat sempre el
camí equivocat i que ara, confrontant-se a si mateix, decideix reescriure la
seva vida per tenir un alter ego que li reinventi el passat adoptant decisions
correctes i, fins i tot, li decideixi un futur imaginat.
Formalment, el llibre conté
algunes referències que poden haver passat desaparcebudes, com ara, les de la
Bíblia (per exemple, orígens, com el Gènesi) i barreja distintes veus
narratives i estils per arribar a una obra que es podria definir com d’acció mental
interior, ja que tot passa al cap del personatge. Per a Baixauli, allò que es
pensa, que es somia, també és realitat.
Així com també és realitat
en forma d’homenatge l’Escriptor que surt a les primeres pàgines. Es tracta de
Josep Palàcios, un escriptor ocult, com Salinger, que no fa cap concessió a la
galeria, que no concedeix entrevistes ni té vida social literària. Abans d’editar
l’obra, Baixauli va demanar a Palàcios l’opinió sobre el fragment que podia
interpretar-se com una al·lusió personal. Palàcios li va contestar que no hi
tragués ni una coma...
Quant a la llengua, l’autor
va declarar-se clarament fabrià i amb no gaire color local, excepte alguns valencianismes
inevitables (formes verbals i lèxic), tot i no haver mai rebut classes de
llengua catalana i ser autodidacte a base de moltes lectures, sobretot
traduccions. Tornant al tema de la fantasia i del realisme, Baixauli va afirmar
que tot era realisme pur, ja siguin les imatges inquietants (fotografies fetes
per ell mateix), els llocs i fets descrits (Mèxic, per exemple, i altres
ciutats) i la barreja de moltes parts, ja que així és la vida, complexa per
definició, com complexa ha de ser l’estructura del que havia escrit. Tanmateix,
la complexitat estructural no ha de deixar que la lectura no sigui plaent i
això s’aconsegueix a base de reescriure molt i fer-ne versions fins assolir l’objectiu,
segons l’autor.
Així com de la primera part Baixauli
tenia un esquema i un camí dissenyat, la resta del llibre només existia en
forma d’imatges i va seguir a cegues en l’escriptura. El resultat va ser una
obra complexa, no comercial, però de la qual s’han fet, paradoxalment, vuit
edicions i ha guanyat nombrosos premis. L’explicació creu que passa perquè va
ser escrita en completa llibertat, sense pressions d’editors, sent honest amb
què volia explicar i com. I el resultat personal, un canvi en la seva vida: va
deixar de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava.
Anant més al fons del
llibre, Baixauli va afirmar que el tema era l’oblit i la memòria, així com la
passió per deixar una empremta en el món, fent una mirada al passat que
planteja una incertesa. Com diu un dels personatges: imaginar o recordar, heus ací el dilema.
Pel que fa al final, a Illamola
li va semblar positiu i esperançat, tot i ser obert i molt interpretable. De
fet, el mateix llibre ho diu en boca del personatge: m’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor,
depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem
abandonats’). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha
d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no
acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els
difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria.
Sobre el títol, Baixauli va
explicar que el primer que tenia era Etcètera,
després No, i que finalment va quedar
amb L’home manuscrit, títol que l’editor
va considerar més convenient i que, de fet, diu molt més del llibre. Ja per
acabar, l’autor va anunciar que té una novel·la acabada, que espera al calaix,
i que era un goig que una obra de fa més de 12 anys encara estigui viva.
Després d’unes paraules de cloenda de la Tardor Literària a càrrec d’Enric
Subinyà, Baixauli va signar diversos exemplars del seu llibre a alguns lectors.