La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt, la darrera de les novel·les de la Tardor Literària 2017

Dijous 13 de novembre va ser finalment la data de trobada de la Silvana Vogt amb la Tardor Literària d’Argentona, presentada per Montse Rodon, per parlar del seu llibre La mecànica de l’aigua. Rodon va fer una breu biografia de l’autora, Silvana Vogt, nascuda a Argentina i on va treballar en tasques relacionades amb la ràdio fins que va arribar a Barcelona fugint del corralito. Una vegada aquí, ha fet de lectora de manuscrits per a editorials, columnista, periodista i llibretera a Sant Just Desvern.

La primera qüestió que es va plantejar va ser destacar la coincidència entre la biografia de l’escriptora i la del seu personatge principal, la Vera, quant al periple vital d’abandonament d’un país i integració en una nova cultura, especialment gràcies al segon protagonista cabdal de la novel·la, l’Eliseu. Silvana va descobrir al públic que el personatge de l’Eliseu era basat en realitat en el seu sogre Isidor Cònsul, editor, escriptor i crític literari mort el 2009, l’ànima d’Edicions Proa fins que aquesta va ser absorbida pel grup Planeta.

Precisament una intenció inicial de l’autora era parlar de l’enfonsament editorial per paral·lelisme amb l’enfonsament del país, Argentina, i fer-ho des de la distància que representava escriure-ho en català, la llengua no pròpia, tot retratant la cultura catalana com una fortalesa encerclada per un mur per als qui volen entrar-hi des de fora. També va descobrir que escriure la novel·la li havia costat cinc anys de plena dedicació: reescriptura, poliment, revisió, etc. i que finalment havia arribat a una novel·la d’alteralitat (de l’altre) més que a una novel·la d’immigració, una novel·la de mestres i deixebles on el deixeble ha d’aprendre a desobeir com ho fa la Vera l’editor.

D’entre les preguntes del públic, es va destacar la poca calidesa en el seu tractament cap al seu país d’origen, per exemple mostrant-se no entusiasta de Cortázar, fet que li ha valgut crítiques d’excompatriotes. El personatge de la Vera també va en aquesta línia, ja que emigra enfadada amb el seu país per no poder seguir el seu autor preferit, en realitat un argentí afincat a Barcelona (Rodrigo Fresán, Federico Esperanto a la novel·la), i esdevé una persona esquerpa i, fins i tot, antipàtica.

D’entre els personatges de La mecànica de l’aigua, tant el públic com Silvana van fer esment del contrapunt als protagonistes que representava Kantiano, el gos teckel de la Vera, imprescindible com Sancho Panza per al Quijote. Un altre dels personatges, el Benno, és un homenatge a Roberto Bolaño, l’escriptor xilè maleït amb arrelament a Blanes, localització també de la novel·la.

Silvana Vogt va estendre’s a remarcar la diferència de narrativa entre la novel·la sud-americana i la catalana, i com ella havia optat per escriure la seva obra amb les característiques de les d’aquí. La mecànica de l’aigua és una novel·la molt pensada i reescrita durant cins anys, amb una particular atenció a l’estructura i a la forma i no tant a l’estil, una novel·la capaç d’aguantar relectures en les quals descobrir aspectes i relacions noves. També va destacar com el llenguatge usat participava de les característiques del llenguatge radiofònic, amb un ritme per a no relaxar-se, sense acotacions als diàlegs, especialment a la primera part. I una altra de les qualitats a què aspirava era a la musicalitat, a l’eufonia de les frases al llarg de tot el llibre, amb apostes arriscades com ara el canvi del punt de vista narratiu de la tercera persona inicial a la primera persona del final.

Quant als dos protagonistes, Silvana els va retratar com aïllats davant la mort i alhora salvats, però, per la literatura, amb una emotivitat versemblant, malgrat la dificultat que representava que fossin basats en persones reals i conegudes.

Ja finalment, i a preguntes del públic, Silvana Vogt va explicar que no portava gaire bé l’experiència de compartir l’ofici d’escriure amb ser llibretera a Sant Just Desvern pel fet d’haver d’estar tot el temps vivint dins de la literatura i no vivint per després fer-ne literatura. L’acte i la Tardor Literària van acabar amablement amb la signatura de diversos exemplars de l’obra per part de l’autora.

Les roses de Stalin, de Monika Zgustova, tercera novel·la de la Tardor Literària 2017

            El dijous 2 de novembre va ser el dia de la presentació a càrrec d’Emília Illamola del llibre de Monika Zgustova Les roses de Stalin. Abans de començar l’acte, però, el president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, va adreçar unes paraules al públic per manifestar en nom de l’entitat el seu rebuig i la més enèrgica protesta per la detenció del vicepresident i dels consellers del govern legítim de Catalunya.

            Ja entrats en l’acte, Illamola va fer un repàs de la trajectòria biobibliogràfica de Zgustova per explicar que havia nascut a Praga i que es va traslladar als Estats Units per estudiar literatura comparada abans de venir definitivament a Catalunya. Aquí ha traduït més d’una seixantena de títols del txec i del rus al català, feina que li ha fet merèixer diversos reconeixements com el Premi de les Lletres Catalanes (1991), l'European Translation Prize (1994) o el Premi Ciutat de Barcelona (1995).  Ha col·laborat en diferents publicacions periòdiques com ara El País, La Vanguardia, Ara, La Maleta de Portbou... De les seves obres destaquen: La dona silenciosa (2005), finalista del Premio Nacional de Narrativa i escollida per La Vanguardia i El Periódico com un dels cinc millors llibres de l'any, i Jardí d'hivern (2009). El recull Contes de la lluna absent (2010) va rebre el Premi Mercè Rodoreda i amb la novel·la La nit de Vàlia (2013), inspirada en una història verídica al gulag soviètic, va rebre el Premi Joaquim Amat-Piniella 2014.

            La primera de les qüestions que se li va plantejar va ser com va néixer la idea del llibre. Zgustova va explicar que quan estava a Nova York va veure un llibre autobiogràfic de la Svetlana Al·lilúieva, la filla de Stalin, i li va cridar l’atenció, el va llegir i va saber que la peripècia vital quant a llocs de residència havia estat paral·lela. Zgustova és filla de pares que van sortir de Txcoslovàquia i, com Svetlana, va passar per l’Índia abans d’anar als Estats Units, de manera que va voler comparar experiències. El fet, però, d’escriure materialment el llibre va començar amb la circumstància d’haver d’estar convalescent durant uns mesos a casa per una bronquitis i va ser llavors que es va impregnar dels diversos ambients per on passa la Svetlana, especialment l’ambient espiritual i el menjar de l’Índia.

            Enllaçant amb amb aquest darrer aspecte, es va destacar que quan realment la Svetlana comença a rebel·lar-se contra la imatge de símbol de la Unió Soviètica és en fer coneixença de Brajesh Singh al sanatori, el personatge que li obre realment les finestres al món i amb qui conviurà fins a la mort. I quan ha de portar les cendres de Brajesh a l’Índia, el fet de viure en llibertat li fa sentir que es veu incapaç de tornar a la vida insípida de Moscou fins al punt que se’n va a veure l’enemic de la seva pàtria (els Estats Units de la guerra freda) a demanar-li asil polític. Després d’un estada a Suïssa, aconsegueix el seu objectiu, sempre ben vigilada i controlada pels serveis secrets. En aquest punt, Zgustova va voler remarcar com el canvi de llengua a què es va veure sotmesa Svetlana vivint i fent classes als Estats Units, del rus a l’anglès, tenia a veure també amb un cert canvi d’identitat, palès també en el fet de cremar el seu passaport rus.

            A la pregunta de la presència sovint de la cuina de cada cultura, Zgustova va explicar que hi tenia força importància perquè reflectia d’alguna manera algunes de les característiques de cada país: una cuina russa feixuga, de salses espesses, amb licors forts; una cuina lleugera, vegetariana i diversa a l’Índia; i una cuina simple a base de peix, marisc o carn a la planxa als Estats Units. Una altra de les preguntes era saber sobre el paper de la dona a la Unió Soviètica. L’autora va explicar que sobre el paper la igualtat està garantida però la realitat és que és una igualtat per baix però no per dalt: pot ser paritària la presència de conductores d’autobús però no la de directores d’empresa.

            Un dels aspectes que més d’un lector va destacar com a ben estrany i inversemblant, malgrat ser verídic, és l’entrada de Svetlana a la secta de la Germandat Taliesin als Estats Units. Zgustova va explicar que allà se li van quedar els diners que havia aconseguit amb la venda del seu llibre i que l’únic de bo que en va treure va ser la seva filla Olga, que s’estarà amb ella fins al final. Va afegir que es podia interpretar que el fet d’entrar en una secta era una manera d’autolimitar-se la llibertat a què no estava acostumada, entenent que la llibertat se li havia fet massa gran. A més, cal afegir que ben probablement Svetlana patia d’un trastorn de bipolaritat, amb fluctuacions temporals de depressió i eufòria. En aquest sentit, una interpretació del títol de la novel·la hi podia fer referència: les roses enteses com les diferents Svetlanes al llarg de la seva vida, tot recordant que el seu pare li regalava roses quan era petita. Zgustova, a més, va afegir que li agradava especialment el contrast dels elements del títol,  roses i Stalin.

            L’autora va explicar que no havia volgut fer estrictament una biografia de la Svetlana sinó una novel·la i que qui li interessava realment era la persona i el seu interior més que el context. Així, per exemple, la imatge final amb què comença el darrer capítol, la closca de nou amb una petita espelma que Svetlana deixa anar al llac i balla il·luminada sobre les ones, és imaginada i que potser no va passar, o potser sí. Però era una imatge final necessària per lligar amb l’etapa més feliç de la seva vida, la que passa al costat de Brajesh. Al fil del ritual indi de la closca de nou amb espelma, Zgustova va explicar que coneixia bé el costum perquè havia estat vivint a l’Índia durant un temps.

            El públic també va voler saber més sobre l’escriptora i ella va relatar que havia viscut a Praga fins als 16 anys i que allà havia après poc rus, que on n’havia après més era als Estats Units en contacte amb estudiants i exiliats russos. També va explicar que va fer una visita a Barcelona i se’n va enamorar de cop, de manera que quan va acabar els seus estudis se n’hi va venir a viure i a treballar a la Universitat Autònoma de Barcelona i que el català l’havia après per immersió i contacte amb amics més que no per acadèmies.

            El darrer tema que es va tocar anava relacionat amb el seu darrer llibre, Vestides per a un ball a la neu, en què Zgustova ha buscat durant els últims nou anys les poques dones que encara viuen d'entre les que van sobreviure al gulag (el més gran sistema de camps de treball forçat de la història de la humanitat, a la Unió Soviètica entre 1930 i 1960) per escoltar i transmetre el seu testimoni abans que es perdés per sempre. Les ha visitades a casa seva a Moscou, Londres i París, i el resultat, contra allò que podria semblar, és un canta la vida, a la literatura, a l'amistat a totes les persones i a tot allò que les va ajudar a sobreviure. A través dels records i els objectes, llibres i quaderns que perviuen d'aquell temps traça el retrat de nou dones i el seu temps en el gulag però també el seu retorn a la vida quotidiana.

Segona cita de la Tardor Literària: De fora vingueren, de Matthew Tree

El dijous 26 d’octubre va tenir lloc la segona jornada de la Tardor Literària de 2017 amb la presentació a càrrec de Rosa Vila del llibre de Matthew Tree De fora vingueren. Abans de començar pròpiament l’acte, Vila va anunciar que el llibre de Silvana Vogt, La mecànica de l’aigua, seria presentat el dimecres 8 de novembre. Cal dir que l’assistència no va ser tan nombrosa com a la primera cita, en bona part per la simultaneïtat dels esdeveniments polítics del dia al senat espanyol (article 155) i al Parlament de Catalunya (declaració d’independència).

Ja entrats en matèria, la primera qüestió va ser saber com Tree havia après el català. L’autor va explicar que l’única referència que tenia del nostre país era el llibre de George Orwell Homage to Catalonia abans de venir a Catalunya el 1984 i que, una vegada aquí, va realitzar una immersió lingüística que li va permetre acabar sent un escriptor amb veu pròpia en català. D’entre els llibres publicats, destaquen els que aporten una visió d’algú no nascut al país sobre el país d’acollida: CAT; un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix(2000), Aniversari; quatre reflexions sense importància després de passar exactament vint anys entre els catalans(2005), Com explicar aquest país als estrangers(2011)i Barcelona, Catalonia. A View from the Inside(2011).

El llibre objecte de presentació, De fora vingueren, porta un títol adaptat a la idea del títol original Snug, una paraula anglesa que ve a significar tant “ajustat” com “abrigat, acotxat” i que és intraduïble al català. En aquest sentit, Jordi Cussà, el traductor, va agafar la primera part de la coneguda dita (“de fora vingueren que de casa ens tragueren”) per resumir el tema de la novel·la.

Tree va explicar que per documentar el llibre des del punt de vista dels africans va fer una estada a Tanzània que li va ser molt útil ja que la trama arrenca amb l´arribada d´un grup d’africans que sobta els veïns de Coldwater Bay (un poble tranquil d’una illa d’Anglaterra) als anys 70 i que els fa interactuar entre ells, expressar les seves opinions, reaccionar sobre un fet inesperat i gestar un cru efecte racial i cultural. És una obra per reflexionar sobre els sentiments humans de totes les edats, els efectes de la colonització, el xoc cultural, la comunicació entre llengües diferents, i tot això ben amanit amb un sentit de l´humor fi i intel·ligent, i una ironia sarcàstica i corrosiva al més pur estil anglès.

Ja dins del que pròpiament és el fet d’escriure, l’autor va respondre a una de les preguntes que tot sorgeix de l’adolescència per un efecte de sobrecàrrega d’emocions i sentiments que feien necessària l’expressió en forma de literatura en base a dues idees: una veu escrita pròpia que s’ha de descobrir i sobre què escriure.

Tree va explicar que es pot trigar força anys a fer alguna cosa que realment valgui la pena i tingui qualitat i que ell no va trobar la seva pròpia veu literària fins que no va escriure en català, allunyant-se de l’anglès britànic. Com declarava ala revista Núvol: “Tot escrivint les primeres frases, em vaig adonar que havia trobat la meva veu escrita, tot i que en una llengua «estrangera». Vaig seguir escrivint en català exclusivament durant deu anys, i durant aquest temps, gradualment, em vaig anar adonant de quin havia estat el meu problema amb la meva llengua materna, l’anglès britànic: una empremta de classe estampada indeleblement en la mateixa llengua: a diferència dels autors nord-americans, crec, els autors anglesos immediatament i, sovint sense adonar-se’n, revelen la seva classe social –o la de les veus que narren– perquè l’estructura de classes britànica està integrada en l’anglès britànic. El vocabulari, la sintaxi, etc., tot revela els orígens socials de qui escriu. I jo volia, al contrari, una eina de llenguatge lliure, flexible i mal·leable, i el català me l’ha proporcionada durant molts anys.” És d’aquesta manera que va començar a escriure en català Viatge a Romania a proposta d’un editor que va creure en ell. En aquest punt, Tree va llegir el començament del llibre per palesar-ne el registre.

             Quant a la gènesi de De fora vingueren, va explicar que la idea original provenia d’un atac de ràbia veient la resposta del seu país a una catàstrofe humanitària a Àfrica i de com va escriure’n un conte per fer veure que el Regne Unit era responsable de la situació en què havien quedat les seves excolònies. Just quan passava unes vacances a l’illa de Wight, va reprendre el conte i va imaginar el poble fictici de Coldwater Bay, una petita Anglaterra aparentment alegre, amable i panxacontenta que perd les formes (i la seva autocomplaença) i mostra els seus punts febles i la lletjor que hi estava amagada davant una invasió i colonització puntual per part d’un grup organitzat d’africans. Volia mostrar com reacciona la gent que es veu assetjada per estrangers a través de diverses veus, entre elles la d’un racista supremacista intel·lectual de qui surten les actituds més brutes i bestials, i altres personatges, tots ells amalgames de persones conegudes. En aquest punt, Tree va llegir un fragment il·lustratiu del que deia i convé dir que la lectura per part de l’autor va transmetre una força d’expressió molt superior a la lectura individual. També va llegir el fragment de l’al·lucinació que apareix al final del llibre quan un dels protagonistes imagina la colonització futura.

            Matthew Tree va comentar també altres temes relacionats, com ara el canvi d’apreciació i de mirada sobre Europa que havia tingut després de la seva estada a Tanzània abans d’escriure el llibre, i de com amics africans asseguraven que els personatges africans que apareixien al llibre eren ben creïbles i versemblants. Quant a l’ús del suahili en el llibre és un comentari sobre un tipus d’arrogància lingüística inconscient, que pretenia que el lector se sentís una mica com els africans quan els anglesos es van començar a apropiar del seu territori i a parlar en una llengua incomprensible per a ells.

L’acte va acabar amb la signatura per part de Matthew Tree d’alguns exemplars del llibre i amb mostres d’agraïment per part dels lectors.