diumenge, 6 d’octubre de 2013

L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez, inaugura la Tardor Literària 2013


El dijous 3 d’octubre va tenir lloc la primera de les sessions de la Tardor Literària d’Argentona 2013, una iniciativa cultural que arriba ja a la tretzena edició i per on han passat més de cinquanta escriptors actuals. La presentació de l’acte va anar a càrrec del president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, i entre el públic assistent hi havia una quinzena d’alumnes de l’Institut, professors i, fins i tot, exprofessors.
               L’Araceli Ferrer, exprofessora del nostre Institut, va fer una breu presentació de l’autor, l’Eduard Márquez, i va començar amb una petita broma que els lectors de la novel·la van reconèixer immediatament: ¡Queda inaugurado este pantano! Márquez és un autor que va començar amb la poesia, que ha escrit narrativa infantil i juvenil i que ha guanyat diversos premis. Ha estat finalista del premi Creixells el 2012, a només dos vots de l’obra guanyadora, Jo confesso, de Jaume Cabré, és professor de la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i participa regularment en un programa de ràdio els diumenges al matí.
               Quant a la novel·la L’últim dia abans de demà, l’Araceli la va presentar com una obra diferent dins de la trajectòria literària de ficció de Márquez. És una obra que té molt de biogràfic i on s’intueix que l’autor tenia ganes de fer un retrat generacional concret a partir d’un fet desencadenant: la trobada amb un antic amic.
               Márquez va explicar que, efectivament, la novel·la partia d’aquesta anècdota personal però també d’un article de Javier Marías, Los antiguos amigos (El País, 5-XI-2006), una reflexió sobre els amics que han anat desapareixent de les nostres vides amb el pas del temps, i, encara, partia d’un llibre de James Salter i la citació inicial que apareix a L’últim dia abans de demà.
L’autor va trigar cinc anys i mig per escriure l’obra, tot i les només 150 pàgines que té, i, a continuació, va fer una relació del procés de producció de la novel·la, tot començant amb una pregunta inicial i vàlida per a qualsevol text literari: de què es vol parlar? Va recordar l’angoixa que li provocava l’obligació d’escriure en la seva etapa escolar: redaccions de tema obligat o de tema lliure, i de com ell ara escrivia el que li donava la gana, literalment, i els lectors li entenien el que volien. Més en concret quant a la novel·la, Márquez volia parlar de dos grans temes a L’últim dia abans de demà. En primer lloc, la vulnerabilitat, entenent que tothom és molt més fràgil del que es pot pensar; i en segon lloc, la precarietat del que fem per protegir-nos. També hi són dos temes més: la memòria, i les absències, i la pèrdua de la innocència.
Una vegada delimitat el tema, l’autor va desgranar diverses decisions tècniques. Per començar, l’espai: en aquest cas, Barcelona i el Port de la Selva (per ell, autèntic paradís perdut). El temps era obvi: partint de 1968 fins al present. Quant als personatges, tots són reals, de debò, si bé alguns d’ells són en realitat un barreja de persones. La història només es podia explicar des de dintre, és a dir, en primera persona, i amb un temps intern que havia de ser el present, fent de manera que el lector fos sempre ben a prop, justa al davant, ben enganxat al que anava passant.
Pel que fa al desenvolupament de la història, la novel·la té dos plans bàsics: el real, que és l’abans de la trobada amb l’amic, tot ell cert i autobiogràfic; i el fictici, tot el que passa a partir del retrobament, especulant literàriament amb què passaria si. Màrquez, per fer encara més autèntic el pla real, va mostrar al públic diversos elements que apareixen al llibre: la capsa de Nivea amb figuretes fetes amb escuradents i cigrons, una baralla de cartes amb noies lleugeres de roba, el llibre de poesia de Gil de Biedma, la revista universitària amb un dibuix de Tàpies a la portada, el butlletí escolar de La Salle...
També va mostrar els esborranys de la novel·la i com havia combinat les sis grans trames que la componen. Va comparar la trama principal (la nit que el protagonista espera la seva exdona al Port de la Selva per l’endemà llançar les cendres de la seva filla al mar) amb un fil d’estendre roba d’on pengen, en ordre, endreçades, la resta de trames com escenes o flaixos de memòria. Va explicar que la distribució de les escenes havia estat molt premeditada i que responia a una doble finalitat: mantenir la tensió narrativa (anticipar i amagar informació al lector per mantenir-lo enganxat) i establir un diàleg d’escenes, una alternança de trames amb idea de complementarietat, de donar respirs al lector, etc.
El procés d’escriptura, de tota manera, comporta un procés recurrent de reescriptura, de correcció, de poliment, fins assolir aquell equilibri entre fons i forma que dóna qualitat al text literari. Quant a la correcció, Márquez va explicar que, per ell, incloïa quatre nivells: lingüístic (sense errors ortogràfics, sintàctics...), eufònic (ha de sonar bé, s’ha de poder llegir en veu alta...), lèxic (ric i sense repeticions que no tinguin una finalitat estilística) i coral (fer llegir l’obra a mitja dotzena de persones amb sensibilitats diferents perquè n’opinin).
               Ja al torn obert d’intervencions, el públic es va interessar per l’ús del paràgraf-frase i com l’estil era un dels encerts del llibre. Márquez va respondre que evidentment estava molt relacionat amb la poesia, que ja des dels set o vuit anys volia ser escriptor, que primer havia estat més poeta i que al llibre havia treballat amb molta depuració, essencialitzant la narració perquè la prosa tingués el màxim de transparència i res no hi fos sobrer. A la pregunta de si tenien un valor simbòlic els fragments literals del documental sobre Terranova que apareixen intermitentment, l’autor va manifestar que havia estat casual, però cert, i que en un principi el títol provisional del llibre havia estat justament Terranova i que va trigar força a trobar el títol final, més per les pressions dels seus editors que per convicció personal.
               Márquez va reflexionar també sobre què dóna ofici per escriure: llegir molt, fer de corrector i d’escriptor d’encàrrec, fer classes... i com tot aquest bagatge permet agafar una història i donar-li la volta. Segons Márquez, el gran repte d’una història és trobar com explicar-la, sempre documentada a fons i sent sincer amb el lector. Quant a la dificultat inicial que algú manifestava que havia tingut en començar la novel·la per la tècnica a base de flaixos, l’autor va argumentar que és a l’inici de la novel·la que se situen les regles del joc per part de l’escriptor i que, passades unes pàgines, tothom entenia l’estructura de l’artefacte literari. L’últim dia abans de demà és, en paraules de l’autor, un llibre molt difícil de construir, un llibre dur però esperançat, tal i com queda reflectit a la darrera frase i en el propi títol. En definitiva, un bon llibre per començar les jornades de la Tardor Literària d’aquest any.

Cap comentari:

Publica un comentari