Ada Castells presenta Pura sang

Maria Josep Castillo va ser l’encarregada de presentar Ada Castells, l’autora de Pura sang, la tercera de les novel·les de la Tardor Literària 2013, el divendres 18 d’octubre al Saló de Pedra. Prèviament es va informar que la darrera sessió quedava ajornada fins al divendres 8 de novembre a les vuit del vespre, ja que fins llavors era difícil que l’escriptor que havia de venir, Jordi Carbonell, estigués recuperat d’un problema de salut.

               Ada Castells va ser presentada com una dona de lletres, col·laboradora en diversos mitjans informatius i professora de diverses escoles d’escriptura. Pura sang és la seva quarta novel·la i havia guanyat la darrera edició del Premi Sant Joan de novel·la, un dels més ben dotats econòmicament, entre 54 altres originals, la qual cosa ja és prou important.

               Responent a les primeres preguntes, Castells va explicar que la novel·la tenia dos escenaris, Menorca i l’Eixample barceloní, i que l’illa era un paradigma del paradís, sobretot per algú que provenia d’una gran ciutat com Barcelona. Tanmateix, també és veritat que l’autora té parents a Menorca, concretament a Maó, d’on prové una de les branques familiars i que Son Blanc existeix realment, si bé amb un altre nom, i que és actualment una casa de turisme rural prop de Ferreries.

               Pel que fa a l’etiqueta de novel·la gòtica que alguns havien proposat per a Pura sang, Castells va precisar que sí que ho era prou en els primers compassos de l’obra, amb tots els recursos propis del gènere, però que després es tornava més literària i sobrepassava els límits que la podien encasellar, o almenys aquesta era la intenció de  l’autora. Va aclarir també que, de la malaltia de Fanconi, no en tenia cap referència real pròxima però que sí que existeix i que era només una qüestió tècnica de la trama que li servia per encadenar determinats fets, com ara la transmissió hereditària només a través de la línia masculina de successió. A més, l’existència d’aquesta malaltia a la trama connectava molt bé el títol i la seva relació amb la puresa de sang dels privilegiats aristòcrates de la societat menorquina rural, fins i tot amb els famosos cavalls pura sang de l’illa, herència de la dominació britànica. Encara quant al títol, Ada Castells va explicar que en un principi la novel·la havia d’anomenar-se No s’ha de tenir por de res, agafant la por com un leitmotiv, però que els editors li van fer canviar per evitar confusions amb qualsevol llibre d’autoajuda.

               Un detall no gaire habitual en la literatura catalana és la presència de l’àmbit religiós de la protagonista o el fet d’incloure un psalm com a introducció. Ambdós fets no són estranys si se sap que Ada Castells va estudiar durant dos anys Teologia i que prové, per tradició familiar, de la branca protestant del cristianisme. Una altra referència ben personal és la inclusió d’un poema de Jesús Lizano (  http://www.delversoyloadverso.com/2011/04/el-capitan-de-jesus-lizano.html), un vell poeta anarquista barceloní, que l’autora considera molt apropiat per expressar com les circumstàncies de la vida són les que se’ns emporten per endavant. El poema, en concret, diu: El Capitán / no és el capitán. / El Capitán / es / el Mar.

               La presentadora, com a especialista de la història de l’art, va subratllar la densitat considerable de pintors i el fet que la protagonista sigui així mateix pintora com elements que permetien una determinada mirada sobre el que l’envolta. Castells va afegir que per a la descripció d’atmosferes i determinades imatges era imprescindible el punt de vista pictòric, que les referències a pintors concrets eren més adequades que les paraules, per exemple quan volia expressar un sentiment com el dels personatges d’un quadre de Goya.

               Encara sobre el punt de vista, el fet que la novel·la estigui escrita en segona persona, és a dir, adreçant-se de manera epistolar un cop els fets passats, a un dels personatges, proporciona un grau de calidesa però alhora de distanciament que no és permès en la primera o en la tercera persones. Després de provar-ho, Castells va afirmar que era la perspectiva que li va semblar més adequada per a aquesta narració i amb la que es va sentir més còmoda. Malgrat tot, va explicar que havia patit una crisi de confiança amb el personatge principal, la Sílvia, i que havia deixat reposar la novel·la durant dos anys, per després revisar-la i donar-li un vot de confiança.

               Entre el públic es va opinar que un dels temes importants era la maternitat i l’Ada Castells hi va estar plenament d’acord, ja que la veritat és que volia reivindicar la maternitat com a tema literari que havia estat poc explotat, un tema per al qual les dones escriptores tenen avantatge, a més de la seva relació amb el tema del sentiment maternal de protecció del més feble, que apareix també a la novel·la. Castells va explicar que algunes de les reflexions, vivències i dubtes que apareixen eren pròpiament autobiogràfics, si bé d’altres se’ls havia hagut d’imaginar posant-se en la pell de tenir un fill amb una malaltia tan terrible com la de Fanconi.

                Davant la inversemblança o les situacions anacròniques que algú del públic li va semblar observar a Pura sang, l’autora va manifestar que eren pròpies de la percepció de la realitat que tenia la protagonista: una mirada de ficció com si hagués fet un viatge en el temps, com si es trobés dessituada, patint una particular esquizofrènia de contrast de temps i de mons, passats i actuals, d’altra banda present ja en anteriors novel·les seves. També algú del públic va manifestar que la lectura de Pura sang l’havia fet patir molt, fins al punt de voler abandonar-la, però que la necessitat de veure com acabava l’havia impulsat a seguir llegint. Ada Castells va confessar que a la novel·la hi havia molt de sentiment i que ella mateixa s’emocionava llegint-la. No havia volgut explicar exactament el que feia la protagonista sinó el trasbals interior que li creaven els altres i com tot plegat li provocava una por més fictícia que real.

               Un dels grans encerts en què van coincidir el públic i l’autora és en la potència del final, capaç de justificar fets que no semblen tenir sentit al llarg de la novel·la, i en com és, d’alguna manera, un final sorprenent.

               Quant a la llengua usada, l’autora va voler expressar que hi havia una feina pacient al darrere per adequar-se al registre i que no es notés que havia estat força treballada; així, havia prescindit de fer parlar en dialecte menorquí per no caure en el costumisme. Es va adreçar al públic més jove per preguntar si els havia costat de llegir, a la qual cosa es va respondre que encara no tothom se l’havia llegida i que, a part d’algunes paraules, se seguia prou bé la història.

               Ja finalment, l’Ada Castells va explicar que ara, després de treballar 20 anys al diari Avui, era freelance i que estava amb una nova novel·la, valgui la redundància, de temàtica política i començada abans de l’esclat de la crisi, una novel·la sobre la coherència, amb un canvi de registre important, i que no sap si se n’ha sortit prou bé. Com és costum, en acabar l’acte l’Ada Castells va dedicar i signar la seva obra al públic.