dissabte, 12 d’octubre de 2013

La néta d'Adam, de Patrícia Gabancho


El dijous 10 d’octubre va tenir lloc la segona de les sessions de la Tardor Literària 2013, introduïda per Llorenç Soldevila, al Saló de Pedra i amb una nombrosa assistència de públic. Soldevila va presentar La néta d’Adam com la primera obra de creació estrictament literària de Patrícia Gabancho, que fins ara havia escrit només en un gènere que es podria anomenar assaig compromès (A la intempèrie: una memòria cruel de la transició catalana, El preu de ser catalans...), a més de llibres per encàrrec. Segons Soldevila, es podria dir que la novel·la ha tingut una entrada d’impacte en el món de la literatura ja que ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la en la seva darrera edició i ve a sumar-se a un corrent relativament nou dins de la literatura catalana que és el de dones escriptores d’origen no català i amb geografies literàries diferents (Argentina), com ara Najat El Hachmi (Marroc).
Gabancho va explicar que no li havia costat gens integrar-se quan va venir a Barcelona amb vint-i-dos anys perquè ja s’havia catalanitzat a Buenos Aires, havia après català de manera autodidacta i venia convençuda i amb convicció a sumar-se a la cultura que, segons l’autora, és la més potent de les cultures sense estat que hi ha al món. A més, va arribar en una època, els anys setanta, en què era més fàcil arribar ràpidament als cercles culturals i de poder de la societat catalana.


L’escriptura de La néta d’Adam parteix d’un desencadenant exacte, la mort de la pròpia mare, i pertany a un subgènere literari molt subjectiu que ha conreat recentment, per exemple, Sergi Pàmies al darrer llibre, ple de records i vivències, molt autobiogràfic.  El llibre té un noranta per cent de real i autèntic i ha estat etiquetat per alguns crítics com novel·la de dones, on els homes apareixen de manera subsidiària i apagada, un tipus de novel·les on no hi ha grans fets sinó acumulació de petites anècdotes de la vida més real.
Entre el públic es va manifestar la novetat d’aportar un nou punt de vista al tema indefugible dels desaparecidos de la dictadura, tot i que algú opinava que l’autora havia deixat els lectors amb la mel a la boca. Tant Llorenç Soldevila com Patrícia Gabancho van argumentar que la novel·la evitava tot sentimentalisme fàcil o tot estil pamfletari, malgrat la generació de Gabancho va viure la ferotge dictadura argentina de manera molt polititzada, amb una certa mitificació dels guerrilleros i dels desaparecidos, ara sortosament en procés de revisió quant a la seva interpretació. De tota manera, no es podia parlar de Buenos Aires sense esmentar el conflicte en un moment o altre...
Patrícia Gabancho va explicar que havia escrit la novel·la amb la intenció que fos impressionista en el sentit pictòric, amb escenes diverses, fent ús del flashback, i que resultés un redactat no lineal sinó en forma de puzzle.
Va explicar també que era ben real la inseguretat a Buenos Aires que reflecteix el llibre, on hi ha força delinqüència, amb robatoris amb homicidis que queden impunes, així com la burocratització kafkiana i el militarisme que impregna molt de la vida quotidiana dels argentins: l’anècdota que apareix al llibre sobre l’assegurança de vida o la compra de medicaments en són un reflex. La novel·la, per tant, té una càrrega de realitat que, amb el temps, la convertirà en la crònica imprescindible d’una època. És també la mateixa realitat que va fer que Gabancho escrivís els diàlegs en porteño: era inimaginable que Bela parlés en català.
Quant als temes de La néta d’Adam, Gabancho va aclarir que un dels més importants, per no dir el central, era la decreptiud de la vellesa, com de difícil és morir-se amb dignitat perquè es pateix un procés que pot ser humiliant i dolorós, i per al qual no s’està educat. També és un tema central les relacions entre la mare i la filla, Bela i Angélica, unes relacions personals amb constants equilibris i desequilibris fins al final, una mare convencional davant d’un filla amb poca intel·ligència emocional, molt racional. Davant d’elles, el personatge de Juana, un contrapunt tràgic i realista, simple i autèntic. De fet, Patrícia Gabancho va començar a escriure el llibre com a teràpia de dol provant d’esdevenir més empàtica i emotiva i no tant intel·lectual cap als fets importants de la vida. Malgrat tot, no va voler escriure la novel·la en primera persona perquè volia que fos tot plegat una ficció, no una autobiografia, mantenint una distància encara que Angélica fos clarament un alter ego. El final de la novel·la és, tanmateix, alliberador i esperançador: la vida és cap endavant.
Pel que fa a la repercussió de la novel·la, l’autora va explicar que no hi perspectives de traducció al castellà perquè pugui ser llegida a l’Argentina, tot i que ella manté un bon contacte amb el seu país d’origen i sovint és preguntada per com va el procés sobiranista i independentista de Catalunya.

Ja finalment, Llorenç Soldevila, després de destacar alguns fragments lírics i irònics, va confessar que li havia costat de llegir en un principi però que després l’havia enganxat i la lectura havia anat in crescendo, ben probablement perquè la novel·la no tenia acció en el sentit clàssic, com passa amb la novel·la negra o històrica, però sí molta vida. Per acabar, Patrícia Gabancho va avançar que estava escrivint un llibre d’encàrrec, d’història narrada, sobre els fets de 1714 vistos a través de personatges femenins.

Cap comentari:

Publica un comentari