Endarreriment

Atenció: la quarta i darrera jornada de la Tardor Literària 2013, la presentació del llibre de Jordi Carbonell Quan cremàvem les fàbriques, queda ajornada fins al divendres 8 de novembre a les 8 del vespre al Saló de Pedra.

Ada Castells presenta Pura sang

Maria Josep Castillo va ser l’encarregada de presentar Ada Castells, l’autora de Pura sang, la tercera de les novel·les de la Tardor Literària 2013, el divendres 18 d’octubre al Saló de Pedra. Prèviament es va informar que la darrera sessió quedava ajornada fins al divendres 8 de novembre a les vuit del vespre, ja que fins llavors era difícil que l’escriptor que havia de venir, Jordi Carbonell, estigués recuperat d’un problema de salut.

               Ada Castells va ser presentada com una dona de lletres, col·laboradora en diversos mitjans informatius i professora de diverses escoles d’escriptura. Pura sang és la seva quarta novel·la i havia guanyat la darrera edició del Premi Sant Joan de novel·la, un dels més ben dotats econòmicament, entre 54 altres originals, la qual cosa ja és prou important.

               Responent a les primeres preguntes, Castells va explicar que la novel·la tenia dos escenaris, Menorca i l’Eixample barceloní, i que l’illa era un paradigma del paradís, sobretot per algú que provenia d’una gran ciutat com Barcelona. Tanmateix, també és veritat que l’autora té parents a Menorca, concretament a Maó, d’on prové una de les branques familiars i que Son Blanc existeix realment, si bé amb un altre nom, i que és actualment una casa de turisme rural prop de Ferreries.

               Pel que fa a l’etiqueta de novel·la gòtica que alguns havien proposat per a Pura sang, Castells va precisar que sí que ho era prou en els primers compassos de l’obra, amb tots els recursos propis del gènere, però que després es tornava més literària i sobrepassava els límits que la podien encasellar, o almenys aquesta era la intenció de  l’autora. Va aclarir també que, de la malaltia de Fanconi, no en tenia cap referència real pròxima però que sí que existeix i que era només una qüestió tècnica de la trama que li servia per encadenar determinats fets, com ara la transmissió hereditària només a través de la línia masculina de successió. A més, l’existència d’aquesta malaltia a la trama connectava molt bé el títol i la seva relació amb la puresa de sang dels privilegiats aristòcrates de la societat menorquina rural, fins i tot amb els famosos cavalls pura sang de l’illa, herència de la dominació britànica. Encara quant al títol, Ada Castells va explicar que en un principi la novel·la havia d’anomenar-se No s’ha de tenir por de res, agafant la por com un leitmotiv, però que els editors li van fer canviar per evitar confusions amb qualsevol llibre d’autoajuda.

               Un detall no gaire habitual en la literatura catalana és la presència de l’àmbit religiós de la protagonista o el fet d’incloure un psalm com a introducció. Ambdós fets no són estranys si se sap que Ada Castells va estudiar durant dos anys Teologia i que prové, per tradició familiar, de la branca protestant del cristianisme. Una altra referència ben personal és la inclusió d’un poema de Jesús Lizano (  http://www.delversoyloadverso.com/2011/04/el-capitan-de-jesus-lizano.html), un vell poeta anarquista barceloní, que l’autora considera molt apropiat per expressar com les circumstàncies de la vida són les que se’ns emporten per endavant. El poema, en concret, diu: El Capitán / no és el capitán. / El Capitán / es / el Mar.

               La presentadora, com a especialista de la història de l’art, va subratllar la densitat considerable de pintors i el fet que la protagonista sigui així mateix pintora com elements que permetien una determinada mirada sobre el que l’envolta. Castells va afegir que per a la descripció d’atmosferes i determinades imatges era imprescindible el punt de vista pictòric, que les referències a pintors concrets eren més adequades que les paraules, per exemple quan volia expressar un sentiment com el dels personatges d’un quadre de Goya.

               Encara sobre el punt de vista, el fet que la novel·la estigui escrita en segona persona, és a dir, adreçant-se de manera epistolar un cop els fets passats, a un dels personatges, proporciona un grau de calidesa però alhora de distanciament que no és permès en la primera o en la tercera persones. Després de provar-ho, Castells va afirmar que era la perspectiva que li va semblar més adequada per a aquesta narració i amb la que es va sentir més còmoda. Malgrat tot, va explicar que havia patit una crisi de confiança amb el personatge principal, la Sílvia, i que havia deixat reposar la novel·la durant dos anys, per després revisar-la i donar-li un vot de confiança.

               Entre el públic es va opinar que un dels temes importants era la maternitat i l’Ada Castells hi va estar plenament d’acord, ja que la veritat és que volia reivindicar la maternitat com a tema literari que havia estat poc explotat, un tema per al qual les dones escriptores tenen avantatge, a més de la seva relació amb el tema del sentiment maternal de protecció del més feble, que apareix també a la novel·la. Castells va explicar que algunes de les reflexions, vivències i dubtes que apareixen eren pròpiament autobiogràfics, si bé d’altres se’ls havia hagut d’imaginar posant-se en la pell de tenir un fill amb una malaltia tan terrible com la de Fanconi.

                Davant la inversemblança o les situacions anacròniques que algú del públic li va semblar observar a Pura sang, l’autora va manifestar que eren pròpies de la percepció de la realitat que tenia la protagonista: una mirada de ficció com si hagués fet un viatge en el temps, com si es trobés dessituada, patint una particular esquizofrènia de contrast de temps i de mons, passats i actuals, d’altra banda present ja en anteriors novel·les seves. També algú del públic va manifestar que la lectura de Pura sang l’havia fet patir molt, fins al punt de voler abandonar-la, però que la necessitat de veure com acabava l’havia impulsat a seguir llegint. Ada Castells va confessar que a la novel·la hi havia molt de sentiment i que ella mateixa s’emocionava llegint-la. No havia volgut explicar exactament el que feia la protagonista sinó el trasbals interior que li creaven els altres i com tot plegat li provocava una por més fictícia que real.

               Un dels grans encerts en què van coincidir el públic i l’autora és en la potència del final, capaç de justificar fets que no semblen tenir sentit al llarg de la novel·la, i en com és, d’alguna manera, un final sorprenent.

               Quant a la llengua usada, l’autora va voler expressar que hi havia una feina pacient al darrere per adequar-se al registre i que no es notés que havia estat força treballada; així, havia prescindit de fer parlar en dialecte menorquí per no caure en el costumisme. Es va adreçar al públic més jove per preguntar si els havia costat de llegir, a la qual cosa es va respondre que encara no tothom se l’havia llegida i que, a part d’algunes paraules, se seguia prou bé la història.

               Ja finalment, l’Ada Castells va explicar que ara, després de treballar 20 anys al diari Avui, era freelance i que estava amb una nova novel·la, valgui la redundància, de temàtica política i començada abans de l’esclat de la crisi, una novel·la sobre la coherència, amb un canvi de registre important, i que no sap si se n’ha sortit prou bé. Com és costum, en acabar l’acte l’Ada Castells va dedicar i signar la seva obra al públic.

La néta d'Adam, de Patrícia Gabancho

El dijous 10 d’octubre va tenir lloc la segona de les sessions de la Tardor Literària 2013, introduïda per Llorenç Soldevila, al Saló de Pedra i amb una nombrosa assistència de públic. Soldevila va presentar La néta d’Adam com la primera obra de creació estrictament literària de Patrícia Gabancho, que fins ara havia escrit només en un gènere que es podria anomenar assaig compromès (A la intempèrie: una memòria cruel de la transició catalana, El preu de ser catalans...), a més de llibres per encàrrec. Segons Soldevila, es podria dir que la novel·la ha tingut una entrada d’impacte en el món de la literatura ja que ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la en la seva darrera edició i ve a sumar-se a un corrent relativament nou dins de la literatura catalana que és el de dones escriptores d’origen no català i amb geografies literàries diferents (Argentina), com ara Najat El Hachmi (Marroc).

Gabancho va explicar que no li havia costat gens integrar-se quan va venir a Barcelona amb vint-i-dos anys perquè ja s’havia catalanitzat a Buenos Aires, havia après català de manera autodidacta i venia convençuda i amb convicció a sumar-se a la cultura que, segons l’autora, és la més potent de les cultures sense estat que hi ha al món. A més, va arribar en una època, els anys setanta, en què era més fàcil arribar ràpidament als cercles culturals i de poder de la societat catalana.

L’escriptura de La néta d’Adam parteix d’un desencadenant exacte, la mort de la pròpia mare, i pertany a un subgènere literari molt subjectiu que ha conreat recentment, per exemple, Sergi Pàmies al darrer llibre, ple de records i vivències, molt autobiogràfic.  El llibre té un noranta per cent de real i autèntic i ha estat etiquetat per alguns crítics com novel·la de dones, on els homes apareixen de manera subsidiària i apagada, un tipus de novel·les on no hi ha grans fets sinó acumulació de petites anècdotes de la vida més real.

Entre el públic es va manifestar la novetat d’aportar un nou punt de vista al tema indefugible dels desaparecidos de la dictadura, tot i que algú opinava que l’autora havia deixat els lectors amb la mel a la boca. Tant Llorenç Soldevila com Patrícia Gabancho van argumentar que la novel·la evitava tot sentimentalisme fàcil o tot estil pamfletari, malgrat la generació de Gabancho va viure la ferotge dictadura argentina de manera molt polititzada, amb una certa mitificació dels guerrilleros i dels desaparecidos, ara sortosament en procés de revisió quant a la seva interpretació. De tota manera, no es podia parlar de Buenos Aires sense esmentar el conflicte en un moment o altre...

Patrícia Gabancho va explicar que havia escrit la novel·la amb la intenció que fos impressionista en el sentit pictòric, amb escenes diverses, fent ús del flashback, i que resultés un redactat no lineal sinó en forma de puzzle.

Va explicar també que era ben real la inseguretat a Buenos Aires que reflecteix el llibre, on hi ha força delinqüència, amb robatoris amb homicidis que queden impunes, així com la burocratització kafkiana i el militarisme que impregna molt de la vida quotidiana dels argentins: l’anècdota que apareix al llibre sobre l’assegurança de vida o la compra de medicaments en són un reflex. La novel·la, per tant, té una càrrega de realitat que, amb el temps, la convertirà en la crònica imprescindible d’una època. És també la mateixa realitat que va fer que Gabancho escrivís els diàlegs en porteño: era inimaginable que Bela parlés en català.

Quant als temes de La néta d’Adam, Gabancho va aclarir que un dels més importants, per no dir el central, era la decreptiud de la vellesa, com de difícil és morir-se amb dignitat perquè es pateix un procés que pot ser humiliant i dolorós, i per al qual no s’està educat. També és un tema central les relacions entre la mare i la filla, Bela i Angélica, unes relacions personals amb constants equilibris i desequilibris fins al final, una mare convencional davant d’un filla amb poca intel·ligència emocional, molt racional. Davant d’elles, el personatge de Juana, un contrapunt tràgic i realista, simple i autèntic. De fet, Patrícia Gabancho va començar a escriure el llibre com a teràpia de dol provant d’esdevenir més empàtica i emotiva i no tant intel·lectual cap als fets importants de la vida. Malgrat tot, no va voler escriure la novel·la en primera persona perquè volia que fos tot plegat una ficció, no una autobiografia, mantenint una distància encara que Angélica fos clarament un alter ego. El final de la novel·la és, tanmateix, alliberador i esperançador: la vida és cap endavant.

Pel que fa a la repercussió de la novel·la, l’autora va explicar que no hi perspectives de traducció al castellà perquè pugui ser llegida a l’Argentina, tot i que ella manté un bon contacte amb el seu país d’origen i sovint és preguntada per com va el procés sobiranista i independentista de Catalunya.

Ja finalment, Llorenç Soldevila, després de destacar alguns fragments lírics i irònics, va confessar que li havia costat de llegir en un principi però que després l’havia enganxat i la lectura havia anat in crescendo, ben probablement perquè la novel·la no tenia acció en el sentit clàssic, com passa amb la novel·la negra o històrica, però sí molta vida. Per acabar, Patrícia Gabancho va avançar que estava escrivint un llibre d’encàrrec, d’història narrada, sobre els fets de 1714 vistos a través de personatges femenins.

L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez, inaugura la Tardor Literària 2013

El dijous 3 d’octubre va tenir lloc la primera de les sessions de la Tardor Literària d’Argentona 2013, una iniciativa cultural que arriba ja a la tretzena edició i per on han passat més de cinquanta escriptors actuals. La presentació de l’acte va anar a càrrec del president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, i entre el públic assistent hi havia una quinzena d’alumnes de l’Institut, professors i, fins i tot, exprofessors.

               L’Araceli Ferrer, exprofessora del nostre Institut, va fer una breu presentació de l’autor, l’Eduard Márquez, i va començar amb una petita broma que els lectors de la novel·la van reconèixer immediatament: ¡Queda inaugurado este pantano! Márquez és un autor que va començar amb la poesia, que ha escrit narrativa infantil i juvenil i que ha guanyat diversos premis. Ha estat finalista del premi Creixells el 2012, a només dos vots de l’obra guanyadora, Jo confesso, de Jaume Cabré, és professor de la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i participa regularment en un programa de ràdio els diumenges al matí.

               Quant a la novel·la L’últim dia abans de demà, l’Araceli la va presentar com una obra diferent dins de la trajectòria literària de ficció de Márquez. És una obra que té molt de biogràfic i on s’intueix que l’autor tenia ganes de fer un retrat generacional concret a partir d’un fet desencadenant: la trobada amb un antic amic.

               Márquez va explicar que, efectivament, la novel·la partia d’aquesta anècdota personal però també d’un article de Javier Marías, Los antiguos amigos (El País, 5-XI-2006), una reflexió sobre els amics que han anat desapareixent de les nostres vides amb el pas del temps, i, encara, partia d’un llibre de James Salter i la citació inicial que apareix a L’últim dia abans de demà.

L’autor va trigar cinc anys i mig per escriure l’obra, tot i les només 150 pàgines que té, i, a continuació, va fer una relació del procés de producció de la novel·la, tot començant amb una pregunta inicial i vàlida per a qualsevol text literari: de què es vol parlar? Va recordar l’angoixa que li provocava l’obligació d’escriure en la seva etapa escolar: redaccions de tema obligat o de tema lliure, i de com ell ara escrivia el que li donava la gana, literalment, i els lectors li entenien el que volien. Més en concret quant a la novel·la, Márquez volia parlar de dos grans temes a L’últim dia abans de demà. En primer lloc, la vulnerabilitat, entenent que tothom és molt més fràgil del que es pot pensar; i en segon lloc, la precarietat del que fem per protegir-nos. També hi són dos temes més: la memòria, i les absències, i la pèrdua de la innocència.

Una vegada delimitat el tema, l’autor va desgranar diverses decisions tècniques. Per començar, l’espai: en aquest cas, Barcelona i el Port de la Selva (per ell, autèntic paradís perdut). El temps era obvi: partint de 1968 fins al present. Quant als personatges, tots són reals, de debò, si bé alguns d’ells són en realitat un barreja de persones. La història només es podia explicar des de dintre, és a dir, en primera persona, i amb un temps intern que havia de ser el present, fent de manera que el lector fos sempre ben a prop, justa al davant, ben enganxat al que anava passant.

Pel que fa al desenvolupament de la història, la novel·la té dos plans bàsics: el real, que és l’abans de la trobada amb l’amic, tot ell cert i autobiogràfic; i el fictici, tot el que passa a partir del retrobament, especulant literàriament amb què passaria si. Màrquez, per fer encara més autèntic el pla real, va mostrar al públic diversos elements que apareixen al llibre: la capsa de Nivea amb figuretes fetes amb escuradents i cigrons, una baralla de cartes amb noies lleugeres de roba, el llibre de poesia de Gil de Biedma, la revista universitària amb un dibuix de Tàpies a la portada, el butlletí escolar de La Salle...

També va mostrar els esborranys de la novel·la i com havia combinat les sis grans trames que la componen. Va comparar la trama principal (la nit que el protagonista espera la seva exdona al Port de la Selva per l’endemà llançar les cendres de la seva filla al mar) amb un fil d’estendre roba d’on pengen, en ordre, endreçades, la resta de trames com escenes o flaixos de memòria. Va explicar que la distribució de les escenes havia estat molt premeditada i que responia a una doble finalitat: mantenir la tensió narrativa (anticipar i amagar informació al lector per mantenir-lo enganxat) i establir un diàleg d’escenes, una alternança de trames amb idea de complementarietat, de donar respirs al lector, etc.

El procés d’escriptura, de tota manera, comporta un procés recurrent de reescriptura, de correcció, de poliment, fins assolir aquell equilibri entre fons i forma que dóna qualitat al text literari. Quant a la correcció, Márquez va explicar que, per ell, incloïa quatre nivells: lingüístic (sense errors ortogràfics, sintàctics...), eufònic (ha de sonar bé, s’ha de poder llegir en veu alta...), lèxic (ric i sense repeticions que no tinguin una finalitat estilística) i coral (fer llegir l’obra a mitja dotzena de persones amb sensibilitats diferents perquè n’opinin).

               Ja al torn obert d’intervencions, el públic es va interessar per l’ús del paràgraf-frase i com l’estil era un dels encerts del llibre. Márquez va respondre que evidentment estava molt relacionat amb la poesia, que ja des dels set o vuit anys volia ser escriptor, que primer havia estat més poeta i que al llibre havia treballat amb molta depuració, essencialitzant la narració perquè la prosa tingués el màxim de transparència i res no hi fos sobrer. A la pregunta de si tenien un valor simbòlic els fragments literals del documental sobre Terranova que apareixen intermitentment, l’autor va manifestar que havia estat casual, però cert, i que en un principi el títol provisional del llibre havia estat justament Terranova i que va trigar força a trobar el títol final, més per les pressions dels seus editors que per convicció personal.

               Márquez va reflexionar també sobre què dóna ofici per escriure: llegir molt, fer de corrector i d’escriptor d’encàrrec, fer classes... i com tot aquest bagatge permet agafar una història i donar-li la volta. Segons Márquez, el gran repte d’una història és trobar com explicar-la, sempre documentada a fons i sent sincer amb el lector. Quant a la dificultat inicial que algú manifestava que havia tingut en començar la novel·la per la tècnica a base de flaixos, l’autor va argumentar que és a l’inici de la novel·la que se situen les regles del joc per part de l’escriptor i que, passades unes pàgines, tothom entenia l’estructura de l’artefacte literari. L’últim dia abans de demà és, en paraules de l’autor, un llibre molt difícil de construir, un llibre dur però esperançat, tal i com queda reflectit a la darrera frase i en el propi títol. En definitiva, un bon llibre per començar les jornades de la Tardor Literària d’aquest any.