dilluns, 9 d’octubre de 2017

El secret del meu turbant, de Nadia Ghulam, primera de les lectures de la Tardor Literària de 2017



El dijous 5 d’octubre es va celebrar a la Biblioteca d’Argentona la primera de les trobades amb els escriptors i escriptores dels llibres de la Tardor Literària. L’acte, presentat pel president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, va comptar amb una nombrosa assistència, entre ells força alumnes de l’Institut i alguns professors.

Primer de tot, l’Enric va explicar com el cicle de trobades de la Tardor Literària de 2017 no s’havia suspès i continuava amb allò previst malgrat la manca de suport econòmic d’algunes institucions, com ara la Institució de les Lletres Catalanes, a causa de la intervenció dels comptes per part del govern espanyol a algunes entitats.
La presentació va començar explicant que el llibre és una crònica de la vida de la Nadia entre els vuit i els vint-i-un anys en un país, Afganistan, en guerra permanent, i com de resultes de la bomba que va esclatar damunt casa seva porta ja divuit operacions i encara no ha acabat. La Nadia, però, no només ha narrat aquest llibre, també un llibre de contes, Contes que em van curar (històries tradicionals primerament explicades per la seva mare), i La primera estrella del vespre, sobre les dones de l’Afganistan. Ambdós llibres es posaven a la venda al final de l’acte amb fins solidaris.

 La Nadia va relatar que quan va arribar a Catalunya, acollida per una família de Badalona, venia molt deprimida i amb poques ganes de viure, però que quan li van preguntar què voldria fer quan sortís de l’hospital ella va dir que volia estudiar un Grau Superior d’Informàtica, i així ho va fer, malgrat les dificultats inicials amb la llengua però amb molta determinació i disposada a tot. És més, ha seguit estudiant i ara mateix té dos Graus, una carrera d’Educació Social i està fent un màster de Desenvolupament Internacional. Val la pena destacar que l’explicació del periple vital de la Nadia anava amanida d’un humor simpàtic que va fer riure en força ocasions el públic assistent.

Ja establerta, però, la Nadia va decidir fer un llibre sobre la seva vida davant el cúmul de tòpics que molta gent amb qui es troba tenen sobre el seu país. Un llibre que no fos un recull interessat i tendenciós com el que alguns periodistes estrangers havien fet a l’Afganistan, on sortia només com a víctima. Gràcies a l’Agnès Rotger, periodista i escriptora, filla d’un amic del pare català, la Nadia va poder llegir sobre paper el que narrava. La Nadia va aclarir que ella no era escriptora, era narradora, com ho era la seva mare, i que a través de les converses amb l’Agnès havia pogut fer El secret del meu turbant primer, Contes que em van curar, amb Joan Soler i Amigó, després, i, recentment, La primera estrella del vespre amb Javier Diéguez, el testimoni novel·lat del sofriment i l'esperança de les dones de la família afganesa de l'autora.
A la pregunta de com vivia la seva religiositat aquí, la Nadia va explicar que era profundament musulmana i que potser ara ho era més gràcies als seus pares catalans no creients, però que li havien ensenyat uns valors universals de solidaritat i ajuda que lligaven amb els seus principis. També va descobrir que la seva mare encara s’adreçava a ella amb el nom de Zelmai, el personatge masculí que havia estat ella a l’Afganistan durant onze anys, de resultes d’haver practicat tant l’autoconvenciment per no descobrir la suplantació. Fins i tot ara, quan va a l’Afganistan i en determinats àmbits familiars i socials, li tenen tant de respecte com si encara fos un home. De fet, va haver de fer d’home de la casa, amb tot el que això significa allà, i encara segueix sent qui sustenta la família afganesa: fins a sis persones depenen de les aportacions que ella els envia des d’aquí, a més de pagar els estudis a la seva germana.


El públic es va interessar sobre si la seva història i el llibre són coneguts a l’Afganistan i la Nadia va respondre que no havia volgut que es publiqués una traducció al seu país entenet que hi té família i que poden córrer certs riscos: quan ella va als seu país, hi va ben tapada i quasi d’incògnit. Quant a la colla d’amics homes que tenia abans de marxar, si bé alguns havien havien sortit del país, encara la tractaven gairebé com si fos un noi, no s’ho acabaven de creure, tot i que ho acceptaven.
També la Nadia va confessar que li havia estat molt difícil i dur no poder expressar el que sentia quan era adolescent, especialment quan durant una etapa anava a l’escola al matí sent una noia i es transformava treballant com un noi per mantenir la família a la tarda. De tota manera, per ella aprendre havia estat i seguia sent tan important que valia la pena el sacrifici.

A la pregunta de si una vida tan sorprenent com la seva no havia interessat algú per portar-la al cinema, l’autora va descobrir que sí però que ho havia rebutjat perquè l’enfocament que es volia fer era des del punt de vista de víctima i se sentia manipulada com s’hi havia sentit per algunes ONGs. La Nadia sempre ha tingut molt clar que ha viscut amb una gran dignitat i no vol alimentar la morbositat, el complaure’s en coses nocives. Ella no és antiONGs, precisament estudia el màster per millorar-ne la intervenció i fins i tot presideix la ONG Ponts per la Pau (http://www.pontsperlapau.com/).

Quant a si el paper de la dona el 2017 ha millorat respecte del que tenia quan ella era a l’Afganistan, creu que hi ha hagut millores i “pitjores”, que hi ha força dones valentes i que s’estan fent passos endavant però que la violència fa retrocedir molt ràpidament ben aviat el que s’havia anat guanyant. Tanmateix, hi ha esperança.

Les darreres qüestions del públic afectaven la sorpresa que per a un lector europeu podia tenir la ignorància en temes d’afectivitat i sexualitat de la societat tradicional afganesa, víctima d’uns tabús molt arrelats. També se li va preguntar sobre l’experiència teatral al TNC, on va dur als escenaris Nadia, un documental escènic interpretat per ella mateixa amb fragments del llibre i al qual han donat una forma poètica i alhora rigorosa Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer. Ella va manifestar que s’ho havia passat molt bé i que tot ajudava per donar a conèixer la veritat, que l’obra estava encara en cartera i que properament seria representada a Olot. També en aquest sentit que tot ajuda, la Nadia porta un blog de cuina afganesa (https://saborsafganesos.wordpress.com/) i s’ofereix per cuinar a casa per a un mínim de deu persones, a més d’oferir càterings i xerrades gastronòmiques.

Per finalitzar i després d’uns càlids i sincers aplaudiments, la Nadia va conversar i signar diversos exemplars dels seus llibres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada