País íntim, de Maria Barbal, a la Tardor Literària

País íntim, de Maria Barbal a la Tardor Literària.
Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar dijous 27 d’octubre de 2001 al Saló de Pedra el llibre de Maria Barbal, País íntim, premi Prudenci Bertrana de 2005. La biografia de l’autora nascuda a Tremp és plena de premis: Joaquim Ruyra 1984, Joan Crexells 1985, Crítica Serra d’Or, Nacional de Literatura, etc. De tots els llibres que ha escrit, segurament el més conegut és Pedra de tartera, un clàssic ja de la literatura catalana i llegit àmpliament, per exemple al nostre Institut, per part dels alumnes de 4t d’ESO.
Precisament un dels aspectes que va destacar Rosa Vila és com vint anys després de Pedra de tartera l’autora recuperava els personatges i els feia progressar en el temps, amb un estil contemplatiu, molt d’observar, i amb un llenguatge pulcre, riquíssim, tendre i líric, fins i tot en els moments més tràgics. País íntim està escrita des d’un punt de vista particular: la veu narrativa en primera persona, la filla, va adreçada a una segona persona, la mare omnipresent fins i tot en els silencis. Un mare protagonista amb un trauma del qual no s’ha recuperat, fet que la fa ser mater dolorosa dins d’una obra en què l’amor que sent per la seva filla es demostra a la contra per tal de protegir-la i que el món no li faci mal.
Maria Barbal va destacar que quan va escriure Pedra de tartera en realitat volia escriure País íntim i que la clau del llibre és el conflicte que representa per a la filla la incapacitat de fer feliç la mare tot i que ho intenta, un conflicte que li provoca un complex de responsabilitat, no ben bé de culpabilitat. L’esforç per estimar i comprendre la mare no és assolit fins a la maduresa, als quaranta anys, quan l’amor que hi ha hagut fins llavors no ha estat dolç i no ha servit a la filla per créixer. És al final de la novel•la quan es produeix el retrobament després del llarg desencontre. L’explicació de la causa del conflicte només és possible si es té en compte que Pedra de tartera és el rerefons de País íntim.
A respostes del públic, Maria Barbal va confirmar que un altre tema també present al llibre és el de les migracions, que parlar del Pallars és parlar de la migració de la muntanya cap a la plana, amb tot el que implica: canvi de feina, de paisatge, de cultura, de llenguatge... Justament per versemblança més que no pas per intenció de recuperació filològica és perquè l’autora fa que els seus personatges usin les paraules pròpies del Pallars en una obra que algú del públic va qualificar de monument a la parla del Pallars. Una parla, tanmateix, que actualment s’està perdent per mort dels parlants i per migració.
També va aclarir que és veritat que l’obra conté elements autobiogràfics si bé és molt probable que s’equivoqui qui pensi en determinats elements, quan la veritat és que hi ha molta ficció i molta documentació prèvia. Situar una part de la trama a Mataró (Can Maitanquis, cinema Serra...), per exemple, li va exigir una documentació intensa.
Maria Barbal va explicar com li havia costat escriure usant la tècnica de la segona persona i que l’origen de la novel•la es trobava més en els personatges que anava modelant de mica en mica, a mesura que escrivia, que no pas en el tema. I com en el fons País íntim tenia una tesi antibèl•lica, ja que el que demostrava la novel•la és que la guerra crea uns éssers que mai més no tornen a ser del tot humans, que els pares i els fills no són com cal, que els estralls de la guerra i les rancúnies s’arrosseguen durant generacions i que potser aquest fet és més intens en pobles petits i en famílies de vencedors i vençuts.
Finalment, després d’agrair la comparació amb Mercè Rodoreda i explicar algunes anècdotes de les presentacions a Alemanya dels seus llibres (lectures d’uns vint, vint-i-cinc minuts a càrrec d’actors professionals, amb entrada pagant), Maria Barbal va signar i dedicar alguns dels seus llibres al públic present.