Jordi Puntí, amb les seves Maletes perdudes clou la Tardor Literària

Jordi Puntí va cloure les sessions de la Tardor Literària al Saló de Pedra amb la seva novel•la Maletes perdudes el dijous 3 de novembre. La presentació va anar a càrrec de Llorenç Soldevila, que va destacar com ara s’està vivint una època d’or de la literatura catalana, amb materials depurats, amb maduresa i estil, i que una bona mostra d’aquest fet és la quantitat d’obres traduïdes a altres llengües. Entre el públic és de justícia destacar la presència de nombrosos estudiants de batxillerat del nostre Institut, a més de professors.
L’autor va agrair en un primer moment que se li possibilités el contacte amb els lectors, ja que després de 7 anys de redaccció de la novel•la, en realitat aquesta existia quan algú la llegia. Va explicar que hi havia punts de partida diversos com a origen de l’obra: el que s’ha viscut, el que s’ha llegit i el que s’ha pensat. En el cas de Maletes perdudes, una anècdota personal: una mudança des d’Alemanya i la coneixença dels transportistes internacionals que la van dur a terme, uns personatges fins a cert punt extravagants, curiosos i amb històries per explicar. D’altra banda, la necessitat que sentia de fer un text més llarg que un conte, que és el que havia fet sempre, tot comparant una novel•la a una marató i un conte a un cursa de 100m. I també la intenció d’escriure una novel•la de viatges, gènere poc conreat en l’actualitat, fent una transposició del que havia estat la novel•la cavalleresca al món dels camioners.
A preguntes del públic i del presentador, Jordi Puntí va aclarir que el títol tenia alguna cosa de metafòric, les maletes perdudes podien ser identificables als personatges perduts, uns personatges afectats per la solitud i l’absència. Va remarcar que quasi tots eren fills únics i que aquest fet feia que tinguessin una remarcable vida interior, en part com ell mateix fins al punt de manifestar que era escriptor perquè era fill únic.
També va respondre que la novel•la era premeditada a partir de l’estructura, de la trama general, sempre pensant en el lector, acompanyant-lo, dosificant la informació i creant enigmes als finals dels capítols per mantenir l’atenció i l’interès. A més, amb tocs d’humor, aclucades d’ulls, bastant en la línia de Pere Calders, un humor més aviat sorneguer i irònic. En aquest sentit, per a Jordi Puntí l’humor són unes ulleres per veure el món; si no tens sentit de l’humor no tens sentit del ridícul.
A la pregunta d’una alumna de l’Institut sobre la portada, va explicar com la primera que havia presentat el dissenyador de l’editorial (un camió Pegaso) no li va agradar gens i que ell mateix en va proposar una altra: fotos successives de fotomaton d’un personatge anònim que primerament riu, després es posa seriós i, al final, desapareix. De fet, quan li van demanar que definís la seva novel•la en una frase, va escriure que era la història d’un home que es passa mitja vida movent-se i un dia es queda quiet.
Com a altres respostes al públic va explicar el perquè de posar-hi tantes referències als Beatles, com és que es diuen de la mateixa manera els germans, i l’herència que té de contista, en el sentit que la novel•la és un contenidor de contes però amb una veu narrativa que li dóna unitat. També va desvetllar que en inici havia pensat posar-hi dos finals però que es va decidir per un d’únic en forma aproximada de sainet, el darrer capítol i el que més li va costar d’escriure.
Jordi Puntí va puntualitzar com la seva feina habitual d’articulista és ben sovint un banc de proves per a la seva carrera literària i va informar que la productora cinematogràfica de Pa negre havia comprat els drets per fer-ne una pel•lícula i que potser es veuria al cinema.
Per acabar i com és habitual, l’autor va signar i dedicar uns quants exemplars al públic assistent.