Ens visitarà Teresa Baró

Properament, ens visitarà la Teresa Baró per fer una xerrada als alumnes de 2n de Batxillerat.
Aquests alumnes han de fer l'exposició oral del treball de recerca el 16 de desembre (divendres).
Per tal de millorar les habilitats en la comunicació oral i expressió, aprofitarem la seva experiència i consells.

Però, qui és la Teresa Baró?



Teresa Baró és especialista en comunicació personal en l’àmbit professional.
Llicenciada en Filologia Catalana, Tècnic Superior en Publicitat i Màster en Protocol, Ceremonial i RR.PP.

Després d’una llarga trajectòria en la docència, funda Icompani (2001), consultoria de comunicació especialitzada en el desenvolupament d’habilitats personals de professionals, directius i polítics. En febrer de 2010 funda Politikom, consultoria de comunicació política amb la politòloga Verònica Fumanal.

Des d’abril de 2011 inicia una etapa en solitari i es converteix en professional independent.

En l’actualitat segueix la tasca docent en el sector públic i privat, acadèmic i empresarial. A més, col·labora en mitjans de comunicació (Para todos la 2), fa xerrades i conferències sobre temes relacionats amb la seva especialitat. Ha iniciat projectes de col·laboració amb escoles amb l’objectiu de proporcionar eines de comunicació als docents per millorar els seus resultats.

Ha impulsat iniciatives com el Club d’Oradors i un programa de formació en oratòria per als joves.

En setembre de 2011 ha publicat Parlar i convèncer, un manual de tècniques per parlar en públic, adreçat a estudiants de secundària, batxillerat i universitat.

És autora del llibre Tens un e-mail, guia imprescindible per redactar correus electrònics eficaços (Ed. Columna)

És professora especialista en els següents temes:

• Habilitats de comunicació en públic


• Tècniques de persuasió i seducció


• Entrenament de portaveus


• Habilitats directives


• Comunicació interpersonal


• Redacció de discursos


• Escriptura empresarial


• Protocol empresarial

Podeu veure la seva col·laboració en el programa "Para todos La 2", del dia 24 d'octubre de 2011.

La seva aportació al programa està a partir del punt 1:19 (1 hora 19 minuts), cap al final del programa. Encara que si teniu temps, us el recomano sencer.

Aquí teniu el link:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-24-10-11/1231694/

Creacions literàries dels alumnes

Un sac à dos perdu

Normalement, les gens pensent que je suis très responsable, mais en réalité je suis assez étourdie, trop parfois!

À l’école je perds tout! Un cahier, un livre de maths, mon blouson préféré… Enfin, tout ce que nous pouvons imaginer. Mais une journée d’hiver j’ai oublié mon sac à dos dans la rue, quand je suis montée à la voiture. J’étais très petite, peut-être j’avais six ans. Mon sac à dos était très beau, à fleurs, je crois. Il était rectangulaire, mais un peu ovale. Il était rose pâle, si je ne me souviens pas mal. Il pesait à peu près deux kilos, mais qu’est-ce qu’il peut y avoir dans un sac d’une petite fille ? Peut-être une poupée, ou une sorte de bijou en plastique, ou un pull en laine bleu clair uni ou une bande-dessinée de Tintin… Aussi, il était plutôt petit, on dirait qu’il mesurait trente centimètres.

Mais j’étais vraiment triste! On l’a cherché par tout! Finalement, on l’a retrouvé là-bas, au même endroit où je l’avais oublié. J’étais tellement contente! Ma poupée était là, avec sa petite robe en soie à carreaux verts émeraude et blancs cassé, dans mon beau sac à dos à fleurs d’un rose pâle très, très coquet.     

Mireia

Jordi Puntí, amb les seves Maletes perdudes clou la Tardor Literària

Jordi Puntí va cloure les sessions de la Tardor Literària al Saló de Pedra amb la seva novel•la Maletes perdudes el dijous 3 de novembre. La presentació va anar a càrrec de Llorenç Soldevila, que va destacar com ara s’està vivint una època d’or de la literatura catalana, amb materials depurats, amb maduresa i estil, i que una bona mostra d’aquest fet és la quantitat d’obres traduïdes a altres llengües. Entre el públic és de justícia destacar la presència de nombrosos estudiants de batxillerat del nostre Institut, a més de professors.
L’autor va agrair en un primer moment que se li possibilités el contacte amb els lectors, ja que després de 7 anys de redaccció de la novel•la, en realitat aquesta existia quan algú la llegia. Va explicar que hi havia punts de partida diversos com a origen de l’obra: el que s’ha viscut, el que s’ha llegit i el que s’ha pensat. En el cas de Maletes perdudes, una anècdota personal: una mudança des d’Alemanya i la coneixença dels transportistes internacionals que la van dur a terme, uns personatges fins a cert punt extravagants, curiosos i amb històries per explicar. D’altra banda, la necessitat que sentia de fer un text més llarg que un conte, que és el que havia fet sempre, tot comparant una novel•la a una marató i un conte a un cursa de 100m. I també la intenció d’escriure una novel•la de viatges, gènere poc conreat en l’actualitat, fent una transposició del que havia estat la novel•la cavalleresca al món dels camioners.
A preguntes del públic i del presentador, Jordi Puntí va aclarir que el títol tenia alguna cosa de metafòric, les maletes perdudes podien ser identificables als personatges perduts, uns personatges afectats per la solitud i l’absència. Va remarcar que quasi tots eren fills únics i que aquest fet feia que tinguessin una remarcable vida interior, en part com ell mateix fins al punt de manifestar que era escriptor perquè era fill únic.
També va respondre que la novel•la era premeditada a partir de l’estructura, de la trama general, sempre pensant en el lector, acompanyant-lo, dosificant la informació i creant enigmes als finals dels capítols per mantenir l’atenció i l’interès. A més, amb tocs d’humor, aclucades d’ulls, bastant en la línia de Pere Calders, un humor més aviat sorneguer i irònic. En aquest sentit, per a Jordi Puntí l’humor són unes ulleres per veure el món; si no tens sentit de l’humor no tens sentit del ridícul.
A la pregunta d’una alumna de l’Institut sobre la portada, va explicar com la primera que havia presentat el dissenyador de l’editorial (un camió Pegaso) no li va agradar gens i que ell mateix en va proposar una altra: fotos successives de fotomaton d’un personatge anònim que primerament riu, després es posa seriós i, al final, desapareix. De fet, quan li van demanar que definís la seva novel•la en una frase, va escriure que era la història d’un home que es passa mitja vida movent-se i un dia es queda quiet.
Com a altres respostes al públic va explicar el perquè de posar-hi tantes referències als Beatles, com és que es diuen de la mateixa manera els germans, i l’herència que té de contista, en el sentit que la novel•la és un contenidor de contes però amb una veu narrativa que li dóna unitat. També va desvetllar que en inici havia pensat posar-hi dos finals però que es va decidir per un d’únic en forma aproximada de sainet, el darrer capítol i el que més li va costar d’escriure.
Jordi Puntí va puntualitzar com la seva feina habitual d’articulista és ben sovint un banc de proves per a la seva carrera literària i va informar que la productora cinematogràfica de Pa negre havia comprat els drets per fer-ne una pel•lícula i que potser es veuria al cinema.
Per acabar i com és habitual, l’autor va signar i dedicar uns quants exemplars al públic assistent.

País íntim, de Maria Barbal, a la Tardor Literària

País íntim, de Maria Barbal a la Tardor Literària.
Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar dijous 27 d’octubre de 2001 al Saló de Pedra el llibre de Maria Barbal, País íntim, premi Prudenci Bertrana de 2005. La biografia de l’autora nascuda a Tremp és plena de premis: Joaquim Ruyra 1984, Joan Crexells 1985, Crítica Serra d’Or, Nacional de Literatura, etc. De tots els llibres que ha escrit, segurament el més conegut és Pedra de tartera, un clàssic ja de la literatura catalana i llegit àmpliament, per exemple al nostre Institut, per part dels alumnes de 4t d’ESO.
Precisament un dels aspectes que va destacar Rosa Vila és com vint anys després de Pedra de tartera l’autora recuperava els personatges i els feia progressar en el temps, amb un estil contemplatiu, molt d’observar, i amb un llenguatge pulcre, riquíssim, tendre i líric, fins i tot en els moments més tràgics. País íntim està escrita des d’un punt de vista particular: la veu narrativa en primera persona, la filla, va adreçada a una segona persona, la mare omnipresent fins i tot en els silencis. Un mare protagonista amb un trauma del qual no s’ha recuperat, fet que la fa ser mater dolorosa dins d’una obra en què l’amor que sent per la seva filla es demostra a la contra per tal de protegir-la i que el món no li faci mal.
Maria Barbal va destacar que quan va escriure Pedra de tartera en realitat volia escriure País íntim i que la clau del llibre és el conflicte que representa per a la filla la incapacitat de fer feliç la mare tot i que ho intenta, un conflicte que li provoca un complex de responsabilitat, no ben bé de culpabilitat. L’esforç per estimar i comprendre la mare no és assolit fins a la maduresa, als quaranta anys, quan l’amor que hi ha hagut fins llavors no ha estat dolç i no ha servit a la filla per créixer. És al final de la novel•la quan es produeix el retrobament després del llarg desencontre. L’explicació de la causa del conflicte només és possible si es té en compte que Pedra de tartera és el rerefons de País íntim.
A respostes del públic, Maria Barbal va confirmar que un altre tema també present al llibre és el de les migracions, que parlar del Pallars és parlar de la migració de la muntanya cap a la plana, amb tot el que implica: canvi de feina, de paisatge, de cultura, de llenguatge... Justament per versemblança més que no pas per intenció de recuperació filològica és perquè l’autora fa que els seus personatges usin les paraules pròpies del Pallars en una obra que algú del públic va qualificar de monument a la parla del Pallars. Una parla, tanmateix, que actualment s’està perdent per mort dels parlants i per migració.
També va aclarir que és veritat que l’obra conté elements autobiogràfics si bé és molt probable que s’equivoqui qui pensi en determinats elements, quan la veritat és que hi ha molta ficció i molta documentació prèvia. Situar una part de la trama a Mataró (Can Maitanquis, cinema Serra...), per exemple, li va exigir una documentació intensa.
Maria Barbal va explicar com li havia costat escriure usant la tècnica de la segona persona i que l’origen de la novel•la es trobava més en els personatges que anava modelant de mica en mica, a mesura que escrivia, que no pas en el tema. I com en el fons País íntim tenia una tesi antibèl•lica, ja que el que demostrava la novel•la és que la guerra crea uns éssers que mai més no tornen a ser del tot humans, que els pares i els fills no són com cal, que els estralls de la guerra i les rancúnies s’arrosseguen durant generacions i que potser aquest fet és més intens en pobles petits i en famílies de vencedors i vençuts.
Finalment, després d’agrair la comparació amb Mercè Rodoreda i explicar algunes anècdotes de les presentacions a Alemanya dels seus llibres (lectures d’uns vint, vint-i-cinc minuts a càrrec d’actors professionals, amb entrada pagant), Maria Barbal va signar i dedicar alguns dels seus llibres al públic present.