Tardor Literària a Argentona 2011: empremtes vitals

TARDOR LITERÀRIA A

ARGENTONA

Empremtes vitals

La Tardor Literària d’Argentona, organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins té com a gran atractiu que els lectors poden contrastar l’opinió que li ha merescut cada llibre amb el mateix autor. Les sessions tenen lloc els dijous d’octubre, a les 8 del vespre, al Saló de Pedra i són presentades per un membre del Centre d’Estudis Argentonins; l’entrada és lliure. Els alumnes de 1r de batxillerat tenen com a lectura obligatòria del primer trimestre a la matèria de Llengua catalana i literatura una de les lectures a escollir. El calendari de sessions, a hores d’ara, encara no està fixat, però sí els llibres:

Maletes perdudes, de Jordi Puntí (Editorial Empúries). Què hi cap en una maleta? A vegades, una vida sencera. En
Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare: la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d’aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí. Escrita amb l’estil net i ric que ja coneixem de les narracions d’Animals tristos, la primera novel·la de Jordi Puntí és divertida, optimista, àgil i plena d’aventures que atrapen el lector des de la primera pàgina.

Habitacions tancades, de Care Santos (Editorial Planeta).
L’argument es basa en la vida de Violeta Lax, i en el moment que comença una investigació sobre el passat del seu avi i la seva família, descobreix coses fosques que posen en dubte la figura del seu avantpassat i tot el que fins aleshores havia pensat d’ell. Habitacions tancades fa un repàs pels moments històrics destacats del segle XX i es mou entre l’actualitat i la II República, la Setmana Tràgica, el cop d’estat de Primo de Rivera o la Guerra Civil… Els patriarques Maria del Roser Golorons, hereva d’una rica família tèxtil de Mataró (Barcelona), i el seu marit, Rodolfo Lax, un empresari visionari, urbanista i milionari gràcies al pla Cerdà, inicien aquest relat, en el qual es narren les misèries i intrigues de tres generacions de la burgesia catalana. Els Lax viuen en un palauet del Passeig de Gràcia, amb totes les comoditats i gran quantitat de personal de servei. Des del seu palauet modernista, els Lax assistiran al canvi de segle i seran testimonis de la profunda transformació de la ciutat, els seus habitants i els seus costums. Habitacions tancades compta amb una vuitentena de personatges imaginaris i de reals com Francesc Macià, Antonio Maura, el rei Alfons XIII, Ramon Bassegoda, arquitecte i conservador d’Antoni Gaudí, o Eusebi Güell, mecenes de Gaudí. Tots ells formen part de la societat barcelonina de l’època que Care Santos ha volgut recrear.

Quiet, de Màrius Serra (Editorial Empúries). Es tracta d'un relat molt especial en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, àlies Llullu, que té una encefalopatia greu que els metges no saben tractar.
El nen passa la major part del dia quiet. Serra ha intentat "defugir qualsevol impostura, tant per la banda dramàtica com de la banda d'un país multicolor, perquè no és així" , com ell mateix explica. Amb aquest llibre, l'escriptor fa servir el text de manera terapèutica. "Relatar, per mi, ha estat la millor manera d'entendre i de relacionar-me amb el meu fill". "He provat de reflectir la naturalitat amb què ho vivim". Fa vint anys que escriu, però aquest llibre li cremava a les mans perquè tot i la seva experiència no sabia com fer-ho. Al llibre es reprodueix una il·lusió òptica que els pares d'en Lluís van acabar repartint com una nadala: passant les pàgines es pot veure el petit movent-se i corrent, un dels desitjos de Màrius Serra. "Ja sé què vull: vull veure el meu fill córrer, no caminar, que no caminarà mai, no. Córrer." Al llibre, l'escriptor explica què significa tenir un fill amb unes "necessitats una mica peculiars" i que obliga "els seus pares a estar pendents de la seva fragilitat".

País íntim, de Maria Barbal (Editorial Columna). La narradora s’endinsa en primera persona al «país íntim» de la seva mare i intenta esbrinar per què la mare és sempre tan tossuda i severa amb ella i no sap ser tendra ni propera, per què es incapaç d’obrir el cor a la seva filla.
La Rita, que és com es diu la filla, té una cinquantena d’anys i al llarg de la novel·la repassa la seva pròpia vida i, per tant, també les diferents etapes de la relació entre ella i la mare. Tot just al final aconsegueix adonar-se que la suposada fredor i les pors obsessives de la mare formen part d’una tristesa inconsolable: la tristesa per la pèrdua del pare, és a dir, per la mort de l’avi de la Rita, a qui els feixistes es van endur poc abans que acabés la Guerra Civil i que no va tornar mai més. La novel·la País íntim és, en certa manera, la continuació de Pedra de tartera, publicada vint anys abans, el 1985. Sembla com si aquest nou relat fos escrit des del punt de vista de la néta de la Conxa, la protagonista de la primera novel·la. Amb això l’autora aconsegueix mostrar que la trama de la Guerra Civil es transfereix intacta d’una generació a una altra. Els qui van morir en el conflicte —que ja descansen sota terra— necessiten també una tomba simbòlica, perquè els vius, finalment, se’n puguin acomiadar. País íntim no es limita, però, tan sols a aquest posicionament polític i ètic, sinó que el teixit de la novel·la és molt més complex. El llibre és la crònica dels darrers cinquanta anys de la història catalana i espanyola, i també una novel·la de formació amb matisos psicològics; un inventari social i, al mateix temps, una novel·la sobre la família, minuciosament construïda; la descripció d’un ambient social i el drama psicològic d’un desarrelament. Totes aquestes lectures entreteixeixen a País íntim els elements particulars i exemplars, i la visió individual deixa entreveure les lleis universals.

Per a més informació: