Care Santos presenta Habitacions tancades a la segona sessió de la Tardor Literària.
Care Santos va protagonitzar la segona de les trobades amb els escriptors que participen amb els seus llibres a la Tardor Literària d’Argentona. En aquest cas, el llibre era Habitacions tancades i l’acte va tenir lloc al Saló de Pedra a les 8 del vespre del dijous 20 d’octubre de 2011. Entre el públic que hi va assistir s’hi comptava una desena d’alumnes de primer de Batxillerat del nostre Institut a més d’alguns professors i professores.
L’acte va ser presentat per la Maria Josep Castillo, que va explicar en un primer moment el secret del nom de l’autora: Care ve de Macarena, si bé en realitat el seu verdader nom és María de la Esperanza Macarena. Després de fer un repàs de l’obra i destacar-ne expressament una altra, La mort de Venus, va argumentar que Habitacions tancades no era ben bé una novel•la històrica ni de lladres i serenos (tot i que hi ha una mort i un misteri...) ni una saga familiar ni una novel•la de costums però que era tot això alhora i molt més: una novel•la amb força protagonistes i on tenen un paper molt rellevant les dones, des del matriarcat original, passant per les criades fins a la protagonista de l’actualitat, Violeta Lax. Una obra amb un leitmotiv molt present en el món de la pintura noucentista (Modest Urgell i Ramon Casas, per exemple, com a pintors inspiradors). També va destacar la semblança entre l’obra i una sèrie de televisió, Arriba y abajo (Upstairs & Downstairs, BBC), quant al retrat social de la nissaga familiar de senyors i criats.
La gènesi de l’obra es troba expressament a la dedicatòria (Per als fills, néts i besnéts dels meus fills, que no sabran qui vaig ser) i en la voluntat de reconstruir un passat familiar, com a ella li havia passat amb el seu propi, ja que els novel•listes, va aclarir, treballen sempre amb un matèria primera que no és més que la seva memòria i les seves vivències.
Care Santos va explicar que molts dels personatges que apareixen a l’obra són ficticis i versemblants, juntament amb d’altres d’històrics i ben documentats, i que expressament va incloure’n els detalls a l’apartat Dramatis personae perquè no hi hagués dubtes que el que havia fet era una novel•la. Pel que fa a la documentació, va recomanar de visitar l’interior de la casa del Passeig de Gràcia que ara actualment és la Galeria Vinçon, al costat de la Pedrera, on va viure Ramon Casas, i va destacar que la feina prèvia havia consistit a consultar les hemeroteques i fer memòria dels llibres llegits, a més de la fascinació que sempre ha tingut pel segle XIX; a tall de broma, va declarar que li hauria agradat haver nascut el 1870 i no el 1970. De tota manera, va apuntar que la documentació no hauria de fer nosa a la novel•la, no hauria de ser una demostració pedant de tot el que havia après l’escriptor quan es preparava per escriure.
A preguntes del públic, l’autora va revelar que va començar a escriure a l’edat de vuit anys, exactament un diari íntim iniciat el 22 d’octubre de 1978, i que a partir d’aquí mai no ha deixat de fer-ho; per ella, escriure és una manera d’estar al món. A les seves obres, inevitablement i de forma natural, sempre hi ha un toc maresmenc a l’escenari: hi apareix Mataró, Argentona i altres pobles i ciutats sempre viscuts. Care Santos també va detallar els contactes que havia mantingut amb un dels descendents dels Magatzems El Siglo, un marquès il•lustrat que està escrivint la història de la família i del negoci que es va cremar el Nadal de 1932.
L’última de les curiositats de la novel•la que l’autora va voler descriure és el personatge del Santet del Poblenou, Francesc Canals, mort amb vint-i-dos anys el 1899, espiritista capaç d’endevinar la data de la mort de les persones, treballador a El Siglo, i des de llavors subjecte d’una devoció popular més propera a la santeria que no a l’església. La inclusió d’aquest particular jove prové de l’afany que té la Care, com altres escriptors, per visitar cementiris i extreure’n noms per als seus personatges.
Per acabar, Care Santos va signar i dedicar amablement algunes de les seves obres a unes quantes persones del públic, entre elles força estudiants.
