Montse Rodon va ser
l’encarregada de presentar l’autora de la darrera de les obres de la Tardor
Literària 2019, El camí dels esbarzers, Alba Dalmau. L’Alba és una
joveníssima escriptora llicenciada en Comunicació audiovisual i màster de
Creació literària, professora de Laboratori de Lletres, una escola d’escriptura
de Barcelona, que fins ara ha publicat diverses ficcions, totes elles
premiades.
Els tres anys que es va
passar a Nova York i va viatjar pels Estats Units es troben en l’origen de El
camí dels esbarzers, un conjunt de 25 relats curts ambientats a Sandville
(USA), amb personatges que es troben i es retroben. Dalmau va comparar el
llibre amb una capsa de bombons on n’hi ha alguns que són dolços i d’altres que
estan enverinats.
La presentadora va voler
destacar especialment l’escriptura precisa i elegant de l’obra, amb molta
descripció i no gaires enllaços entre els diversos fets, amb el·lipsis narratives
de diversa durada. L’autora va explicar que potser tot això tenia a veure amb
el fet que ella provenia de la comunicació audiovisual més que dels estudis
literaris. El fet de no poder controlar amb total llibertat els diferents
interventors d’una pel·lícula, per exemple les limitacions imposades per un
productor, l’apropiació dels personatges per part dels actors i les actrius, la
van portar a traslladar les imatges que tenia al cap a l’escriptura i no a la
pantalla.
De fet, la gènesi de El
camí dels esbarzers es troba en el projecte d’un fotògraf, Israel Ariñó, i
la seva sèrie de quinze fotografies anomenades Terra incognita (https://vimeo.com/92459091). Veient-ne les imatges, Dalmau es va
proposar el repte d’escriure un conte per a cada fotografia i en va projectar
algunes per al públic assistent. En aquest sentit també, es va destacar la gran
importància que té el sentit de la vista en les narracions: hi apareixen
fotògrafs, personatges cecs, punts de vista diversos, etc., entenent els ulls
com si fos una càmera en moltes ocasions.
Quant al punt de vista, es
va destacar que només dos dels relats eren en primera persona i la resta amb
narrador omniscient. Dalmau va aclarir que el seu projecte inicial es va
transformar per esdevenir una novel·la amb contes relligats a posteriori,
mirant d’encaixar tots els detalls i personatges i ampliant les unitats
narratives fins a vint-i-cinc. Dalmau va explicar també que expressament
deixava alguns dels contes amb un final semiobert perquè el lector se sentís
intel·ligent i els acabés al seu gust.
Preguntada sobre les
influències literàries, l’autora va confessar que venien sobretot de la
narrativa americana del segle vint, J.D. Salinger, William Faulkner i Raymond
Carver, especialment, adscrits a dues tendències estilístiques: el gòtic sureny
per a les atmosferes i el realisme brut per als personatges.
Sobre el títol, Dalmau va
explicar que li agradava la sonoritat de la paraula esbarzers, que tenia
un sentit metafòric, una planta que fa un fruit dolç però que et pot punxar si
en busques el fruit, i que el camí era el que lligava totes les històries i era
un equivalent a la vida, tot ambientat en un ambient rural de l’Amèrica
profunda. Els títols dels contes, a més, sempre eren una frase que apareixia al
conte, exercint allò que l’autora va denominar canibalisme literari. Per a
ella, era important que hi hagués poques referències temporals amb la finalitat
que pogués ser llegit per tothom sobre un poble universal però amb caràcter.
Només apareixen algunes dades que ens situen en moments concrets: les músiques,
els vestits, un programa de televisió, esments a la guerra de Corea, per
exemple.
El públic va manifestar la
sensació de nul·la esperança que transmetien els contes: no hi ha il·lusió, els
personatges són endogàmics, estan aturats, cap se’n surt, es mouen en un
ambient de decadència que feia recordar els relats de Miguel Delibes descrivint
els pobles castellans pobres de la postguerra espanyola. En resposta a aquesta
apreciació, Dalmau va voler distingir el jo literari i el jo real considerant
que ella es creia súperpositiva i optimista però que en fer literatura optava
per crear situacions dramàtiques i personatges difícils ja que, al lector, li
agrada més llegir sobre fets i persones més miserables que no ell mateix,
sovint, però, amb un punt positiu al rerefons.
Encara sobre els
personatges, l’autora creia que els personatges havien de ser creïbles ja que
un personatge que sempre és bo o sempre és dolent no és real. Fins i tot
personatges a priori dolents, com ara el Humbert Humbert de Lolita,
escrita per Vladimir Nabokov, un personatge pedòfil, té aspectes positius que
fan que el puguis odiar i estimar alhora.
Finalment i pensant en el
futur literari, Alba Dalmau va revelar que el seu nou projecte és una novel·la
que tindrà moltes influències de l’òpera i de l’art contemporani i que serà
molt diferent a El camí dels esbarzers, i que ella realment s’ho passava
molt bé escrivint i reescrivint, traslladant les imatges a paraules, tot i que
posar-s’hi era el que més li costava.
