Biblioteca Institut d'Argentona

Quan cremàvem les fàbriques, darrera sessió de la Tardor Literària de 2013

La darrera de les sessions de la Tardor Literària de 2013, endarrerida un parell de setmanes, es va dedicar a la novel·la històrica Quan cremàvem les fàbriques, de l’autor mataroní Jordi Carbonell. L’acte va tenir lloc al Saló de Pedra del Capítol d’Argentona a les vuit del vespre, com és habitual, i va comptar amb una nombrosa assistència de públic, entre ells alguns professors i alumnes del nostre Institut.

La presentació de l’acte va anar a càrrec de Rosa Vila, autora també d’ascendència mataronina, i qui va fer memòria de la coneixença i amistat amb l’autor ja des d’èpoques anteriors, com ara la del setmanari El Maresme (anys 70 i 80 del passat segle).

Rosa Vila va començar fent referència a l’anterior novel·la de Jordi Carbonell, El temporal de les faves (2011), i com li havia semblat que, en comparació, la primera tenia un to narratiu més marcat que no pas Quan cremàvem les fàbriques, ja que aquesta li semblava un collage d’anècdotes i d’història unit per un personatge que narrava en primera persona. Davant el dubte de la presentadora de si la novel·la era de veritat un novel·la històrica, Carbonell es va mostrar segur: sí que ho era, és a dir, una manera de plasmar el concepte que tenia l’autor de què va ser la revolució industrial a Mataró a través d’un protagonista i un trama. Vila va destacar també que algunes de les anècdotes i personatges donaven per més i que podien ser ampliats, com ara el cas de Pepeta Moreu, personatge amb una biografia riquíssima de fets sorprenents per l’època.

Carbonell va manifestar que havia volgut fugir de la monografia històrica sí bé havia escrit la novel·la ambientada amb pinzellades històriques per subratllar la importància de Mataró com a nucli de la revolució industrial, fet que va fer que esdevingués la segona ciutat de Catalunya gràcies a les bones comunicacions, sobretot el ferrocarril acabat d’inaugurar (1848), i la proximitat amb la capital.

A la pregunta de si el protagonista, Llibert Sala, estava basat en un personatge real, Carbonell va precisar que era més aviat una barreja de personatges que probablement van existir en el seu temps. Va destacar que l’elecció de la feina del protagonista, així com ho havia estat a l’anterior novel·la, era del tot premeditada per donar cabuda a la trama narrativa.

L’autor es va estendre a explicar les diferents branques dels moviments socials propers al socialisme utòpic del segle XIX: els icarians, cabetians i cooperativistes per una banda, i els naturistes, higienistes, etc. per una altra, a vegades coincidents en les persones i els personatges. També va voler explicar el detall de la portada, dissenyada per l’editorial, que captava perfectament dos del motius de la novel·la: la revolució industrial i la platja del Morrell. Quant a la revolució industrial, a la part superior es pot apreciar un famós gravat de l’època sobre l’incendi de la fàbrica Bonaplata (1835). A la part inferior l’esbós a l’oli de Jordi Arenas Parella jove a la platja del Morrell (1950), ni fet expressament per a l’ocasió.

Quant al títol, Rosa Vila va observar que no deixava lloc a la intriga perquè allò anunciat passava poc després de començar a llegir, d’igual manera que al primer llibre, i que el fet era una de les conseqüències de la sobreproducció que creava la revolució industrial, ben explicada al capítols Can Massot i Les selfactines.

Després de manifestar que el capítol dedicat al senyor Horaci Vidal li havia semblat autèntica poesia, una persona del públic es va interessar per la realitat del personatge. Carbonell va respondre que no era històric però sí real i que havia tingut dues fonts d’inspiració per crear-lo. D’una banda, estava inspirat en un veí de la plaça Gran de Mataró, barber d’ofici però també poeta i lliurepensador, a més d’espiritista, esperantista, etc. que escrivia una poesia setmanal al Diari de Mataró i que era conegut pel sobrenom de París Perfums, potser en record dels seus viatges (en realitat el nom verdader era Marc Vidal i Bru). Aquesta persona representava per a Carbonell tot el contrari que li ensenyaven els Hermanos, l’escola religiosa on anava a classe. D’una altra banda, l’anècdota de menjar alls crus triturats provenia d’haver-ho vist fer a un parella de nòrdics que es va trobar en un accidentat viatge a Grècia.

Una altra pregunta va fer referència a la maçoneria, o francmaçoneria, que apareix en les figures dels ocupants de la berlina que lliuren a en Llibert una carta de recomanació d’estil clarament maçònic. La maçoneria, com a organització secreta, o discreta, havia d’aparèixer d’alguna manera o altra en el marc de la novel·la, ni que fos com a manipuladora del protagonista. De fet, Carbonell va aclarir que ja sortia una referència maçònica quan el senyor Mas diu a en Llibert, després d’explicar-li les característiques de diversos caràcters tipogrà

fics, que “és cadascú qui ha d’anar polint la pròpia pedra” (a la carta, el mateix Mas certifica que en Llibert “malgrat no haver-se decidit a polir la pedra bruta i a cercar la Llum de la Veritat en els nostres tallers, sempre ha demostrat tenir un elevat respecte pels principis de la Igualtat, la Solidaritat, la Tolerància, la Llibertat i l’Amor Fratern”). Per cert, que també la presència de les explicacions sobre els caràcters tipogràfics en els primers capítols no era gratuïta ja que justament servien de base per al detall que desencadenaria el final de la novel·la, la impressió secreta de L’Indicateur Anarchiste.

Ja per acabar i contestant una pregunta, Jordi Carbonell es va confessar un apassionat de l’època concreta del segle XIX i va reiterar l’oferta que d’alguns dels personatges i de les anècdotes que hi havia al llibre se’n podria fer més d’una novel·la. Tanmateix, ara no estava escrivint res, per exemple, del segle XX, ja que una novel·la històrica, com és la seva especialitat, amb personatges els descendents dels quals es podrien sentir molestos o compromesos, no entrava en els seus plans.