dimarts, 17 de gener de 2012

CHARLES DICKENS. SEGON CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT

2012 és l’any Dickens. El dia 7 de febrer farà dos-cents anys del naixement de l’autor britànic. Algú s’anima a llegir algun llibre seu?


Charles Dickens va néixer a Portsmouth (Anglaterra) el 7 de febrer de 1812, falten pocs dies perquè sigui la data exacta del segon centenari del seu naixement. Doncs bé, us volem fer una proposta concreta, què us sembla si ens llegim un llibre de Dickens i el dia 7 de febrer posem la ressenya al blog de la biblioteca?
En definitiva, tan sols es tractaria que ens suméssim a la
gran quantitat d’actes que, per tot el món, s’estan preparant.




Es pot trobar molta informació entorn a Charles Dickens i més aquest any (segon centenari del seu naixement). Clicant a sobre de la foto podeu veure la biografia i alguns fragments i textos de les seves obres.




També podeu trobar frases d'en Charles Dickens en el portal Proverbia.net, el qual us recomanem no només per les frases
d'aquest escriptor sinó de molts altres, filòsofs, científics, historiadors, polítics... que també estàn agrupades per temes i un cercador de frases.


Podeu anar a aquest portal clicant a sobre del logo:




La millor manera d'acostar-se a l'obra d'un autor és llegint la seva producció en la seva llengua original. L'obra d'en Dickens és prou extensa però uns quants fragments o poemes ens poden servir com una benvinguda literària.



De la seva biografia se sap que va haver d'abandonar els estudis per uns deutes del seu pare, que després els va poder reprendre. També que a més d'escriure, va treballar en una fàbrica de tints, va fer tasques periodístiques, reporter en el Parlament i de la seva agitada vida amorosa.

Un petit resum de la seva vida el podeu trobar en aquest vídeo:



Cal recordar que molts personatges il·lustres d'Anglaterra estan enterrats en l'abadia de Westminster. Aquest és el cas d'en Charles Dickens. A més, a Londres té un museu (que com d'altres, cal visitar). Per accedir virtualment, podeu anar des del següent logo:



I per acabar, el mateix dia del bicentenari del seu naixement (el 7 de febrer de 2012), el programa de La 2 que s'emet cada tarda a les 15:38 li va dedicar un monogràfic que si no el vau veure en el seu moment, el podeu veure ara clicant a sobre la imatge del programa.

Volem aprofitar aquestes línies per recomanar aquest programa amb el qual es pot gaudir aprenent.



3 comentaris:

  1. Hola!!!

    Us sumeu a la iniciativa que estem preparant un grup de blogs en català? :-))

    Ho podeu veure Aquí :-))

    Vàrem demanar a l'organització Dickens 2012 que ens posessin al seu calendari i ho van fer!! Aquí :-)

    ResponElimina
  2. Aquest article de Jordi Llovet, aparegut a Quadern Catalunya de El País, està molt bé:

    Dickens i la literatura catalana
    JORDI LLOVET 02/02/2012
    La germanofília de Catalunya —que s'enceta arran de la Guerra de Successió—, molt evident al tombant del segle XIX al XX a tota la generació modernista, i que continua, en part, a la noucentista, permet de resseguir l'empremta de la literatura alemanya a la literatura catalana. Joan Maragall va ser un bon lector de Johan Wolfgang Goethe i Friedrich Nietzsche, i aquesta atenció a les lletres germàniques encara es troba a la segona meitat del segle XX en figures com Carles Riba —el més germanitzat dels nostres escriptors; bon lector de la poesia i la prosa de Friedrich Hölderlin, que traduí— o Joan Vinyoli —per al qual l'obra de Rainer Maria Rilke sempre va ser lectura de capçalera.
    Igualment, la proximitat geogràfica i lingüística amb França va fer que molts escriptors del país en manllevessin alguna cosa: Jacint Verdaguer degué conèixer l'obra de Victor Hugo, i sembla clar que Narcís Oller va pouar força cosa de la doctrina estètica del naturalisme —de Émile Zola, en especial— i que Francis Jammes, Albert Samain o Jean Moréas van tenir alguna cosa a veure amb la gènesi de la poesia de Josep Carner —i d'altres noucentistes—, el qual, més endavant, també per raons de maridatge, va llegir i apreciar Paul Valéry (com Riba) i Stéphane Mallarmé.
    Per contra, pel que fa a la literatura anglesa en general, i a Charles Dickens en particular, és impossible seguir el fil de cap influència notable en les lletres catalanes, llevat de molts casos dels últims 30 o 40 anys, en què les influències són directes i notables però remeten a escriptors contemporanis, no a la tradició de la novel•la anglesa. Si el país hagués tingut una literatura com cal als segles XVIII i XIX —i si haguéssim sigut súbdits de Viena, i no de Madrid—, no hi ha dubte que els escriptors catalans s'haurien fixat, ja llavors, en Daniel Defoe, Henry Fielding, Laurence Sterne, Dickens, Jane Austen o les germanes Brontë. Però tots aquests escriptors van ser uns complets desconeguts a les nostres terres —també a les castellanes— durant aquells dos segles.
    Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari —encara que les versions no fossin del tot fidels— Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare —superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard—, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.
    Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals —exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües— sobre la base del "català que es parla" [...]

    Continuació:

    http://www.elpais.com/articulo/paginas/Dickens/i/literatura/catalana/elpepisupbqc/20120202elpbqcpag_14/Tes

    ResponElimina
  3. La honradez de Dickens
    Fernando Savater 13 FEB 2012

    ¡Por cuántas cosas merece ser celebrado Charles Dickens en el bicentenario de su nacimiento! Su obra enorme y vigorosa ridiculiza gloriosamente la manía de jerarquizar la cultura “seria” por encima de la “popular” o “comercial”. Nadie fue más devoradoramente popular que él y nadie influyó tanto en lo más respetable de la literatura anglosajona posterior: después de Shakespeare, solo él. En sus novelas el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. Fue un moralista, pero no en el sentido francés del término, que se refiere más bien a una forma de cinismo cultivado y desmitificador. Aún más insólito: su moralismo literario logró efectivamente moralizar aspectos de la sociedad en que vivió, llena de rutinas despiadadas como las ejecuciones capitales ante el público, la cárcel por deudas…Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió, por mucho que los burlones antes y ahora se encojan escépticamente de hombros ante su populismo sentimental.
    Sin embargo, las glosas laudatorias que hoy se le dedican olvidan o menosprecian aquel de sus combates éticos más actual: su lucha contra la piratería que conculca los derechos de autor. Las circunstancias de entonces eran diferentes, pero en lo esencial sigue pudiendo servirnos de inspiración. Recodemos el asunto. A mediados del siglo XIX, en el apogeo de su éxito, Dickens viajó por primera vez a los Estados Unidos, dónde se le esperaba con entusiasmo. En la primera gran república democrática le consideraban adalid del progreso y la igualdad contra los privilegios aristocráticos de la vieja monarquía inglesa, corrupta y clasista. Pero Dickens era honrado y por tanto enseguida decepcionó: en lugar de centrar sus conferencias en la corrupción de los aristócratas en Inglaterra las dedicó a hablar de la corrupción de los demócratas en Estados Unidos. El blanco de sus críticas fueron las leyes sobre el copyright que permitían en América piratear (la expresión es suya) las obras de autores ingleses.
    Como evidentemente él era con mucho el mayor damnificado, de inmediato le llovieron las críticas por "interesado" y "avaricioso". No se arredró. Deploró clamorosamente que en la tierra de la libertad no la hubiera en absoluto para hablar de un tema controvertido, sobre el que callaban sus colegas y amigos yanquis como Washington Irving o Prescott. Le hervía la sangre (también son palabras suyas) al comprobar el silencio o la animadversión que despertaba entre los asistentes a los banquetes que le tributaban en cuanto mencionaba el tema de esa flagrante injusticia. ¿Le tachaban de interesado? Pues a mucha honra. Los predicadores del desinterés son a menudo subvencionados o ricos por su casa. Pero Dickens había conocido la miseria en su infancia y su adolescencia: no defendía a los pobres porque despreciase la abundancia sino porque estaba familiarizado con la humillación de la pobreza. Frente al falso idealismo de los aprovechados defendía el sano materialismo de los trabajadores. Y no se avergonzaba de hablar de dinero. Como señala con simpatía Chesterton en su excelente retrato del escritor (Charles Dickens, Pre-Textos): “Reclamaba su dinero en un tono valeroso y vibrante, como un hombre que reclama su honor”.
    Así se enfrentó a la opinión pública, que no siempre tiene razón pero cuenta con la ventaja de la mayoría. Y es que los creadores de cultura siempre son minoría frente a los que la consumen y disfrutan, sea en aquel siglo o en el nuestro. Hagan la prueba hoy: condenen la corrupción de los políticos o de los banqueros y la masa asentirá satisfecha; condenen la corrupción de los internautas sin escrúpulos y se ganarán un abucheo. Pero arriesgarse a caer antipático es lo que distingue al que habla de moral del mero apóstol de la moralina. También por esta muestra de impávida decencia debemos hoy celebrar a Dickens.

    ResponElimina