dissabte, 27 d’octubre de 2018

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, al darrer acte de la Tardor Literària 2018



La darrera obra de la Tardor Literària va ser L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i va tenir lloc el dijous 25 d’octubre. La presentació va anar a càrrec d’Emília Illamola, que va començar l’acte, com és habitual, fent una petita biografia de l’autor. Baixaulí va néixer a Sueca (la Ribera Baixa, País Valencià) i és escriptor i pintor, llicenciat en Belles Arts. Ha publicat diverses obres però la que més ha estat premiada és justament L’home manuscrit: Premi Mallorca (2006), de la Crítica (2006), Qwerty (2008), Salambó (2008), etc. Es tracta, per tant, d’un llibre de llarg recorregut que, al cap de més de 10 anys, encara es conserva a les llibreries i entre el públic, i fins i tot se’n fan edicions de butxaca.
La presentadora de l’acte va confessar que li va costar entrar en la lectura de l’obra però que ho va anar superant adonant-se que n’havia de fer una lectura lenta, tot reflexionant mentre es va llegint. A la pregunta sobre d’on havia sortit la idea original, Baixauli va explicar que tot li venia d’una imatge que se li repetia obsessivament: una casa antiga als afores de la ciutat, una casa abandonada i en ruïnes, però amb les parets plenes de textos. Per cert que la casa, Villa Carmen, encara existeix, ara reformada. I tant com la imatge, els interrogants: qui i per què. Qui havia escrit tot allò a la paret i per què ho havia fet. La impressió que li va quedar és que algú volia fer balanç, volia fer net, i d’aquí la gènesi del llibre.
En efecte, el llibre ens parla d’un personatge que vol fer net, algú fracassat que ha triat sempre el camí equivocat i que ara, confrontant-se a si mateix, decideix reescriure la seva vida per tenir un alter ego que li reinventi el passat adoptant decisions correctes i, fins i tot, li decideixi un futur imaginat.
Formalment, el llibre conté algunes referències que poden haver passat desaparcebudes, com ara, les de la Bíblia (per exemple, orígens, com el Gènesi) i barreja distintes veus narratives i estils per arribar a una obra que es podria definir com d’acció mental interior, ja que tot passa al cap del personatge. Per a Baixauli, allò que es pensa, que es somia, també és realitat.
Així com també és realitat en forma d’homenatge l’Escriptor que surt a les primeres pàgines. Es tracta de Josep Palàcios, un escriptor ocult, com Salinger, que no fa cap concessió a la galeria, que no concedeix entrevistes ni té vida social literària. Abans d’editar l’obra, Baixauli va demanar a Palàcios l’opinió sobre el fragment que podia interpretar-se com una al·lusió personal. Palàcios li va contestar que no hi tragués ni una coma...
Quant a la llengua, l’autor va declarar-se clarament fabrià i amb no gaire color local, excepte alguns valencianismes inevitables (formes verbals i lèxic), tot i no haver mai rebut classes de llengua catalana i ser autodidacte a base de moltes lectures, sobretot traduccions. Tornant al tema de la fantasia i del realisme, Baixauli va afirmar que tot era realisme pur, ja siguin les imatges inquietants (fotografies fetes per ell mateix), els llocs i fets descrits (Mèxic, per exemple, i altres ciutats) i la barreja de moltes parts, ja que així és la vida, complexa per definició, com complexa ha de ser l’estructura del que havia escrit. Tanmateix, la complexitat estructural no ha de deixar que la lectura no sigui plaent i això s’aconsegueix a base de reescriure molt i fer-ne versions fins assolir l’objectiu, segons l’autor.
Així com de la primera part Baixauli tenia un esquema i un camí dissenyat, la resta del llibre només existia en forma d’imatges i va seguir a cegues en l’escriptura. El resultat va ser una obra complexa, no comercial, però de la qual s’han fet, paradoxalment, vuit edicions i ha guanyat nombrosos premis. L’explicació creu que passa perquè va ser escrita en completa llibertat, sense pressions d’editors, sent honest amb què volia explicar i com. I el resultat personal, un canvi en la seva vida: va deixar de ser un pintor que escrivia a ser un escriptor que pintava.
Anant més al fons del llibre, Baixauli va afirmar que el tema era l’oblit i la memòria, així com la passió per deixar una empremta en el món, fent una mirada al passat que planteja una incertesa. Com diu un dels personatges: imaginar o recordar, heus ací el dilema.
Pel que fa al final, a Illamola li va semblar positiu i esperançat, tot i ser obert i molt interpretable. De fet, el mateix llibre ho diu en boca del personatge: m’agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l’autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats’). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal·laços; n’hi ha d’excel·lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria.
Sobre el títol, Baixauli va explicar que el primer que tenia era Etcètera, després No, i que finalment va quedar amb L’home manuscrit, títol que l’editor va considerar més convenient i que, de fet, diu molt més del llibre. Ja per acabar, l’autor va anunciar que té una novel·la acabada, que espera al calaix, i que era un goig que una obra de fa més de 12 anys encara estigui viva. Després d’unes paraules de cloenda de la Tardor Literària a càrrec d’Enric Subinyà, Baixauli va signar diversos exemplars del seu llibre a alguns lectors.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Stefan Zweig i El món d’ahir, tercera de les jornades de la Tardor Literària


Dijous 18 d’octubre va ser el torn d’Stefan Zweig, el gran autor austríac, a la Tardor Literària. L’acte va ser presentat per Llorenç Soldevila, que va destacar el fet inèdit que per primera vegada es parlava en el marc de la Tardor d’un autor foraster i mort. El motiu d’aquesta excepció era retre homenatge a la figura de Joan Fontcoberta (Argentona 1938-Barcelona 2018), el catedràtic de Traducció de la UAB, un dels traductors més importants de l’alemany al català (Mann, Kafka, Engels, Heine, Hoffman, Zweig...), traspassat el febrer d’enguany.

A manca de l’autor, l’acte va anar a càrrec de David Fontanals, de la Universitat de Barcelona, que actualment està acabant la seva tesi doctoral sobre Zweig i El món d’ahir. El seu discurs, acompanyat de projecció d’imatges al·lusives, reflectia algunes de les tesis del seu estudi i portava per títol Lectures de El món d’ahir, d’Stefan Zweig (1881-1942): utopia i empatia a la fi del món?  
Per a Fontanals, l’homenatge era pertinent i s’ajustava al fet que Zweig hagués exercit també de traductor en els seus inicis així com també que gràcies a Fontcoberta es té la sort de comptar amb tota l’obra de Zweig ja traduïda al català, en bona part també gràcies al feina editorial de Jaume Vallcorba, d’Edicions Crema.
Quant a Zweig, Fontanals va repassar breument la seva biografia: era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d'Ida (Brettauer) Zweig, filla d'una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa de l'època. La solvència econòmica de la seva família li va permetre de conrear la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d'Alemanya en la Gran Guerra (1914-1918). Després del període més fecund quant a literatura i davant l’auge del nazisme a Alemanya, es va exiliar primer al Regne Unit i després al Brasil. A la ciutat de Petròpolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d'Europa i la seva cultura. La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944 i es considerada un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

Reprenent la connexió entre Fontanals i Zweig, la traducció era considerada per l’austríac com un mitjà imprescindible per entendre la llengua pròpia i per fer-se un estil personal. Les seves obres, en conseqüència, tenen una qualitat particular que les fa de bon traduir a diverses llengües, afirmació de Fontanals, que les ha llegides en francès, anglès i, naturalment, en alemany.
La figura de Zweig i algunes de les seves frases, idees i sentències més conegudes han aparegut i continuen apareixent en boca de polítics i als mitjans quan es parla d´Europa i l’europeisme. La tasca de Zweig com a mediador entre cultures defensant una unitat supranacional espiritual europea abans de la segona Guerra Mundial és present cada dos per tres. Fontanals va voler destacar un dels seus lemes més europeista: admireu-vos els uns als altres.
Per contra, Zweig ha rebut crítiques severes per la seva posició apoliticista des del seu elitisme aristocràtic, sovint amb certa dosi d’ingenuïtat. Així, Hanna Arendt, jueva i filòsofa alemanya, va ser la més crítica amb la postura indefinida i no declaradament combativa de Zweig contra el nazisme i la inexistència de compromís amb la causa jueva. Algunes de les actuacions de l’escriptor austríac semblen incomprensibles, com ara la seva col·laboració amb Strauss, president aleshores de la Reichsmusikkammer, nomenat per Joseph Goebbels, el ministre de la Informació popular i Propaganda del Tercer Reich d'Adolf Hitler. No és estrany, doncs, que Zweig sigui un autor peculiar difícil d’encasellar i d'etiquetar, ni de dretes ni d’esquerres, conservador però molt amant de la llibertat, etc.
Anomenar Memòries (d’un europeu) El món d’ahir és, fins a cert punt, inexacte quant a la idea que es té d’unes memòries vinculades a un personatge: poc sabem a través del text de la vida personal i privada de l’escriptor, si no és que ha estat una vida excepcional com si hagués viscut més d’una vida; per a Zweig i segons ell, tres. És més una mirada al passat des del present de l’exili, una mirada fins a cert punt nostàlgica a la recerca d’una millora.


En aquest darrer sentit, la tesi de Fontanals és que és possible llegir l’obra de Zweig com a una utopia, no entesa en el sentit habitual, sinó en la recerca d’un refugi en el passat, d’una arcàdia, d’una època d’or que se situaria a la Viena de fi de segle tan ben descrita al primer capítol, quan era la capital indiscutible de la cultura europea, juntament amb París. I entenent aquesta utopia com una alternativa futura, com una interpel·lació als lectors des del seu darrer exili de Brasil, país que considerava una terra promesa impossible a Europa el 1941. En aquest sentit, va escriure aquell any el llibre Brasil: una terra del futur, un any abans de suïcidar-se.
Ja per acabar, segons Fontanals, valdria la pena fer una darrera lectura de les paraules inicials i finals del discurs moral i ètic, no polític, modest en si, que s’entreveu a El món d’ahir:
Mai no m’ha atribuït tanta importància que m’hagi sentit temptat a contar a d’altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació -esdeveniments, catàstrofes i proves-, abans que trobés prou coratge per començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. (...)
El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit; potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Al mateix riu d’Heràclit, segona de les lectures de la Tardor Literària de 2018


Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar Pep Coll, l’autor de Al mateix riu que Heràclit, el dijous 4 d’octubre a la Biblioteca Municipal d’Argentona. L’autor, professor de Secundària ja jubilat i escriptor, és l’autor de força obres, algunes d’elles de caràcter juvenil, premiat a bastament: premis Sant Joan, Serra d’Or, Muntaner, etc. Concretarem una de les darreres obres, Dos taüts negres i dos de blancs, ha obtingut els premis Crexells, de la Crítica, Setè Cel i Amat-Piniella, tots ells per a obra publicada, i ha comptat amb nombroses edicions.
La gènesi o justificació de per què va escriure Al mateix riu d’Heràclit es troba ja en les primeres pàgines del llibre quan narra l’anècdota de la classe de filosofia antiga interrompuda pels estudiants que fugien de la repressió policial i la reacció del professor Emilio LLedó en esmentar els perses invasors (Ja són aquí els perses!).
Per a Vila, el llibre són tres llibres alhora: el de l’autor narrador (Pep Coll), el narrador del manuscrit trobat (l’esclau Eleudos) i el suposat llibre d’Heràclit (Sobre la natura). I amb un començament ja clàssic de manuscrit trobat que no és més que una ironia, un engany del qual el lector és ben conscient, però amb força significat: la Mare de Déu, enmig d’una cohort celestial i abans de desaparèixer dins d’un núvol, llança el llibre a l’escriptor. No és casual que la Mare de Déu pugés al cel a Efes, justament on hi ha el temple d’Àrtemis, com a continuació de la idea de gran santuari femení de l’antiguitat.
A la pregunta de si sempre li havia interessat Heràclit, Coll va explicar que havia estat un interès intermitent i compartit amb el que sentia per altres filòsofs anomenats presocràtics, denominació que creia incorrecta per posterior i inexactament pejorativa; més que res sempre li havia interessat la cosmovisió dels primers filòsofs com a iniciadors de tota una escola de pensament, uns savis dels quals queden pocs vestigis escrits. Així, per exemple, d’Heràclit només queden poc més d’un centenar de fragments de la seva obra, alguns dels quals Coll ha aprofitat per escriure el llibre tot intercalant-los en forma de píndoles filosòfiques de significat enigmàtic en molts casos. No és estrany doncs, que Heràclit hagi rebut el sobrenom de l’Obscur en base a les mútiples interpretacions que les seves sentències han tingut a posteriori: molt del coneixement que es té sobre ell és degut a autors posteriors (com va dir Heràclit...). De fet, el llibre d’Heràclit sembla ser que havia tingut tres parts: l’una dedicada al cosmos (entès com l’ordre del món), l’altra dedicada a la societat i la darrera dedicada a l’ànima, amb el bententès que el significat d’aquestes paraules no és exactament el mateix per a nosaltres que per als filòsofs de l’època.
Quant al títol i per què Al mateix riu... i no El mateix riu..., Coll volia deixar dit que era com situar-se figuradament al riu d’Heràclit, aquell que sempre serà diferent i canviant, en homenatge al pensament central del filòsof. A propòsit d’aquest pensament, per a Coll hi ha dues menes de filòsofs, els que creuen que res no es mou, que hi ha una providència, una cadena, un ordre que ha de ser immutable (com creia, per exemple, Parmènides), i els que creuen que tot és moviment, especialment entre contraris, com és el cas del propi Heràclit.
I pel que fa al subgènere literari a què pertany Al mateix riu que Heràclit, Coll creu que se n’hauria de dir biografia novel·lada, com ho va ser també un llibre seu anterior (Les senyoretes de Lourdes). En aquest sentit, va explicar que escriure una novel·la és com edificar en un solar net i pelat i, en canvi, el que ell havia fet era construir en un solar amb ruïnes, respectant-les i edificant-hi a sobre, no exactament reconstruint. Així, si el que expliques són les ruïnes tindràs història o arqueologia, si hi edifiques i li dones vida tindràs vida i literatura.
Preguntat sobre els personatges, va aclarir que la gran majoria eren reals, històrics i documentats, si bé de molts el que se sap és merament llegendari i no gaire definit, fet que és un avantatge a l’hora de novel·lar. Tanmateix, cal una feina de documentació que en el seu cas ha estat específicament d’uns quatre anys entre lectures i relectures de tots els textos coetanis i uns quants estudis, visites a museus i estades, sovint decebedores, als llocs originals (Efes, Milet, Atenes, Marató, Olimp...). En aquest darrer cas, Coll va narrar l’anècdota de la seva ascensió al mont Olimp (2.919m), una aventura amb tempesta i pedregada, fet que li va fer canviar una primera versió que tenia de l’ascensió d’Heràclit, tot fent que no arribés al cim. És oportú recordar aquí que per al filòsof grec les tres vies de coneixement comencen amb el viatge, segueixen amb la conversa i acaben en els llibres.
Pep Coll va voler deixar clara la dificultat de traspassar el llenguatge del segle cinquè abans de la nostra era a l’actualitat: paraules com logos, cosmos o ànima són difícils d’entendre en el sentit que deurien tenir per als antics grecs, encara que en algun cas la imatge fos quasi poètica (la idea d’ànima com a papallona que s’envola amb la mort del cos físic).
Més endavant, l’autor va confessar que el que més li havia interessat a l’hora d’escriure Al mateix riu que Heràclit era deixar per escrit l’inici d’un pensament que es preguntava pel món, per com és, per com s’explica, deixant de banda els déus i les explicacions mitològiques, i, molt important, com es governa aquest món. Així, l’opció de la democràcia assembleista atenenca li semblava a Heràclit inferior a una oligarquia de savis bons (és preferible un grup de filòsofs honestos governant que no trenta mil imbècils decidint per majoria). També en aquest sentit, la seva famosa sentència cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla té validesa en el sentit polític actual, entenent la llei com la concòrdia i entenent que la lluita i el seu contrari, la pau, han de ser tant amb els enemics interns com amb els externs.
Una de les millors creacions del llibre és el personatge de l’escriba i esclau Eleudos, el narrador biògraf, que intenta entendre però critica el seu amo i amb qui manté la lluita per la seva llibertat fins i tot una vegada mort Heràclit. L’acompliment del deure d’escriure el llibre i dipositar-lo al lloc convenient esdevé una qüestió de coherència, una qüestió personal, d’acord amb el que li havia deixat dit l’oracle, en un final que en absolut, segons Coll, és allargassat.
Vist en perspectiva, és raonable preguntar-se sobre Heràclit com d’un revolucionari, un pensador amb idees perilloses, incòmode per al poder; tanmateix, amb el que se sap històricament del seu moment no es tenen prou elements per confirmar-ho. Sí que sembla clar, però, que Heràclit és un dels grans pensadors que no casualment provenen d’Àsia Menor, entroncats amb línies de pensament que comencen a Ur, Babilònia, Milet, etc. i que esdevenen un corrent de pensament de llevant a ponent, d’orient a occident (Babilònia, Milet, Atenes, Roma...).
Ja acabant l’acte, es va fer referència al canvi d’escenari, de món vital i literari, del Pirineu a l’Àsia Menor i l’antiga Grècia de l’autor, un salt important i ben aconseguit amb Al mateix riu d’Heràclit, un llibre creïble, ple de vida, on gairebé no hi ha diàlegs i bona part de l’argument es desenvolupa en un discurs indirecte amb un estil i un to semblants als d’Heròdot. Segons Coll, aquest va ser en part el seu model, sobretot quant a presentar petites unitats de narració, només amb diàleg quan aquest havia de ser ben expressiu. En aquest sentit, Coll va confessar que trobar exactament el to costa més que no documentar-se.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Els estranys, primera obra de la Tardor Literària d’Argentona 2018


El dijous 27 de setembre va començar la divuitena edició de la Tardor Literària d’Argentona, a la Biblioteca Municipal, amb unes paraules d’Enric Subiñà, president del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell. Després de donar la benvinguda i esmentar com la Mostra ja té un gruix important després de divuit edicions i una setantena d’autors que han vingut a parlar de les seves creacions literàries, es va referir al fet que en l’edició d’enguany no hi ha tema comú i sí una novetat: per primera vegada l’autor d’una de les obres és mort. Es tracta d’Stefan Zweig amb El món d’ahir, obra traduïda per Joan Fontcoberta, argentoní i catedràtic de traducció, traspassat el febrer d’enguany i a qui, d’aquesta manera, es ret homenatge.
La presentació de Els estranys i la conducció de l’acte va anar a càrrec de Glòria Farrés, que va començar fent una mínima biografia de Raül Garrigasait, escriptor, traductor, poeta i editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, per després destacar que la novel·la havia merescut dos premis molt importants: el premi Òmnium i el premi Llibreter, ambdós atorgats a obra publicada.
Ja centrats en la novel·la, Farrés va destacar que li semblava que un dels temes importants que s’hi tocava era la modernitat i com arriba als pobles, com les noves idees entren a través d’un enfrontament entre el món del passat i el del futur, en aquest cas a través d'un jove prussià que arriba a Solsona l'any 1837 en plena Primera Guerra Carlina i s'hi estableix fins a l'ocupació liberal. Com s’ha destacat, l'obra explora com el protagonista s'entreté durant dies tocant el piano i així estableix una relació amb un metge i amant de la música. Entre la comèdia i el drama, la novel·la es fixa en personatges marginals i analitza la incomprensió que senten els protagonistes respecte el que passa al seu voltant. Així, la novel·la persegueix "la perplexitat" en la mirada d'un estranger i l'autor posa en contacte el món romàntic de l'home prussià amb la Solsona d'on és Garrigasait. Quant a la música, aquesta esdevé un element molt important en constituir-se en el nexe d’unió entre el prussià i el metge, el llenguatge que ambdós poden entendre en un primer moment en què la incomunicació lingüística del prussià és més evident, l’element que inicia l’amistat i que acaba simbòlicament quan cau el piano i mor el metge. Precisament, una de les qualitats de la novel·la és la descripció de la música a través d’imatges per crear sensacions, literàriament molt ben trobades, segons Farrés.
Un aspecte a destacar és el marc dels fets, la mitrada i remota Solsona, descrita inicialment a partir d’unes coordenades geogràfiques que donen pas a uns quants topònims de significat particular per a l’escriptor, uns escenaris que conserven encara el record dels carlins, per exemple en la memòria popular sobre Tristany.
Parlant de personatges, el més complex de la novel·la és sens dubte el metge Miquel Foraster, de cognom expressament intencionat, un personatge no estrictament carlí i que tocaria que fos liberal ja que ha estudiat fora, toca Beethoven, té una professió lliure, emet judicis realment poc ortodoxos (per exemple, quan diu “els catòlics tenim l’avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salvar les formes”), etc, en una ciutat molt carlina.
A la pregunta de per què justament un prussià, Garrigasait va explicar que es devia a l’anècdota d’haver estar llegint les memòries vertaderes de Lichnowsky quan estava interessat en la literatura romàntica alemanya coetània de l’època dels primers carlins i el miratge que tenien alguns escriptors del nord sobre el sud. En aquest sentit, va voler fer-los un bany de realitat situant un personatge prussià, metòdic i ordenat, en un país, en una política i en una ciutat tan provinciana i desmanegada com devia ser la Solsona i tot plegat durant el primer terç del segle XIX.
A partir d’una intervenció del públic, Garrigasait va parlar de l’estil literari de la novel·la, de com tenia força registres diferents, des del més pompós castellà carpetovetònic, al culte, al poètic, al col·loquial dialectal, etc. i de com combinava les frases llargues per crear sensacions (un exemple llegit en veu alta és la descripció ben sensorial d’un àpat de rovellons) i les curtes per als fragments més clarament narratius.
Quan se li va demanar com es podria resumir la seva novel·la pensant en possibles lectors de batxillerat, l’autor va expressar-se dient que Els estranys era la història d’una amistat en temps convulsos, de com dues persones amb visions diferents del món acaben sent amigues enmig de circumstàncies ben violentes, i que tot l’argument de la novel·la no és res més que la preparació d’una execució o d’una mort.
Pel que fa a Joan Perucho i Les històries naturals, autor esmentat ja al primer capítol, Garrigasait va explicar que li havia servit de referent però que la línia narrativa no era semblant. En tot cas, trobava que s’havia inspirat més en Marian Vayreda a Records de la darrera carlinada, un autor que alternava literatura i pintura i que va acabar sent més escriptor que no pintor, descrivint i narrant com un artista plàstic.
També se li va preguntar si abans de començar ja tenia tota la novel·la al cap, a la qual cosa va dir que sí, que just quan estava fent la tesi doctoral ja tenia ganes d’escriure després alguna cosa ben diferent, en aquest cas una història de carlins a Solsona. I justament de carlins perquè les guerres carlines representaven l’explosió davant la modernitat que es volia imposar, la resistència al canvi, la lluita entre el passat i el futur, els dolors del part d’una nova era històrica en la qual el poder passava de l’Església a l’Estat.
Finalment, es va anunciar el nou llibre de Raül Garrigasait, El fugitiu que se’n va, un assaig sobre Santiago Rusiñol, el personatge clau de la modernitat, que es presentarà el proper dimecres a Barcelona.

dimecres, 15 de novembre de 2017

La mecànica de l’aigua, de Silvana Vogt, la darrera de les novel·les de la Tardor Literària 2017



Dijous 13 de novembre va ser finalment la data de trobada de la Silvana Vogt amb la Tardor Literària d’Argentona, presentada per Montse Rodon, per parlar del seu llibre La mecànica de l’aigua. Rodon va fer una breu biografia de l’autora, Silvana Vogt, nascuda a Argentina i on va treballar en tasques relacionades amb la ràdio fins que va arribar a Barcelona fugint del corralito. Una vegada aquí, ha fet de lectora de manuscrits per a editorials, columnista, periodista i llibretera a Sant Just Desvern.
La primera qüestió que es va plantejar va ser destacar la coincidència entre la biografia de l’escriptora i la del seu personatge principal, la Vera, quant al periple vital d’abandonament d’un país i integració en una nova cultura, especialment gràcies al segon protagonista cabdal de la novel·la, l’Eliseu. Silvana va descobrir al públic que el personatge de l’Eliseu era basat en realitat en el seu sogre Isidor Cònsul, editor, escriptor i crític literari mort el 2009, l’ànima d’Edicions Proa fins que aquesta va ser absorbida pel grup Planeta.
Precisament una intenció inicial de l’autora era parlar de l’enfonsament editorial per paral·lelisme amb l’enfonsament del país, Argentina, i fer-ho des de la distància que representava escriure-ho en català, la llengua no pròpia, tot retratant la cultura catalana com una fortalesa encerclada per un mur per als qui volen entrar-hi des de fora. També va descobrir que escriure la novel·la li havia costat cinc anys de plena dedicació: reescriptura, poliment, revisió, etc. i que finalment havia arribat a una novel·la d’alteralitat (de l’altre) més que a una novel·la d’immigració, una novel·la de mestres i deixebles on el deixeble ha d’aprendre a desobeir com ho fa la Vera l’editor.
D’entre les preguntes del públic, es va destacar la poca calidesa en el seu tractament cap al seu país d’origen, per exemple mostrant-se no entusiasta de Cortázar, fet que li ha valgut crítiques d’excompatriotes. El personatge de la Vera també va en aquesta línia, ja que emigra enfadada amb el seu país per no poder seguir el seu autor preferit, en realitat un argentí afincat a Barcelona (Rodrigo Fresán, Federico Esperanto a la novel·la), i esdevé una persona esquerpa i, fins i tot, antipàtica.
D’entre els personatges de La mecànica de l’aigua, tant el públic com Silvana van fer esment del contrapunt als protagonistes que representava Kantiano, el gos teckel de la Vera, imprescindible com Sancho Panza per al Quijote. Un altre dels personatges, el Benno, és un homenatge a Roberto Bolaño, l’escriptor xilè maleït amb arrelament a Blanes, localització també de la novel·la.


Silvana Vogt va estendre’s a remarcar la diferència de narrativa entre la novel·la sud-americana i la catalana, i com ella havia optat per escriure la seva obra amb les característiques de les d’aquí. La mecànica de l’aigua és una novel·la molt pensada i reescrita durant cins anys, amb una particular atenció a l’estructura i a la forma i no tant a l’estil, una novel·la capaç d’aguantar relectures en les quals descobrir aspectes i relacions noves. També va destacar com el llenguatge usat participava de les característiques del llenguatge radiofònic, amb un ritme per a no relaxar-se, sense acotacions als diàlegs, especialment a la primera part. I una altra de les qualitats a què aspirava era a la musicalitat, a l’eufonia de les frases al llarg de tot el llibre, amb apostes arriscades com ara el canvi del punt de vista narratiu de la tercera persona inicial a la primera persona del final.
Quant als dos protagonistes, Silvana els va retratar com aïllats davant la mort i alhora salvats, però, per la literatura, amb una emotivitat versemblant, malgrat la dificultat que representava que fossin basats en persones reals i conegudes.
Ja finalment, i a preguntes del públic, Silvana Vogt va explicar que no portava gaire bé l’experiència de compartir l’ofici d’escriure amb ser llibretera a Sant Just Desvern pel fet d’haver d’estar tot el temps vivint dins de la literatura i no vivint per després fer-ne literatura. L’acte i la Tardor Literària van acabar amablement amb la signatura de diversos exemplars de l’obra per part de l’autora.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Les roses de Stalin, de Monika Zgustova, tercera novel·la de la Tardor Literària 2017



            El dijous 2 de novembre va ser el dia de la presentació a càrrec d’Emília Illamola del llibre de Monika Zgustova Les roses de Stalin. Abans de començar l’acte, però, el president del Centre d’Estudis Argentonins, Enric Subiñà, va adreçar unes paraules al públic per manifestar en nom de l’entitat el seu rebuig i la més enèrgica protesta per la detenció del vicepresident i dels consellers del govern legítim de Catalunya.

            Ja entrats en l’acte, Illamola va fer un repàs de la trajectòria biobibliogràfica de Zgustova per explicar que havia nascut a Praga i que es va traslladar als Estats Units per estudiar literatura comparada abans de venir definitivament a Catalunya. Aquí ha traduït més d’una seixantena de títols del txec i del rus al català, feina que li ha fet merèixer diversos reconeixements com el Premi de les Lletres Catalanes (1991), l'European Translation Prize (1994) o el Premi Ciutat de Barcelona (1995).  Ha col·laborat en diferents publicacions periòdiques com ara El País, La Vanguardia, Ara, La Maleta de Portbou... De les seves obres destaquen: La dona silenciosa (2005), finalista del Premio Nacional de Narrativa i escollida per La Vanguardia i El Periódico com un dels cinc millors llibres de l'any, i Jardí d'hivern (2009). El recull Contes de la lluna absent (2010) va rebre el Premi Mercè Rodoreda i amb la novel·la La nit de Vàlia (2013), inspirada en una història verídica al gulag soviètic, va rebre el Premi Joaquim Amat-Piniella 2014.
            La primera de les qüestions que se li va plantejar va ser com va néixer la idea del llibre. Zgustova va explicar que quan estava a Nova York va veure un llibre autobiogràfic de la Svetlana Al·lilúieva, la filla de Stalin, i li va cridar l’atenció, el va llegir i va saber que la peripècia vital quant a llocs de residència havia estat paral·lela. Zgustova és filla de pares que van sortir de Txcoslovàquia i, com Svetlana, va passar per l’Índia abans d’anar als Estats Units, de manera que va voler comparar experiències. El fet, però, d’escriure materialment el llibre va començar amb la circumstància d’haver d’estar convalescent durant uns mesos a casa per una bronquitis i va ser llavors que es va impregnar dels diversos ambients per on passa la Svetlana, especialment l’ambient espiritual i el menjar de l’Índia.
            Enllaçant amb amb aquest darrer aspecte, es va destacar que quan realment la Svetlana comença a rebel·lar-se contra la imatge de símbol de la Unió Soviètica és en fer coneixença de Brajesh Singh al sanatori, el personatge que li obre realment les finestres al món i amb qui conviurà fins a la mort. I quan ha de portar les cendres de Brajesh a l’Índia, el fet de viure en llibertat li fa sentir que es veu incapaç de tornar a la vida insípida de Moscou fins al punt que se’n va a veure l’enemic de la seva pàtria (els Estats Units de la guerra freda) a demanar-li asil polític. Després d’un estada a Suïssa, aconsegueix el seu objectiu, sempre ben vigilada i controlada pels serveis secrets. En aquest punt, Zgustova va voler remarcar com el canvi de llengua a què es va veure sotmesa Svetlana vivint i fent classes als Estats Units, del rus a l’anglès, tenia a veure també amb un cert canvi d’identitat, palès també en el fet de cremar el seu passaport rus.

            A la pregunta de la presència sovint de la cuina de cada cultura, Zgustova va explicar que hi tenia força importància perquè reflectia d’alguna manera algunes de les característiques de cada país: una cuina russa feixuga, de salses espesses, amb licors forts; una cuina lleugera, vegetariana i diversa a l’Índia; i una cuina simple a base de peix, marisc o carn a la planxa als Estats Units. Una altra de les preguntes era saber sobre el paper de la dona a la Unió Soviètica. L’autora va explicar que sobre el paper la igualtat està garantida però la realitat és que és una igualtat per baix però no per dalt: pot ser paritària la presència de conductores d’autobús però no la de directores d’empresa.
            Un dels aspectes que més d’un lector va destacar com a ben estrany i inversemblant, malgrat ser verídic, és l’entrada de Svetlana a la secta de la Germandat Taliesin als Estats Units. Zgustova va explicar que allà se li van quedar els diners que havia aconseguit amb la venda del seu llibre i que l’únic de bo que en va treure va ser la seva filla Olga, que s’estarà amb ella fins al final. Va afegir que es podia interpretar que el fet d’entrar en una secta era una manera d’autolimitar-se la llibertat a què no estava acostumada, entenent que la llibertat se li havia fet massa gran. A més, cal afegir que ben probablement Svetlana patia d’un trastorn de bipolaritat, amb fluctuacions temporals de depressió i eufòria. En aquest sentit, una interpretació del títol de la novel·la hi podia fer referència: les roses enteses com les diferents Svetlanes al llarg de la seva vida, tot recordant que el seu pare li regalava roses quan era petita. Zgustova, a més, va afegir que li agradava especialment el contrast dels elements del títol,  roses i Stalin.
            L’autora va explicar que no havia volgut fer estrictament una biografia de la Svetlana sinó una novel·la i que qui li interessava realment era la persona i el seu interior més que el context. Així, per exemple, la imatge final amb què comença el darrer capítol, la closca de nou amb una petita espelma que Svetlana deixa anar al llac i balla il·luminada sobre les ones, és imaginada i que potser no va passar, o potser sí. Però era una imatge final necessària per lligar amb l’etapa més feliç de la seva vida, la que passa al costat de Brajesh. Al fil del ritual indi de la closca de nou amb espelma, Zgustova va explicar que coneixia bé el costum perquè havia estat vivint a l’Índia durant un temps.

            El públic també va voler saber més sobre l’escriptora i ella va relatar que havia viscut a Praga fins als 16 anys i que allà havia après poc rus, que on n’havia après més era als Estats Units en contacte amb estudiants i exiliats russos. També va explicar que va fer una visita a Barcelona i se’n va enamorar de cop, de manera que quan va acabar els seus estudis se n’hi va venir a viure i a treballar a la Universitat Autònoma de Barcelona i que el català l’havia après per immersió i contacte amb amics més que no per acadèmies.
            El darrer tema que es va tocar anava relacionat amb el seu darrer llibre, Vestides per a un ball a la neu, en què Zgustova ha buscat durant els últims nou anys les poques dones que encara viuen d'entre les que van sobreviure al gulag (el més gran sistema de camps de treball forçat de la història de la humanitat, a la Unió Soviètica entre 1930 i 1960) per escoltar i transmetre el seu testimoni abans que es perdés per sempre. Les ha visitades a casa seva a Moscou, Londres i París, i el resultat, contra allò que podria semblar, és un canta la vida, a la literatura, a l'amistat a totes les persones i a tot allò que les va ajudar a sobreviure. A través dels records i els objectes, llibres i quaderns que perviuen d'aquell temps traça el retrat de nou dones i el seu temps en el gulag però també el seu retorn a la vida quotidiana.

dijous, 2 de novembre de 2017

Segona cita de la Tardor Literària: De fora vingueren, de Matthew Tree



El dijous 26 d’octubre va tenir lloc la segona jornada de la Tardor Literària de 2017 amb la presentació a càrrec de Rosa Vila del llibre de Matthew Tree De fora vingueren. Abans de començar pròpiament l’acte, Vila va anunciar que el llibre de Silvana Vogt, La mecànica de l’aigua, seria presentat el dimecres 8 de novembre. Cal dir que l’assistència no va ser tan nombrosa com a la primera cita, en bona part per la simultaneïtat dels esdeveniments polítics del dia al senat espanyol (article 155) i al Parlament de Catalunya (declaració d’independència).
Ja entrats en matèria, la primera qüestió va ser saber com Tree havia après el català. L’autor va explicar que l’única referència que tenia del nostre país era el llibre de George Orwell Homage to Catalonia abans de venir a Catalunya el 1984 i que, una vegada aquí, va realitzar una immersió lingüística que li va permetre acabar sent un escriptor amb veu pròpia en català. D’entre els llibres publicats, destaquen els que aporten una visió d’algú no nascut al país sobre el país d’acollida: CAT; un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix(2000), Aniversari; quatre reflexions sense importància després de passar exactament vint anys entre els catalans(2005), Com explicar aquest país als estrangers(2011)i Barcelona, Catalonia. A View from the Inside(2011).

El llibre objecte de presentació, De fora vingueren, porta un títol adaptat a la idea del títol original Snug, una paraula anglesa que ve a significar tant “ajustat” com “abrigat, acotxat” i que és intraduïble al català. En aquest sentit, Jordi Cussà, el traductor, va agafar la primera part de la coneguda dita (“de fora vingueren que de casa ens tragueren”) per resumir el tema de la novel·la.
Tree va explicar que per documentar el llibre des del punt de vista dels africans va fer una estada a Tanzània que li va ser molt útil ja que la trama arrenca amb l´arribada d´un grup d’africans que sobta els veïns de Coldwater Bay (un poble tranquil d’una illa d’Anglaterra) als anys 70 i que els fa interactuar entre ells, expressar les seves opinions, reaccionar sobre un fet inesperat i gestar un cru efecte racial i cultural. És una obra per reflexionar sobre els sentiments humans de totes les edats, els efectes de la colonització, el xoc cultural, la comunicació entre llengües diferents, i tot això ben amanit amb un sentit de l´humor fi i intel·ligent, i una ironia sarcàstica i corrosiva al més pur estil anglès.
Ja dins del que pròpiament és el fet d’escriure, l’autor va respondre a una de les preguntes que tot sorgeix de l’adolescència per un efecte de sobrecàrrega d’emocions i sentiments que feien necessària l’expressió en forma de literatura en base a dues idees: una veu escrita pròpia que s’ha de descobrir i sobre què escriure.
Tree va explicar que es pot trigar força anys a fer alguna cosa que realment valgui la pena i tingui qualitat i que ell no va trobar la seva pròpia veu literària fins que no va escriure en català, allunyant-se de l’anglès britànic. Com declarava ala revista Núvol: “Tot escrivint les primeres frases, em vaig adonar que havia trobat la meva veu escrita, tot i que en una llengua «estrangera». Vaig seguir escrivint en català exclusivament durant deu anys, i durant aquest temps, gradualment, em vaig anar adonant de quin havia estat el meu problema amb la meva llengua materna, l’anglès britànic: una empremta de classe estampada indeleblement en la mateixa llengua: a diferència dels autors nord-americans, crec, els autors anglesos immediatament i, sovint sense adonar-se’n, revelen la seva classe social –o la de les veus que narren– perquè l’estructura de classes britànica està integrada en l’anglès britànic. El vocabulari, la sintaxi, etc., tot revela els orígens socials de qui escriu. I jo volia, al contrari, una eina de llenguatge lliure, flexible i mal·leable, i el català me l’ha proporcionada durant molts anys.” És d’aquesta manera que va començar a escriure en català Viatge a Romania a proposta d’un editor que va creure en ell. En aquest punt, Tree va llegir el començament del llibre per palesar-ne el registre.
             Quant a la gènesi de De fora vingueren, va explicar que la idea original provenia d’un atac de ràbia veient la resposta del seu país a una catàstrofe humanitària a Àfrica i de com va escriure’n un conte per fer veure que el Regne Unit era responsable de la situació en què havien quedat les seves excolònies. Just quan passava unes vacances a l’illa de Wight, va reprendre el conte i va imaginar el poble fictici de Coldwater Bay, una petita Anglaterra aparentment alegre, amable i panxacontenta que perd les formes (i la seva autocomplaença) i mostra els seus punts febles i la lletjor que hi estava amagada davant una invasió i colonització puntual per part d’un grup organitzat d’africans. Volia mostrar com reacciona la gent que es veu assetjada per estrangers a través de diverses veus, entre elles la d’un racista supremacista intel·lectual de qui surten les actituds més brutes i bestials, i altres personatges, tots ells amalgames de persones conegudes. En aquest punt, Tree va llegir un fragment il·lustratiu del que deia i convé dir que la lectura per part de l’autor va transmetre una força d’expressió molt superior a la lectura individual. També va llegir el fragment de l’al·lucinació que apareix al final del llibre quan un dels protagonistes imagina la colonització futura.
            Matthew Tree va comentar també altres temes relacionats, com ara el canvi d’apreciació i de mirada sobre Europa que havia tingut després de la seva estada a Tanzània abans d’escriure el llibre, i de com amics africans asseguraven que els personatges africans que apareixien al llibre eren ben creïbles i versemblants. Quant a l’ús del suahili en el llibre és un comentari sobre un tipus d’arrogància lingüística inconscient, que pretenia que el lector se sentís una mica com els africans quan els anglesos es van començar a apropiar del seu territori i a parlar en una llengua incomprensible per a ells.
L’acte va acabar amb la signatura per part de Matthew Tree d’alguns exemplars del llibre i amb mostres d’agraïment per part dels lectors.