La vigília, segona de les obres de la Tardor Literària 2019

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar la segona de les obres de la Tardor Literària 2019, La vigília, de Marc Artigau. La primera cosa que va dir va ser que era un honor presentar un Premi Josep Pla, un dramaturg que escrivia ficcions en diferents formats. Artigau és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, autor teatral però també de poesia. Ha escrit amb Jordi Basté novel·la negra ambientada a Barcelona, micronarracions per a la ràdio (RAC1, cada dia a les 07:20) i narrativa fins i tot per a joves lectors (Els perseguidors de paraules). Ha estat premiat en força ocasions, la més important, el premi Josep Pla de 2019.

Ja entrant en matèria, Artigau va explicar que se sentia fascinat pel poder de la ficció a partir d’una anècdota. Així, molts dels fets que apareixen a La vigília tenen el seu origen en anècdotes concretes que la memòria transforma i, en aquest sentit, la memòria no deixa de ser un tipus de ficció. L’obra presenta una aparença de nines russes, de contes dins de contes, plena de jocs lingüístics, com ara l’alfabet girat que ordena els capítols, anagrames, palíndroms, poemes intercalats, etc. i amb una estructura circular quant al primer i el darrer capítols. De fet, el primer capítol és com un pròleg que l’autor tenia escrit de feia temps i no sabia en principi com continuar; la continuació, va manifestar Artigau, li va durar tres o quatre anys. I quant a l’estructura, l’autor va declarar que per a ell és molt important, així com la sintonia que hi ha d’haver entre forma i contingut per a qualsevol obra.

Preguntat sobre la intriga i el suspens que es generen en començar el llibre, l’autor va manifestar que volia crear expectatives al lector per tal d’atrapar-lo en el fil de la narració. Expectatives, però, correctes, no tramposes ni exagerades com les que alguns escriptors fan quan acaben un capítol i deixen el lector penjat.

A la novel·la apareixen moments i fets no realistes que, curiosament, alguns lectors han dit que els havien passat de veritat, per exemple perdre’s per un bosc i sortir-ne transformat.

Quant a les motivacions de la seva literatura, Artigau va explicar que ell escrivia pensant en ell mateix, en què li agradaria llegir, però també pensant en el públic que el llegiria, que en el fons sempre escrivia de si mateix i provant que la literatura tenia sentit en contraposició a la vida en general, que no en tenia.

Després d’explicar diverses anècdotes quant a la concessió del Premi Josep Pla, amb polèmica política inclosa, Artigau va aclarir que les dues novel·les que havia escrit amb Jordi Basté (Un home cau i Els coloms de la Boqueria) eren realment a quatre mans, no més difícils d’escriure però que demanaven molta generositat, semblant a la que havia d’aportar quan creava obres de teatre i ho feia d’una manera participativa i col·laborativa amb els actors i actrius.

Pel que fa referència al títol, la novel·la es titula La vigilia en un doble sentit. D’una banda, la idea de vigília com a vigilància, l’acció de vigilar; i per l’altra, el moment previ a un fet desencadenant, un moment d’una certa felicitat dels personatges abans que l’acció es desenvolupi i els arrossegui.

Ja finalment, Artigau va explicar que podia viure d’escriure obrint el ventall i situant-se en diferents fronts: classes de dramatúrgia, adaptacions d’altres obres (els musicals El Petit Príncep i La Tienda de los Horrores), col·laboracions radiofòniques, drets d’autor, etc. També va fer-se ressò de la darrera de les seves publicacions, Les paraules inútils, editada just fa un mes i que és un recull de peces curtes diverses, sobretot microrelats però també poesies, i amb il·lustracions de Miguel Gallardo.

Permagel, la primera de les obres de la Tardor Literària 2019

La Tardor Literària d’Argentona 2019, organitzada pel Centre d’Estudis Argentonins, va començar a la Biblioteca Municipal el passat dijous 3 d’octubre amb unes paraules de Llorenç Soldevila per destacar que la tria d’obres corresponia a una selecció d’autors joves, d’entre ells l’Eva Baltasar, l’autora de Permagel, la primera de les ficcions.

Emília Illamola es va encarregar de fer una presentació de l’autora, de qui va destacar expressament el caràcter de poeta; a més, una poeta premiada: els seus 10 llibres de poemes, anteriors a l’obra que es presentava, han estat tots premiats.

Permagel és la primera part d’una trilogia (l’autora prefereix dir-ne tríptic), ja va per la novena edició i ha obtingut diversos premis (Premi Llibreter i Premi L’Illa de Llibres). Ha estat traduïda a sis llengües i se’n preveuen més traduccions.

A la pregunta de com havia passat de la poesia a la prosa, l’Eva va explicar que ho havia fet involuntàriament a partir d’una consulta a una psicòloga que li havia recomanat escriure’s la biografia i així poder enfocar una teràpia. Però a mesura que anava escrivint, l’autora falsejava la realitat, fabulava, i va acabar adonant-se, sorpresa, que d’allò en podria sortir una narració literària si en polia el llenguatge i hi buscava la musicalitat i el ritme propis, creant un projecte a més llarg termini i amb uns personatges fora de la bombolla de l’ego que era la poesia que fins llavors havia escrit.

La presentadora va incidir en el personatge de la mare, que a la novel·la surt força mal parada en el sentit que era tòxica en traspassar pors i frustracions a les seves filles. L’Eva, però, va voler descarregar-la de responsabilitat absoluta, entenent que les generacions anteriors compleixen sempre i amb menor o major mesura aquest paper.

Quant als temes, va destacar que li havien sortit immediatament, de manera instintiva, i que no deixaven de ser els mateixos que els que apareixien a la seva poesia: la maternitat, la mort, el suïcidi, el sexe..., a base d’un monòleg amb prou suspens i creant dubtes al lector sobre si el que s’explica és realitat o fabulació. Va aclarir, a més, que la novel·la havia estat molt esporgada en la seva versió final: fins a una tercera part havia estat reduïda en el procés de revisió. Baltasar va explicar també que de sempre era una gran lectora de tot i que escrivia com a plaer, que s’ho passava molt bé escrivint i reescrivint, sense patir.

Pel que fa al final, algú del públic va manifestar que no li havia agradat trobar-se amb la sorpresa de la mort per suïcidi quan semblava que la protagonista havia fet un tomb en la seva vida sortint dels seu buit existencial i egocèntric en obrir-se i fer-se més amb la seva neboda a l’hospital. L’Eva va respondre que algú havia de morir al final, que creia que era la sortida lògica literàriament.

Un altre aspecte a destacar molt positivament del llibre va ser la dedicatòria inicial (A la poesia, per permetre-ho) en contrast amb les altres cites (Néixer és una desgràcia..., A mi, el silenci em fa mal dins la boca...), molt més dures i punyents, en realitat més d’acord amb la novel·la: dura i punyent. També el títol, Permagel, era considerat un encert per la seva musicalitat i com a metàfora de la protagonista, una paraula no gaire coneguda i que crea interès i curiositat al lector. Així, el permagel és la cuirassa d’una dona vulnerable, que pensa que l’agredeixen, i que amb la trobada amb l’Altre, en aquest cas la neboda, s’esquerda fins a un cert punt.

L’autora va avançar els noms de les dues novel·les que conformaran el tríptic, Mamut i Boulder, i en va destacar també el caràcter metafòric dels noms així com una certa rebaixa en la duresa dels fets narrats. Seran obres més amables on els personatges no parlen tant i fan més.

També se li va preguntar si creia que pertanyia a una nova generació de dones escriptores que treballaven amb novel·les diferents, tocades pel feminisme, a la qual cosa va confessar que ella escrivia bastant aïlladament i que era signe del temps el fet que ara hi hagués més dones escriptores i que, per tant, les temàtiques tinguessin una òptica clarament feminista.

Finalment, l’Eva Baltasar va explicar la sort d’haver enviat a Club Editor l’original de Permagel i que només en vint minuts l’editora, Maria Bohigas, ja n’havia acceptat la publicació, de tant com li havia agradat el començament.