La bíblia andorrana, la darrera de les novel·les de la Tardor Literària 2016

Emília Illamola va ser l’encarregada de presentar el darrer dels escriptors de la Tardor Literària de 2016, Albert Villaró, el dijous 27 d’octubre a la Biblioteca d’Argentona. L’obra triada, La bíblia andorrana, és la tercera de la col·lecció amb Andreu Boix de protagonista. L’autor va ser presentat com un arxiver i arqueòleg que feia d’escriptor, nascut a la Seu d’Urgell però andorrà, i que es va iniciar en la literatura amb la narrativa breu per passar ja de seguida a la novel·la, que alterna amb l’assaig. Al llarg de la seva carrera ha guanyat diversos premis, potser el més important dels quals sigui el Josep Pla de 2014 per Els ambaixadors, una ucronia en forma de novel·la d’espies en una Catalunya independent des de 1934. A propòsit d’escriure, Villaró va explicar com l’havia ajudat el fet de poder fer estades en una residència d’escriptors a Irlanda, on hi ha un autèntic suport a la creació de manera que, per ell, una setmana a Irlanda escrivint equival a la mateixa feina durant dos mesos aquí.

 

Ja parlant pròpiament del llibre, La bíblia andorrana és la tercera de les aventures que es van iniciar amb Blau de Prússia i van seguir amb L’escala del dolor, amb un oficial de la policia andorrana molt proper al lector, amb alts i baixos al seu caràcter, conformant una novel·la que no és només policíaca o negra sinó també d’espies, de baixos fons, de retrat d’una Andorra que és una comunitat petita entre forces estatals veïnes molt fortes, un estat amb arrels medievals que ha estat terra de refugi i mai no ha entrat en guerra.

L’autor va declarar que havia acabat d’escriure el llibre feia dos anys, el setembre de 2014, i que alguns dels fets descrits en la ficció s’estaven destapant o passaven en l’actualitat, de manera que tenia un cert caràcter de novel·la premonitòria, que anunciava el que havia de venir, si bé explicava que bona part eren moviments previsibles (pressions del govern i la policia espanyola als banquers andorrans, cèl·lules d’espies catalans...). I quant a la versemblança, Villaró va declarar que la narració de la delirant celebració del 12 d’octubre a Andorra per part de l’ambaixada espanyola era una còpia absoluta de la realitat.

Pel que fa al títol, l’original era La conjectura Valdambrini, en referència a un protocol redactat al segle XVIII, en temps de Felip V, que contempla la substitució del Copríncep episcopal pel rei d’Espanya en el cas que al Vaticà li interessi. Ha planat des d’aleshores sobre la història d’Andorra i en moments d’especial conflictivitat des de Madrid no dubten a esgrimir-lo, fins i tot ho va fer l’anterior rei, Joan Carles I. La recuperació rocambolesca d’aquest valuós protocol és un dels motors de la novel·la, un document que amenaça la particular simetria de poders que operen a Andorra. De fet, Albert Villaró va explicar que la clau de la supervivència del petit país dels Pirineus era justament conservar l’equilibri, no decantar-se ni destacar-se, expressar-se sempre amb la màxima cautela, per exemple, sobre el procés d’independència a Catalunya, ja que, en sentit figurat, el braç de Madrid és molt llarg i potent. És a dir, un estat de prudència i circumspecció que hauria de ser característic d’un bon banquer, protipus de determinats andorrans al poder.

En el seu intent d’explicar a través de la sèrie de l’Andreu Boix els diversos períodes recents de la història d’Andorra, Villaró va fer correspondre Blau de Prússia al temps del boom econòmic anterior a la crisi, el desconcert per la visita de Sarkozy, i Carla Bruni, i les seves amenaces a L’escala del dolor, i finalment La bíblia andorrana amb els temps actuals, en què torna a ser molt important passar desapercebut, fer-se el desentès, no significar-se. Una manera de comportar-se que fins i tot té una expressió pròpia, fer-se l’andorrà, ja usada al segle XVII, recollida d’alguna manera també al Manual Digest, una recopilació oficial, inèdita, dels usos i costums d'Andorra, manuscrita en català i llatí el 1748 per l'advocat andorrà Antoni Fiter i Rossell.

Tornant al llibre en qüestió, la presentadora va explicar que tenia com dos finals: el propi de la trama a l’entorn de la bíblia andorrana i l’assassinat d’un banquer, i un altre on s’explica què va passar amb la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell que suposadament es va cremar el 8 de setembre de 1972 i que és part de la trama de Blau de Prússia. Segons creu l’autor, la imatge no es va cremar sinó que es va aprofitar l’incendi del santuari vell per robar-la, que ara deu ser en mans privades i que algun dia reapareixerà, versió també apuntada pel lladre d’art més famós del món, Erik el Belga, l’any 2013.

 A preguntes del públic, Villaró va manifestar que, fidel a un cert objectiu de capgirar la història, ara estava treballant en una preqüela de Els ambaixadors  i que alternava aquesta escriptura de ficció amb preparar una edició del Manual Digest. També va assegurar que Boix tindria continuïtat més endavant, que el protagonista no estava basat en cap altre personatge de ficció i que la repercussió que havien tingut les novel·les, sobretot a Andorra, sempre havia estat molt positiva i havia merescut elogis del cap de govern i de, fins i tot, l’ambaixador d’Espanya, malgrat el retrat que n’havia fet.

I com sempre, Ràdio Argentona va fer una entrevista a l’Albert Villaró i que es pot escoltar al següent enllaç: http://argentona.cat/document.php?id=36246

LA CELESTINA. DOMINGO DE TEATRO AL TNC.

Este domingo día 23 de octubre hemos ido a ver a la Sala Gran  del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el montaje del dramaturgo José Luis Gómez de La Celestina, producido por el Teatro de la Abadía y la Compañía Nacional de Teatro Clásico, en una versión muy fiel al lenguaje original de la obra pero con una puesta en escena particular, ya que el personaje principal, y que da nombre a la obra, está representado por un hombre.
Destaca  el éxito de la convocatoria , ya que en total éramos 74 personas, alumnos de primero y segundo de bachillerato y profesorado.
Felicitamos a los alumnos por su buen comportamiento y animamos a seguir yendo al teatro. 
Podéis escribir una opinión sobre el espectáculo.
Nos vemos en la próxima.

En el siguiente enlace podéis ver críticas teatrales sobre el montaje.

http://www.culturamas.es/blog/2016/10/25/la-celestina-barbuda-de-jose-luis-gomez-seduce-en-barcelona/
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/02/10/actualidad/1455129761_188464.html

Un any i mig, de Sílvia Soler, a la Tardor Literària 2016

Rosa Vila va ser l’encarregada de presentar la novel·la de Sílvia Soler Un any i mig a la Biblioteca d’Argentona el dijous 20 d’octubre davant d’un nombrós públic, entre el qual uns quants alumnes de l’Institut. Vila va descriure l’autora com a molt productiva perquè darrerament havia publicat cada dos anys i era, a més, periodista i amb força presència mediàtica. Guanyadora de diversos premis, les seves obres acostumen a ser assequibles i properes, amb temes, escenaris i personatges de cada dia.

Precisament l’ambient familiar, segons opinió de la presentadora, podia identificar-se com el gran tema dels llibres de Soler. L’autora hi va estar d’acord i va aclarir que li agradaven especialment els llibres de sagues familiars, on es reflecteixen sobre els personatges el temps, l’amor, la mort... temes a través dels quals es podia parlar de tot. En un nivell més formal, es va destacar la seva faceta més costumista fent referència a diversos detalls presents a les seves obres: el menjar, la música, les flors, els llocs... detalls que manifesten la gran capacitat d’observació de Soler, en part provinent de la feina de periodista. Justament en aquest sentit se li va preguntar si no tenia la temptació, quan escrivia ficció, d’afegir més informació de la necessària provinent del camp del periodisme. L’autora va manifestar que eren dos mons diferents i que tenia molt clar que no els barrejava, tot i tenir ambdós l’ús de la llengua i la voluntat de comunicació com a elements comuns.

Sobre si els seus llibres eren especialment adreçats a les dones, Soler va declarar que segurament que sí però que també interessaven als homes i que precisament havia escrit Un any i mig tenint en compte una certa paritat de personatges, per exemple dos fills i dues filles. El llibre en si es podia descriure com un retrat de les conseqüències de la crisi, especialment dels seus efectes col·laterals quant a canvi del model de família en la classe mitjana, una mirada a través del forat del pany a una família normal, entenent normal en el millor sentit de la paraula.

Quant a les referències literàries que apareixen a la novel·la sobre poesia, per exemple del poeta Gabriel Ferrater, Sílvia Soler va confessar que era un homenatge també a la seva mare, Carme Guasch, escriptora i poeta, i a la seva família, on parlar de literatura i d’art era un fet quotidià. També va voler fer un homenatge a la llengua en fer servir expressions dialectalment vinculades a Badalona, escenari principal de la novel·la i on ella resideix actualment. Així, mots com badiu o locucions com baix a mar o no siguis pallús hi estaven posades amb tota la voluntat que no es perdessin, tot i ser l’autora figuerenca i agradar-li la tramuntana...

A preguntes del públic, Soler va estar d’acord que el personatge de Cèlia feia patir el lector, i així ho havia pretès, però que no era més que el retrat de la realitat, que en tota família, sobretot nombrosa, sempre hi havia alguna peça que ballava i ocasionava un cert tràngol. En el cas d’Un any i mig, precisament era salvada per un germà que d’aquesta manera es redimia ell també d’una certa indefinició personal. Davant de l’elogi a l’estructura estacional de la novel·la i els capítols que servien d’enllaç o de final, l’autora ho agraí i va explicar que la trama se li desbocava quan escrivia, que anava connectant els personatges, les situacions i els punts de vista i que calia, al final de cada estació, fer un pausa en forma de fotografia del moment: què estaven fent, passant i sentint els personatges simultàniament abans d’entrar de nou en els encadenaments de fets d’una novel·la tan coral.

Sobre l’expressió minúscules hostilitats matrimonials, Soler va confessar que havia estat molt rumiada per fer referència a tot allò que després no té una transcendència greu en les relacions personals, i que li semblava el més habitual en una parella com la que es retrata a la novel·la. Va explicar certes casualitats com ara haver-se inventat que a la Boscana, la casa de pagès de la Garrotxa a l’obra, hi havia un rellotge de sol amb el lema Només assenyalo les hores serenes, i després haver descobert, gràcies a una persona de la zona, que hi havia a Sant Esteve d’en Bas una masia amb un rellotge de sol amb el mateix lema. I pel que fa al món del surf, havia parlat amb els surfistes habituals, estiu i hivern, de les platges de Badalona i la seva particular manera d’esperar les oportunitats com qui espera que vingui la gran onada i per a la qual han d’estar preparats per agafar-la, convertint en metàfora la seva visió del món, una generació que Sílvia Soler va qualificar de happyflowers. L’ambient familiar de certs moments de la novel·la va ser comparat amb l’ambient que reflectien anuncis televisius com ara els d’una coneguda marca de pizzes i fuets, amb la qual l’autora va declarar, amb bon humor, que no tenia cap contracte amb la marca ni en coneixia el guionista.

També se li va preguntar sobre quin dels dos tipus de literatura valorava ella millor, si el més còmic de 39+1: L'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa o bé el més seriós d’Un any i mig. Soler va respondre que els de gènere més còmic eren més agraïts perquè sovint hi havia un retorn per part del lector, que es mostrava molt agraït per haver proporcionat distracció i entreteniment, però que els altres eren de més qualitat literària i que pretenia que cada nou llibre fos millor que l’anterior, que hi hagués un progrés, encara que el lector plorés llegint-lo (llàgrimes terapèutiques, en deia l’autora).

Ja finalment i a partir d’una pregunta, Sílvia Soler va declarar que la novel·la que tenia més qualitats per ser passada al mon audiovisual era L’estiu que comença i que, fins i tot, n’hi havia una versió teatral feta per una estudiant en un treball de recerca que, segons l’autora, funcionava prou bé; tanmateix, l’autora era escèptica amb les possibilitats que algun dia es portés a la pràctica. I sobre el darrer llibre que havia escrit i ja lliurat a l’editorial, Soler va anticipar que es deia Els vells amics, que no tenia per marc estrictament l’ambient familiar, que passava a Barcelona i que tractava més aviat de les amistats de llarg recorregut i de les vocacions artístiques en el món de la pintura.

Com sempre i com a complement, Ràdio Argentona va entrevistar prèviament l'autora (http://argentona.cat/document.php?id=36208)

El lladre del Guernica, de David Cirici, amb algunes primícies, a la Tardor Literària 2016

El dijous 13 d’octubre va ser el segon dia de la Tardor Literària a la Biblioteca d’Argentona, amb l’obra de David Cirici El lladre del Guernica i la presentació a càrrec de Maria Josep Castillo. La presentadora de l’acte va resumir la biobliografia de l’autor tot explicant, en primer lloc, que David Cirici era fill del conegut crític d’art, escriptor, historiador i polític Alexandre Cirici i Pellicer, de manera que l’entorn familiar ja li havia donat un ambient de tracte amb l’art contemporani que li havia servit de molt per escriure la novel·la. A més d’escriptor, Cirici ha fet de publicista, de guionista de ràdio i televisió i de professor de català. En segon lloc, i ja fent referència a les seves obres, era autor de nombroses novel·les de narrativa juvenil, potser la més famosa de les quals és L’esquelet de la balena, publicada el 1986 i que porta ja més de 50 reedicions amb uns quants milers d’exemplars venuts. També s’ha dedicat amb èxit a la narrativa per a adults i ha guanyat el prestigiós premi Prudenci Bertrana de l’any 2011 amb I el món gira. En tots dos camps de la narrativa ha obtingut nombrosos premis i les seves obres s’han traduït a unes quantes llengües.

               La primera de les preguntes que va rebre David Cirici era sobre el títol i de com era que en realitat fos un engany ja que no es robava precisament el Guernica sinó El segador, de Joan Miró. Cirici va confessar que hi havia una raó comercial per part de l’editorial de cara a atreure el públic (Picasso és més atractiu comercialment que Miró) i que ell no tenia una preferència clara per un títol en concret i que ja li va semblar bé perquè alguna cosa sí hi tenia a veure.

               Segons la presentadora, la novel·la descriu molt bé la relació entre Picasso i Miró en els temps de l’Exposició al Pavelló de la República espanyola, l’any 1937, amb una trama que barreja dos arguments en dues línies temporals intercalant-se: els anys 30 prebèl·lics a Europa i l’actualitat. L’autor també va confessar que, en un principi, el personatge principal de la Sílvia havia de ser en masculí però que el va canviar perquè va veure que no acabava de funcionar i que quedava millor per a la relació que havia de tenir amb el personatge més odiós, el seu antic professor d’art i galerista Andreu Fortuny. De tota manera, l’autor va manifestar que li semblava que havia complicat en excés la trama, un defecte no del tot compartit, però, pel públic.

               Cirici es va estendre a explicar les diferències de personalitat i d’actuació pública entre els dos artistes, Miró i Picasso, tan contrastats i amb tanta competència entre ells. Mentre el primer era més nacionalista i conservador, el segon s’acostava més als comunistes. Mentre Miró era més espontani, abstracte i valent, Picasso es deixava endur sovint per un enfocament més populista. En aquest aspecte, l’autor va voler explicar que, segons ell, el Guernica tenia un to narratiu romàntic i interpretable en un llenguatge que no deixa de ser clàssic, amb les imatges del cavall, el brau, les dones... lligades a la idea del minotaure i el laberint. En canvi, El segador havia de ser molt més bo, tot i ser tan militant i encara que incorporés un fragment de l’himne nacional català a la seva base.

               A preguntes del públic, Cirici va aclarir que havia escrit el llibre en bona part com a homenatge al seu pare, el millor especialista en Miró, i de qui havia sentit explicar moltes històries i anècdotes de la relació Miró-Picasso. També va voler anunciar en primícia que s’estava preparant un documental sobre el tema, tot donant una possible solució a la pregunta d’on és El segador però amb el benentès que és un quadre perdut com moltes altres obres de l’Exposició de 1937 (força d’aquestes van ser portades a València, on hi havia el govern de la República en aquell moment, a excepció del Guernica, que va seguir un camí particular i predefinit fins anar a parar a Nova York).

               Juntament amb la idea de repintar el quadre perdut que es pretén al documental hi ha la idea de les falsificacions en l’art, aspecte sobre el qual David Cirici es va manifestar prou clarament en el sentit que èticament no hi estava en desacord, que moltes de les falsificacions són millors que les obres autèntiques, que als Museus hi ha molta pintura no estrictament original, però sí contemporània a l’obra, i que el que s’explica a la trama de la novel·la, però, és impossible: amb les tècniques d’anàlisi actuals és detectable la falsificació, encara que hagi estat feta sobre un suport idèntic al de l’original. Relacionat amb el tema per la part econòmica, va manifestar no tenia res en contra de les falsificacions i que el preu que es pagava per l’art no tenia res a veure justament amb l’art sinó amb el mercat, així que tot plegat és una clara impostura. Malgrat tot, l’autor entenia que la seva novel·la era una reivindicació de l’art i, encara més, l’art per l’art.

               També se li va preguntar per la diferència d’escriure per a adolescents o per a adults, a la qual cosa va respondre que tenia a veure amb l’estat d’ànim personal i amb el tema, però sense una premeditació, tot i que el llenguatge i el codi havien de ser diferents segons el públic. Quant al cànon actual de novel·la juvenil, es va lamentar que tot es basava només en tres elements: acció, sentiments i diàlegs, que no hi podia haver gaire descripció ni molt menys reflexió i lentitud, com per exemple a Robinson Crusoe, una de les seves obres preferides.

               Una segona primícia va ser explicar el començament de la darrera novel·la que ha acabat, situada al mar de Grècia en l’època actual, i la peripècia de contacte d’uns personatges que van en un vaixell de plaer i en una embarcació de refugiats sirians.

               Ja finalment i sobre la notícia literària del dia, la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan, David Cirici se’n va declarar content i va argumentar que molta de la literatura no ha estat estrictament escrita i publicada però no per això és d’una altíssima qualitat, per exemple els grans poemes dels trobadors medievals o les obres de teatre de Shakespeare (copiades i editades posteriorment).

               I la darrera de les primícies va ser que l’autor tornaria a Argentona més endavant per assistir a la presentació de l’edició que farà el Centre d’Estudis Argentonins d’un manuscrit del seu avi sobre vivències i records de la seva estada i de la relació que va tenir amb Argentona. Com de costum, Ràdio Argentona va entrevistar David Cirici al seu programa A mig matí (http://argentona.cat/document.php?id=36146).